Mostrando entradas con la etiqueta Francis Scott Fitzgerald. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Francis Scott Fitzgerald. Mostrar todas las entradas

jueves, 19 de enero de 2012

El Gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald


Quan llegeixo, combino dues formes, l'apassionadament lectora i la pròpiament professional. Una de freda i una de calenta, llavors. De vegades, travesso la pàgina al galop. De sobte, haig de frenar, de vegades tirant de les brides. Recular, prendre notes o mides, parar i recrear-me, ensuma la frase, passar per damunt, una vegada i una altra. Estudiar-la i entendre el moment, conèixer la biografia, els fets que van desencadenar-la, el motiu, aquest "una vegada més, a Zelda" que inaugura el relat...
Parlem d'una obra mestra...

La Veu: Importantíssima elecció. Una de les claus de la narració. L'autor escull explicar la història d'un altre mitjançant uns ulls aliens. D'aquesta manera, involucra el lector de bones a primeres, convidant-lo a ocupar aquesta mena de llotja des de la qual espiarem el nostre home: Jay Gatsby. Una manera com una altra de treure's les puces del damunt, de prendre distància, per, així, jutjar d'una manera freda. O no tant?
Una frase de la primera pàgina ens desvela part del mètode:
"Sempre que et vinguin ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut"
Que consti en l'acta


L'estructura: Inici, nus i desenllaç
Seguint les instruccions precises, el narrador ens introdueix en el racó de món on es produiran els esdeveniments. En un primer moment ens presenta una jove parella multimilionària i un adulteri, el del home. Després, una volta força alcohòlica per Nova York. En una mena de segon acte, presenta el seu veí, Gatsby i les seves festes inacabables. El luxe, la diversió, els cotxes i la música. I el misteri que envolta a aquest personatge. Gatbsy. Llavors el vincle amorós. La historia darrere la història: el self-made-man i la jove encisadora. Una revisitació de "Romeu i Julieta", versió entreguerres.

"Mentre jo el mirava, es dominà una mica, visiblement. La seva mà agafà la d'ella, i quan Daisy li digué alguna cosa a l'orella, Gatsby es girà cap a ella en un impuls d'emoció. Sospsito que aquella veu el seduïa més que cap altra cosa, perquè la seva calidesa fluctuant, febrosa, no podia ésser superada en somnis; aquella veu era una cançó immortal".

L'estil. Vital. L'autor, fill literari de l'època, se la juga amb una prosa poètica que traspassa marges. El seu gaudi extrem per l'escriptura traspua escena a escena. Com el seu inconformisme. No trobarem una situació que tingui un desenvolupament còmode, que s'hi respiri amb normalitat. Amb la història estructurada amb senzillesa, i la veu narrativa clara, l'autor procedeix a collar el lector. A base de colors, de postes de sol magnifiques, de jardins melancòlics, de piscines silencioses, d'una xafogor constant que gairebé resulta palpable. De la combinació entre perfum i ferum a suor. De la suavitat d'una pell blanca, d'uns malucs generosos, de la nit eterna. De la mort i de la soledat que ens acompanya.

"Jo no podia perdonar-lo ni estimar-lo, però comprenia que per a ell allò que havia fet era totalment justificat. Tot plegat era molt confús. Tom i Daisy, tots dos,eren ésser negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en els seus diners oi en la seva vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d'altres escombressin la trencadissa que ella havien fet"

martes, 8 de noviembre de 2011

Francis Scott Fitzgerald - Tendra és la nit


"Dóna'm un heroi i te'n faré una tragèdia".
En aquest cas el pobre desgraciat es el doctor Richard "Dick" Diver. Psicòleg que sucumbirà als encants del seu ego, a l'entorn femení i a la geografia de l'amor. També per ambició. Mort lenta, bullit en el caldo de cultiu de les seves investigacions.

& & & & & & & & & &

"Però Dick Diver era el més complet. Ella l'admirava en silenci. La seva complexió era rogenca i colrada de sol, així el cabell curt, una fina sendera de la qual lliscava braços i cames avall. Tenia ulls d'un blau dur i esclatant i el nas era més aviat punxegut i mai no hi havia el menor dubte de cap on devia mirar o amb qui parlava... La seva veu, amb alguna dolça melodia irlandesa arrossegant-s'hi, afalagava el món, i, tanmateix, s'hi servaven capes de duresa, d'autocontrol i d'auto-disciplina, virtuts que eren les d'ella mateixa"

John Coltrane - Bessie's Blues:




Amor i negocis, barrejar-ho és un verí dels més nocius. Expressions i dites populars ho recorden. Un consell senzill per a un desafiament natural del seny. La passió com esquer, el somni de la carn. Ciència i matèria enfrontades en un duel desigual. Raó i paciència. Perquè, després dels anys, quan tot cau, què queda? De raó, no ho sabem. De paciència, ben poca cosa.

& & & & & & & & & &


"Després s'escola la tarda, amb el viatge minvant, morint de mica en mica, però tornant a revifar-se cap a la fi. Dick s'entristia de veure com minvava l'alegria de Nicole; amb tot, pera ella era una alleugeriment, car tornava a l'única llar que coneixia. No van fer l'amor, aquell dia, però quan la deixà davant la trista porta, a la ribera del llac de Zuric, i ella es va girar i se'l mirà, ell ja sabia que el problema de Nicole els pertanyia, a tots dos, per sempre més".

Mal Waldron - Status Seeking:




& & & & & & & & & &

Un retrat del futur en moviment, dels canvis sobtats, d'una condemna lenta. De la passió pret-a-porter i de la malaltia de l'amor. La relació Francis Scott i Zelda al descobert. S'intenta entendre i es mor d'incomprensió per un excés d'enigmes. Quan es fartin de la neu o del sol, uns es baixaran en marxa de la sínia. D'altres continuaran amb la comèdia.

"La frase capficà Rosemary. No podia imaginar-se els Diver vivint qualsevol mena de relació amb una societat on aquella afirmació -car de fet era una afirmació- podia tenir un sentit; i, tanmateix, la sola insinuació d'aquell parer públic, que els era hostil, continuava xiulant a la seva orella. 'Ja no els volen rebre enlloc'. S'imaginava Dick pujant l'escala d'una casa rica i oferint la seva targeta i un majordom que li deia: 'Ja no us volem rebre mai més'; i, aleshores, fer una llarga desfilada per una luxosa avinguda només per sentir-se el mateix de llavis d'un innombrable reguitzell de majordoms dels innombrables ambaixadors, ministres, chargés d'affaires..."

Hank Mobley: Funk in deep freeze: