Quan llegeixo, combino dues formes, l'apassionadament lectora i la pròpiament professional. Una de freda i una de calenta, llavors. De vegades, travesso la pàgina al galop. De sobte, haig de frenar, de vegades tirant de les brides. Recular, prendre notes o mides, parar i recrear-me, ensuma la frase, passar per damunt, una vegada i una altra. Estudiar-la i entendre el moment, conèixer la biografia, els fets que van desencadenar-la, el motiu, aquest "una vegada més, a Zelda" que inaugura el relat...
Parlem d'una obra mestra...
La Veu: Importantíssima elecció. Una de les claus de la narració. L'autor escull explicar la història d'un altre mitjançant uns ulls aliens. D'aquesta manera, involucra el lector de bones a primeres, convidant-lo a ocupar aquesta mena de llotja des de la qual espiarem el nostre home: Jay Gatsby. Una manera com una altra de treure's les puces del damunt, de prendre distància, per, així, jutjar d'una manera freda. O no tant?
Una frase de la primera pàgina ens desvela part del mètode:
"Sempre que et vinguin ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut"
Que consti en l'acta
L'estructura: Inici, nus i desenllaç
Seguint les instruccions precises, el narrador ens introdueix en el racó de món on es produiran els esdeveniments. En un primer moment ens presenta una jove parella multimilionària i un adulteri, el del home. Després, una volta força alcohòlica per Nova York. En una mena de segon acte, presenta el seu veí, Gatsby i les seves festes inacabables. El luxe, la diversió, els cotxes i la música. I el misteri que envolta a aquest personatge. Gatbsy. Llavors el vincle amorós. La historia darrere la història: el self-made-man i la jove encisadora. Una revisitació de "Romeu i Julieta", versió entreguerres.
"Mentre jo el mirava, es dominà una mica, visiblement. La seva mà agafà la d'ella, i quan Daisy li digué alguna cosa a l'orella, Gatsby es girà cap a ella en un impuls d'emoció. Sospsito que aquella veu el seduïa més que cap altra cosa, perquè la seva calidesa fluctuant, febrosa, no podia ésser superada en somnis; aquella veu era una cançó immortal".
L'estil. Vital. L'autor, fill literari de l'època, se la juga amb una prosa poètica que traspassa marges. El seu gaudi extrem per l'escriptura traspua escena a escena. Com el seu inconformisme. No trobarem una situació que tingui un desenvolupament còmode, que s'hi respiri amb normalitat. Amb la història estructurada amb senzillesa, i la veu narrativa clara, l'autor procedeix a collar el lector. A base de colors, de postes de sol magnifiques, de jardins melancòlics, de piscines silencioses, d'una xafogor constant que gairebé resulta palpable. De la combinació entre perfum i ferum a suor. De la suavitat d'una pell blanca, d'uns malucs generosos, de la nit eterna. De la mort i de la soledat que ens acompanya.
"Jo no podia perdonar-lo ni estimar-lo, però comprenia que per a ell allò que havia fet era totalment justificat. Tot plegat era molt confús. Tom i Daisy, tots dos,eren ésser negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en els seus diners oi en la seva vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d'altres escombressin la trencadissa que ella havien fet"
