Requiem De Verano

"Gatos, tendedero y balcón", díptico de mi hija, Sara Márquez

La máquina.
Acabé la novela. "24 horas antes". Se acabó.
Todo se ha cocido y elaborado desde el interior para afuera, como un cocinero entre paredes grasientas de sinceridad. Pringado de viejas mentiras, manoseadas con lengua torcida, borracho de felicidad por cada una de las frases que he retorcido hasta hacerla chillar de dolor. Como mi cerebro. Horneado con forma de corazón. De dentro a fuera

The Beta Band: "Inner meet me"

Y qué tiempo más cabrón. No digan que no. Verano 2011, nos asiste una manera de entender la vida propia de las Islas. A los amantes del sol y las terrazas no les queda otra que el refugio de la madera y la espuma que brote del surtidor. Y que alguien les caliente la copa. Esperábamos el azul incorruptible del agua...

Timber Timbre "Black Water"


Y es que las cosas no son siempre de ese color que quisimos creer cuando andábamos en pantalón corto o falda plisada. Cuando nos pelábamos las rodillas, soplaban otros vientos, vientos de apariencia recia pero tímidos...
Ahora nos dedicamos a recomponer el pasado en la memoria, al estilo moderno del Copy Paste. Aquí recorto un trozo, allá lo pego. Y si no encajan...

Leire: Las canciones tienen nombre:

Dedicada a esa peña inquebrantable de músicos reunidos (Geyper) en Taradell. Entre brasas, conejos y recuerdos. Con las prisas urbanas y sin ellas, con el sol a la espalda y el pasado como artículo de complemento.

Ahora encima se adelantan la fiesta. Ellos. La fiesta de la democracia, el trámite de un domingo de pollo, cava y roscón. De siesta ruidosa frente a una de esas películas infernales con más de mil pases a la espalda. De resaca (guarra) cuando abandonemos el sofá, la butaca o el tresillo y conozcamos el resultado de la barba. Porque tendremos barba, tanto sí como no. Como la de Santa Claus, pero versión cuartelero-chusquera. 20N. Democracia Fiesta Caídos Brazo Valle Alzado Traje Bigote Rosa Azul Gaviota. Titulares. Negocio. Me derrito. Todo.

R.E.M. "Stand"

Y ya, para acabar el sermón, una demostración creativa de Sara M., a quien John Self y su equipo dan amplia cobertura. En esta ocasión se trata de un montaje: el vídeo corresponde a la presentación de personajes del vídeo-juego Team Fortress 2. La música de Johnny Cash, la canción "Ain't no grave". Que lo disfruten

Rock and Roll Anathomy

Cervell

El rector de l'assumpte. Cal tenir-lo ben obert. Despert davant qualsevol contingència. Pel que pugui ser. Tant si és aprofitable com si no.
Frank Zappa: Who are the brain police:



Ull d'explorador, que ho vegin tot, que no es deixin ni una engruna per observar...
Nazz: Open your eyes:


... ni res per ensumar

El Cor. Brúixola i motor. Sembla que funciona millor quan més s'espatlla. Quan més ens deixi tirat. O això diuen.

Fleshtones: Deep in my heart



Mans: evidentment, per agafar-ho tot. Tot el que podem.

Townes Van Zandt; Two Hands


Pulmons....

Que fem d'aquest aire infumable?
L'hem de seguir respirant?
Per què no amagar-nos a la cova?
Per què no JA la vida artificial?

Radiohead: My iron lung


Ànima: que seriem sense ella? Animals feliços. Potser uns, potser uns altres, no tant. Depenent de la roda de la fortuna, del dit de Déu, d'una anterior reencarnació, de com deurien morir. Coses d'aquestes...



Malucs: l'inici de tota la història, d'un dissabte vespre, d'unes escales de soterrani. D'un forat de barra que l'atzar ens té reservat. D'un desconegut. D'un llenguatge desconegut fins ara. Tu, deixa'ls fer, no t'amoïnis per res. Parlaran ells per tu durant tota la nit.

The Charlatans - Up tu our hips



Cames. És de calaix: com més llargues les tinguis, més amunt arribaràs. O no.

John Lee Hooker: Big Legs - Tight skirt



I per acabar aquest repàs... que no seriem, oh Déus de l'Olimp i la perfecció, sense una ració de burilles, una altra de caspa, una més de cerumen, o una mica d'aquell olor de peus després de treure'ns els mitjons

Frank Zappa - Stinkfoot

Orrin Evans - Captain Black Big Band (2011)

Hi ha moments en la vida que resulta necessària la píndola aquesta. Ja m'enteneu. Que sí, que està molt bé això de xapar la barraca a les set amb el cap com grup electrogen, com gel líquid. Amb el sol convertit en un gong reverberant.
En un moment donat resulta gairebé vital una altra mena de longitud d'onda.



Ni que sigui per l'esforç, ni que sigui per amor a la música, pel pessigolleig, el pinçament de neurones, els dits creuats fent força, els ulls enteranyinats per alguna cosa semblant a l'emoció. La temperatura corporal convertida en escala que bellugarem a base de glissandos.



L'invent aquest del pianista Orris Evans al capdavant de la seva Captain Black Big Band és un homenatge, un auto-homenatge fet de coure, fusta, tripa i ivori. De veus de Déu i harmonies, de suors multicolors, d'espais tancats de sostres baixos, de fums i perfums. Mirades, d'una taula a una altra. Plaer i talent, com una torrentada puntual dins un vestit creuat amb armilla i corbata. Com manen les normes de la casa.

Claudio Magris - Microcosmos

"La correcció de la llengua és la premissa de la claredat moral i de l'honestedat. Moltes bretolades i abusos violents neixen quan es potinegen la gramàtica i la sintaxi e es posa el subjecte en cas acusatiu o el complement d'objecte en nominatiu, embullant les cartes i intercanviant els papers entre víctimes i culpables, alterant l'ordre de les coses i atribuint els fets a causes o promotors diferents dels que efectivament en són, abolint distincions i jerarquies en un garbuix enganyós de conceptes i sentiments que deforma la veritat.
Per això fins i tot únicament una coma en un lloc erroni pot combinar desastres, provocar incendis que destrueixen els boscos de la Terra. Però la història del professor Karolin sembla dir que respectant la llengua, o sigui la veritat, fins i tot la vida la fa més robusta, un mateix s'aguanta una mica més segur sobre les cames i és més capaç de fer quatre passos gaudint del món, amb aquella vitalitat sensual que com més lliure està dels embolics dels enganys i dels autoenganys, més deseixida és. Qui sap quantes coses, quants plaers agradables i alegries es deuen, sense saber-ho, al llapis vermell dels mestres d'escola"


Més o menys podríem dir allò tan gastat que les paraules les carrega el diable en persona. Però anem fent. Més ara. Amb la comunicació com el fet més fonamental en les nostres vides actuals. Doncs, anem disparant que després ja demanarem perdó.

Johnny Cash: I was there when it happened

Colin Stetson - New History Warfare Vol. 2: Judges

Colin Stetson: Saxo Barítono, sin trampa ni cartón. Colaborador habitual de gentes tan variopinta y dispar como Laurie Anderson, Tom Waits, TV on the Radio, LCD Soundsystem. Él y esa especie de monstruo golpeador. Él, sus mofletes y pulmones. Y el viejo mito de soplaré, soplaré y la puerta derribaré. Insisto, sin trampa ni cartón. Todo lo que oyes, se lo ha sacado de la manga(y de su laringe) sin apaños de estudio. Nacido en la mítica Ann Arbor de Michigan (terruño de los Stooges y los MC5), ahora reside en el Montreal canadiense. Uno de los productos folclóricos de este 2011. Saxo barítono y nada más. El resto, se lo compondrá el oyente. Como suena.


Para muestra, un botón.

Pierre Michon - Vidas Minúsculas

"¡Qué bien iba a escribir!, declamé sin embargo; ¿acaso no bastaba con que mi pluma dominara la centésima parte de esa fabulosa materia? Pero ¡ay! sólo lo era porque no tenía ni toleraba amo alguno, aunque fuera mi propia mano. Si la hubiera escrito no hubiese dejado en la página más que cenizas, como un leño después de quemarse o una mujer después del placer. Vamos, de todos modos, iba a escribir, al rato; no había prisa, A las cinco de la tarde, me castañeteaban los dientes. Con el agotamiento del artificio que lo había suscitado, mi ojo solar se eclipsaba bajo una noche gris que llenaba de tinieblas el universo: miraba sobre la mesa una pila de papel blanco intocado; ningún eco en la habitación muda celebrara la memoria de la obra impotente una vez más proferida, eludida. Así pasaba el tiempo: el árbol histórico afuera de la ventana se adornaba cada día de hojas más parlanchinas que nada debían a la locuacidad de una mujer antes inspirada, muerta".

Boris Vian: On n'est pas là por se faire engueuler