Trinxat

"El que m'entusiasma de debò és un llibre que, quan l'acabis de llegir, et faci ganes  de ser amic íntim de l'autor que el va escriure per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però".

"El vigilant en el camp de sègol" (pag. 28)

J.D. Salinger.

"Escribir es una especie de exhibicionismo en privado. Y también una extraña soledad y el deseo de tener una especie de conversación con la gente pero sin una gran capacidad real de hacerlo en persona".

David Foster Wallace

"...así el poeta de la Segunda Antigüedad prefirió perder el puesto rector del pensamiento social antes que incluir en su repertorio aquellas ideas que podían ser las mismas para un hombre que para otro, que se pretendían comunes a toda la humanidad por su condición exclusivamente racional y que habían de constituir el punto de partida de la actividad filosófica y científica. No pararía ahí la cosa: no sería tan solo una reducción de su mercado y de su publico, una amortización de su cometido social y la pérdida de un privilegio y un monopolio. A partir de aquel momento, determinados productos de su pensamiento habrían de quedar arrinconados para siempre y sustituidos por unos sucedáneos de mayor aceptación"

                                                 

 "La deuda de la novela hacia el poema religioso"

  Juan Benet (1977)   

                                           

A Love Supreme - John Coltrane

180 gramos en vena 

Destello dorado, sudor plateado, penumbra densa , piel. 

Alma de cuero, polvo, el pago al final de la sesión

dinero para vicio, pensiones alimenticias, fianzas. 

Monedas para la vuelta a casa en tren 

Perlas, lluvia, un parabrisas sucio, un reflejo distante

que va tomando forma como papel de regalo. 

Inesperadamente, del rojo al verde en un salto difuso. 

Abrigos de piel, golpe de gong, y comida barata en cuencos de papel

Grasa y suciedad en el suelo. 

Un salmo por respiración en un techo bajo. La claustrofobia del aprendizaje. 

Conocimiento, para sabernos vivos, para mantenernos. 

La madera de la pared se desconcha y a nadie le importa 

Ni lo que cuentan en la radio ni lo que suelta la prensa. 

Todo es un espacio demasiado estrecho. Una multitud desconocida.

Voz de túnel, uñas sucias, cuellos duros y corbatas. 

Enfermedades cutáneas, luz blanca, un clínica al fondo de la calle.

Atienden sin libro de instrucciones. A pulmón libre. Así sea.

Soplando se apagan las velas. 

Vivir sin más pretensiones que querer entender. 

Pretender sacar algo que nos permita hablar. 

Un rato de conversación. Dicen que es la soledad.

180 gramos, pero tampoco pasa si nos pasamos del peso. 

Cerrarán la puerta para que no veamos nada. 

La entornarán y creeremos ver algo cuando no hay nada.

No existe mas que una tapa de alcantarilla. 

Manchas de café, camisas blancas, sudor en los sobacos. 

Suena al origen de la vida.

Tufo a cerrado, a aliento cargado. Perfume sobre el esfuerzo y la injusticia. 

Rompe a llover y llegan con la tormenta. 

Como jirones de nubes. 

Asfalto cuarteado, socavones, algún tropezón.

para que riamos. 

Mujeres y hombres por separado.

Luz blanca. 180 gramos.

John Coltrane: Acknoweledgement

Sam Rivers: 1923 - 2011

Als 60's, voler ser músic de jazz (o fer-te'n) era una de les sortides plausibles per a la gent de color. Una manera de viure, de pagar factures, lloguers, bolquers, habitacions d'hotel, els capricis d'ella o els seus vicis. Però no era arribar i moldre, que també ho sembla. La competència devia ser duríssima entre ells per una nit mes en aquell o aquell altre escenari. Per quedar-se amb els millors preus. Qui era més comercial i excitava, qui era el més tècnic sense avorrir el personal, qui tenia la sang més calenta i desendreçada sense que això provoqués migranyes, qui era el més dúctil sense ser fastigosament fàcil, qui podia allargar més les notes sense ofegar-se ni engegar-nos a un altre club.

1964: l'any de "A love supreme" de John Coltrane i "Out to Lunch" d'Eric Dolphy. Un moment crucial pel jazz, perquè ambdós discs destaroten els estils del moment. Si el bebop dels cinquanta havia accelerat les pulsacions del swing y del dixieland, si el cool havia amansit la fera per tal de refredar-li l'instint, l'arribada d'aquest dos invents, no deixa una costura sencera. La lluita era al carrer, per la igualtat i per l'orgull pel color. La qüestió es resolia prement una mica més el pedal del gas i provar la resistència de tots aquests blanquets que anaven de moderns

Sam Rivers venia de tocar amb Miles Davis. Havia estat poc temps sota la seva batuta, menys temps que d'altres, i buscava espolsar-se les puces. Dos estils de tocar el tenor marcaven la disjuntiva: la comercial de Sonny Rollins o la salvatge de Coltrane y Dolphy. Va veure clar que per donar-se a conèixer havia d'optar per un estil més dolç, tot i que volgués trencar com era la pulsió i la necessitat de l'artista.

Després de l'excel·lent debut de "Contours", es comença a parlar d'ell en els cercles musicals de Nova York i Los Angeles, principalment. La competència, sempre recelosa per l'assumpte de feina. Rivers actua tal com manipula el tenor, amb suavitat però amb fermesa, no vol passar per tou, així que, de tant en tant, es deixa anar a la manera d'Ornette Coleman, barrejant color i disbauxa mentre corre a apagar focs pel pentagrama, tot traient sons impossibles. El resultat final són sis cançons i un títol: "Fuchsia swing song"

 

L'acompanyen el seu amic Jaki Byard al piano i els col·laboradors de Miles Davis, Ron Carter i Tony Williams, al baix i la bateria. Una vegada més, com en tots els grans discos de jazz, s'imposa aquesta alternança democràtica, en la que tots els instruments parlen, en la que es juga amb la melodia com a punt de partença, per després repartir-se les cartes.

Una mostra: "Ellipsis"

Gravat al desembre de 1964, a New Jersey, va ser el debut de Sam Rivers en la prestigiosa Blue Note. La porta de l'Olimp dels més grans...

Ara, ja dorm amb tots ells. Davis, Dolphy, Monk, Colatrane.

Francis Scott Fitzgerald - Tendra és la nit

"Dóna'm un heroi i te'n faré una tragèdia".

En aquest cas el pobre desgraciat es el doctor Richard "Dick" Diver. Psicòleg que sucumbirà als encants del seu ego, a l'entorn femení i a la geografia de l'amor. També per ambició. Mort lenta, bullit en el caldo de cultiu de les seves investigacions.

& & & & & & & & & &

"Però Dick Diver era el més complet. Ella l'admirava en silenci. La seva complexió era rogenca i colrada de sol, així el cabell curt, una fina sendera de la qual lliscava braços i cames avall. Tenia ulls d'un blau dur i esclatant i el nas era més aviat punxegut i mai no hi havia el menor dubte de cap on devia mirar o amb qui parlava... La seva veu, amb alguna dolça melodia irlandesa arrossegant-s'hi, afalagava el món, i, tanmateix, s'hi servaven capes de duresa, d'autocontrol i d'auto-disciplina, virtuts que eren les d'ella mateixa"

John Coltrane - Bessie's Blues:




Amor i negocis, barrejar-ho és un verí dels més nocius. Expressions i dites populars ho recorden. Un consell senzill per a un desafiament natural del seny. La passió com esquer, el somni de la carn. Ciència i matèria enfrontades en un duel desigual. Raó i paciència. Perquè, després dels anys, quan tot cau, què queda? De raó, no ho sabem. De paciència, ben poca cosa.

& & & & & & & & & &

"Després s'escola la tarda, amb el viatge minvant, morint de mica en mica, però tornant a revifar-se cap a la fi. Dick s'entristia de veure com minvava l'alegria de Nicole; amb tot, pera ella era una alleugeriment, car tornava a l'única llar que coneixia. No van fer l'amor, aquell dia, però quan la deixà davant la trista porta, a la ribera del llac de Zuric, i ella es va girar i se'l mirà, ell ja sabia que el problema de Nicole els pertanyia, a tots dos, per sempre més".

Mal Waldron - Status Seeking:

& & & & & & & & & &

Un retrat del futur en moviment, dels canvis sobtats, d'una condemna lenta. De la passió pret-a-porter i de la malaltia de l'amor. La relació Francis Scott i Zelda al descobert. S'intenta entendre i es mor d'incomprensió per un excés d'enigmes. Quan es fartin de la neu o del sol, uns es baixaran en marxa de la sínia. D'altres continuaran amb la comèdia.

"La frase capficà Rosemary. No podia imaginar-se els Diver vivint qualsevol mena de relació amb una societat on aquella afirmació -car de fet era una afirmació- podia tenir un sentit; i, tanmateix, la sola insinuació d'aquell parer públic, que els era hostil, continuava xiulant a la seva orella. 'Ja no els volen rebre enlloc'. S'imaginava Dick pujant l'escala d'una casa rica i oferint la seva targeta i un majordom que li deia: 'Ja no us volem rebre mai més'; i, aleshores, fer una llarga desfilada per una luxosa avinguda només per sentir-se el mateix de llavis d'un innombrable reguitzell de majordoms dels innombrables ambaixadors, ministres, chargés d'affaires..."

Hank Mobley: Funk in deep freeze: