Gore Vidal - Washington D.C.

Tots tenim un passat. L'arrosseguem com bola i cadena. Condemna. Potser en un simple paper. Llardós d'esmorzar. Un full de llibreta quadriculada amb tot d'anotacions. La memòria fent ziga-zagues darrere el front. Quan l'escriptor obre la clau de pas surt vapor.

& & & & & & & & & & & & & & & & & &

La capital dels EUA. Un emperador anomenat Franklin Delano Roosvelt. Una idea anomenada New Deal. Demòcrates i republicans tornen a la brega un cop superat el Crack del 29. Tots volen el seient de Lincoln, per a una bona causa. Els polítics i les seves idees, les amistats, la família, l'amor i el sexe, l'ambició de marbre, la perversió de metall, les mentides de paper. La idea de poder convertida en una galerada immensa. Un enfilall de motlles que inclou els principis de la constitució, en primer terme, juntament amb les barres i les estrelles que semblen esmorzar-se tots els matins els nord-americans. Blanc sobre Negre. I a l'inrevés. Afegim-l'hi plans de guerra, profitosos negocis petroliers d'abans de l'era Bush, ganivetades entre pares i filles díscoles, amors homosexuals impossibles. La jet set de la capital del món i les seves festes en honor a un heroi de guerra de disseny que mai s'haurà embrutat els baixos dels pantalons. Els vells lleons surten a passejar per la sabana perquè algú els caci. Per acabar dissecat en un sumptuós saló de la metròpolis. Acabaran la vida badallant. Com sempre, a mans d'un jove aparentment ben preparat. Que déu els beneeixi...

"Com que l'estimava per la seva constància, sovint podia, en la seva companyia, oblidar durant llargues estones el que sabia que era el problema de la humanitat: que les generacions humanes esdevenen i passen i en l'eternitat no són sinó les bactèries damunt la placa lluminosa del microscopi, i la caiguda d'una república o la creació d'un imperi -tan importants per aquells que s'hi senten involucrats- no són perceptibles sobre la placa ni que existís un ull interessat a copsar aquesta proliferació constant d'espècies que amb el temps s'extingiran o, amb una mica de sort, esdevindran alguna cosa distinta, ja que el canvi és la característica de la vida, i la seva esperança".





Mos Def - Do it Now:

variado otoño

Un libro:

"¿Dónde estaban los recuerdos puros? En casi todos se funden impresiones de otras épocas que se superponen y les confieren una realidad distinta. Los recuerdos no existen: es otra vida revivida con otra personalidad, y que en parte es consecuencia de esos mismos recuerdos. No se puede invertir el sentido del tiempo, a menos que se viva con los ojos cerrados y los oídos sordos.
En medio del silencio, Wolf cerro los ojos. Se sumergía cada vez más hacia delante, y ante él se iba extendiendo el mapa sonoro, en cuatro dimensiones de su ficticio pasado"

Boris Vian - La Hierba Roja


Un Vídeo:

Tom Judd - "Bruce"


Una entrevista: Guillem Martínez en Nativa

"Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà. Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte".


Un disc:

The Field - "Looping State of Mind"


Electrónica de un hombre solo
Cables, microcircuitos y ordenadores
Raíces de todo tipo.
Arte japonés, reminiscencias kraut-rock, hielo escandinavo en vena.
Mínimo de máximos por el loop y el sampler. El copy-paste, de nuevo.
Triste y resultón.
Ningún corte baja de los 7.30 minutos.





Una Opinión:


Javier Cercas - "Éxito Total" (El País Semanal)

"Para el lector, la escritura debe ser como el cristal de una ventana, que está ahí sin que se note, y que no llama la atención sobre sí mismo, sino sobre lo que transparenta (un cristal que llama la atención sobre sí mismo no es un humilde cristal, sino una vanidosa vidriera); por supuesto, esto es sólo una impresión, y además falsa -la escritura no transparenta la realidad: la crea-, pero es una impresión necesaria: en ese embrujo consiste parte importante del embrujo de la literatura. Por lo demás, da mucha paz espiritual sentirse una empleada de la limpieza".

Marsé por Montalbán

Obra periodística (1974-1986) Del humor al desencanto


Cuando apareció Últimas tardes con Teresa, provocó un cierto malestar en los sectores intelectuales comprometidos, sobre todo entre los aún jóvenes profesionales, los valores recién fraguados en la universidad que habían vivido los hechos del Paraninfo (1956-1957) y la constitución de los primeros movimientos universitarios de izquierda. El juicio de Pijoaparte-Marse sobre aquella promociones críticas no podía ser menos benévolo: "Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran: señoritos de mierda". Veinte años después de la aparición de la novela, habría qie añadir que algunos de aquellos pioneros de la contestación universitaria barcelonesa han llegado a redactar la Constitución y otros, a concejales del ayuntamiento del cinturón rojo o rosa.


Lo cierto es que el rayo aniquilador de Pijoaparte-Marse se dirigía contra la incipiente izquierda señorita, teatral y frívola que con el tiempo adoptó los objetivos de su clase congénita y convirtió su compromiso juvenil en los mejores y únicos años épicos de su vida.

Veinte años después, esa irritación pijoapartesca del ex relojero Marsé contra aquellos señoritos de mierda apenas si cuenta tras la relectura de la novela.

(El país, febrero de 1985)

Montserrat Roig - Ramona, adéu (1972)

"Quan va néixer la nena, poc va faltar perquè totes dues no anéssim a l'altre barri. La nena és trista i lletja. Té un solcs a la cara que la fan escarransida i els ulls sortints, com si fossin de vidre. No serà feliç. Part de culpa la té en Francisco, posar-li Ramona! Ell deia que era un nom preciós, un nom per a una noia sense fums ni pretensions. A mi em sembla un nom de poble, per a dones desgraciades. Si haguéssim tingut un nen... Un home és lliure, pot triar el seu camí. Una dona no hi té res a fer, al món. De bon començament em va fer angúnia el manyoc de carn arrugada i resseca que ni sabia xuclar la llet de la dida. Emmagria i vaig pensar que se'm moriria. D'ençà que ha nascut, em noto desficiada, amb cap ganes de veure ningú. (...) Penso que sóc massa gran per tenir una filla. És com si ella m'hagués robat un bon doll de la meva sang, m'hagués deixat buida per dintre. No sé si me l'estimo, la nena. Ella no hi té culpa, que em costi d'entendre les coses, que pateixi aquests neguits que em fan canviar d'ànim del dia a la nit. Avui mateix, he llançat a terra una tassa de porcellana perquè, mentre bevia el te, m'hi he vist reflectida."





Grizzly Bear - I Live with you

Llum d'agost

un article
"Tot és política dissortadament" - Ernest Sena

Tants anys lluitant per la separació de poders, perquè la cosa pública i els seus servidors s'ho acabin menjant tot. Reformulem la democràcia i la política. D'acord. I, amb nosaltres, què fem? Perquè som els ciutadans, els principals responsables: D'haver-ho permès: votant a qui tots sabem, o no votant. Hipotecant el nostre futur, gastant el que no tenim. Acceptant les seves factures sense la més mínima resistència.

Mark Stewart & Maffia - "The lunatics are taking over the asylum"


Un disc

Matana Roberts - Coin Coin chapter one: Gens de couleur libres (2011)

Matana Roberts, experimentada saxofonista de Chicago, aplica a la seva música el mateix esperit rapsoda de Charles Mingus per tornar-nos al jazz més visual. Trencant o saltant barreres, amb tota una big-band penjada a l'esquena, l'artista opta pels carrers foscos que circulen paral·lels a les grans avingudes lluminoses. A la manera de Mingus, Matana fa sonar el fuet de l'esclavatge per damunt les nostres orelles, tot recordant-nos que no fa tant dels grillons, les cadenes i la segregació dalt d'autobusos de dos colors. De la mateixa manera que ells van fer per defensar-se, Matana planta cara a l'abús a base de gospel, dixie, l'exorcisme del free-jazz; amb la veu, l'aire dels pulmons, el tempo dels dits. Amb el coure dels instruments.

el disc

Un clip:

Omodaka: Hietsuki Bushi

Històries entre mill i arrossars




Un llibre


Lev Tolstoi - Guerra y Paz
"Como cobertura bajo el fuego enemigo, tal y como contaba a Pierre el príncipe Andréi: había quien hacia cestitas de mimbre, quien construía, quien ponía vallas a las casas, quien reparaba las botas. Era demasiado horrible estar bajo las balas para no hacer nada. Era demasiado horrible estar bajo la vida para no hacer nada. Y Pierre necesitaba hacer algo. Y lo hizo. Manteniendo vivo únicamente de la masonería el misticismo, leía y leía libros de autores místicos. Descansaba de la lectura y las ideas entregándose a la charlatanería en los salones y en el club. Después de comer y hacia la noche, bebía bastante. Para Pierre, la necesidad de beber vino residía de nuevo en la coincidencia de dos motivos antagónicos que confluían en uno: beber vino comenzó a ser para él una necesidad acuciante. (...) Al mismo tiempo, solamente cuando se bebía un par de botellas percibía que el terrible y complicado nudo de la vida no era tan pavoroso."

Una expo:

Brangulí Barcelona 1909 - 1945
CCCB

Claudio Magris - Microcosmos

"La correcció de la llengua és la premissa de la claredat moral i de l'honestedat. Moltes bretolades i abusos violents neixen quan es potinegen la gramàtica i la sintaxi e es posa el subjecte en cas acusatiu o el complement d'objecte en nominatiu, embullant les cartes i intercanviant els papers entre víctimes i culpables, alterant l'ordre de les coses i atribuint els fets a causes o promotors diferents dels que efectivament en són, abolint distincions i jerarquies en un garbuix enganyós de conceptes i sentiments que deforma la veritat.
Per això fins i tot únicament una coma en un lloc erroni pot combinar desastres, provocar incendis que destrueixen els boscos de la Terra. Però la història del professor Karolin sembla dir que respectant la llengua, o sigui la veritat, fins i tot la vida la fa més robusta, un mateix s'aguanta una mica més segur sobre les cames i és més capaç de fer quatre passos gaudint del món, amb aquella vitalitat sensual que com més lliure està dels embolics dels enganys i dels autoenganys, més deseixida és. Qui sap quantes coses, quants plaers agradables i alegries es deuen, sense saber-ho, al llapis vermell dels mestres d'escola"


Més o menys podríem dir allò tan gastat que les paraules les carrega el diable en persona. Però anem fent. Més ara. Amb la comunicació com el fet més fonamental en les nostres vides actuals. Doncs, anem disparant que després ja demanarem perdó.

Johnny Cash: I was there when it happened

Pierre Michon - Vidas Minúsculas

"¡Qué bien iba a escribir!, declamé sin embargo; ¿acaso no bastaba con que mi pluma dominara la centésima parte de esa fabulosa materia? Pero ¡ay! sólo lo era porque no tenía ni toleraba amo alguno, aunque fuera mi propia mano. Si la hubiera escrito no hubiese dejado en la página más que cenizas, como un leño después de quemarse o una mujer después del placer. Vamos, de todos modos, iba a escribir, al rato; no había prisa, A las cinco de la tarde, me castañeteaban los dientes. Con el agotamiento del artificio que lo había suscitado, mi ojo solar se eclipsaba bajo una noche gris que llenaba de tinieblas el universo: miraba sobre la mesa una pila de papel blanco intocado; ningún eco en la habitación muda celebrara la memoria de la obra impotente una vez más proferida, eludida. Así pasaba el tiempo: el árbol histórico afuera de la ventana se adornaba cada día de hojas más parlanchinas que nada debían a la locuacidad de una mujer antes inspirada, muerta".

Boris Vian: On n'est pas là por se faire engueuler

Fi de curs

"Dicen los entendidos en las reglas del bien contar cuentos que los encuentros decisivos, tal como sucede en la vida, deberán ir entremezclados y entrecruzarse con otros mil de poca o nula importancia, a fin de que el héroe de la historia no se vea transformado en un ser de excepción a quien todo le puede ocurrir en la vida, salvo vulgaridades. Y también dicen que es éste el proceso narrativo que mejor sirve al siempre deseado efecto de la verosimilitud, pues si el episodio imaginado y descrito no es ni podrá convertirse nunca en hecho, en dato de la realidad, y ocupar lugar en ella, al menos ha de procurarse que pueda parecerlo, no como en el relato presente, en el que de modo manifiesto se ha abusado de la confianza del lector, llevando a Jesús a Belén para, de buenas a primeras, darse de bruces, nada más llegar, con la mujer que hizo de partera en su nacimiento....".



Pels companys y professors de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona.

Jorge Ben: "Errare humanum est"


Perquè quedi clar que, en aixó de l'escriptura, ningú arriba ensenyat.

Salut companys!

Javier Cercas - Anatomía de un Instante (2009)

"La historia se repite. Marx observó que los grandes hechos y personajes aparecen en la historia dos veces: una como tragedia y la otra como farsa, igual que si en momentos de profundas transformaciones los hombres, atemorizados por la responsabilidad, convocaran a los espíritus del pasado, adoptaran sus nombres, sus ademanes y sus lemas para representar con ese disfraz prestigioso y ese lenguaje postizo una nueva escena histórica como si de una conjuración de los muertos se tratase. En el caso del 23 de febrero la intuición de Marx es válida aunque incompleta. La leyenda es parcialmente falsa: el general Pavía no irrumpió a caballo en el Congreso, lo hizo a pie y a sus órdenes un destacamento de la guardia civil desalojó a tiros a los parlamentarios de la primera república y precipitó un golpe de estado que la prensa conservadora llevaba meses propugnando Como remedio contra el desorden en el que se hallaba sumido el país..."




Mark Stewart & Maffia: "Jerusalem"

Julio Cortazar - Una de cronopio y Fama

Conducta en los velorios

"No vamos por el anís, ni porque hay que ir. Ya se habrá sospechado: vamos porque no podemos soportar las formas más solapadas de la hipocresía. Mi prima segunda la mayor se encarga de cerciorarse de la índole del duelo, y si es de verdad, si se llora porque llorar es lo único que les queda a esos hombres y a esas mujeres entre el olor a nardos y a café, entonces nos quedamos en casa y los acompañamos desde lejos. A lo sumo mi madre va un rato y saluda en nombre de la familia; no nos gusta interponer insolentemente nuestra vida ajena a ese diálogo con la sombra. Pero si de la pausada investigación de mi prima surge la sospecha de que en un patio cubierto o en la sala se han armado los trípodes del camelo, entonces la familia se pone sus mejores trajes, espera a que el velorio esté a punto, y se va presentando poco a poco pero implacablemente...."

Llavors és preferible que la vetlla sigui sincera de debó, perquè, en cas contrari, Cortazar i la seva familia sencera de tiets i tietes, cosins, germans i pares, poden decidir que no ets digne del mort que estàs guardant. I pispar-te'l per enterrar-lo ells en nom teu. I millor que no t'enfrontis, perquè pots perdre fins la camisa. Tot és qüestió d'escollir entre un enterrament sincer amb les llàgrimes justes i un bon café, o despedir el mort abans del que normalment tocaria. Després de trobar-nos la vetlla convertida en una prova de resistència.

Departament of Eagles (Grizzly Bear) : In Ear Park

Pedro Páramo - Juan Rulfo

"El calor me hizo despertar al filo de la medianoche. Y el sudor. El cuerpo de aquella mujer hecho de tierra, envuelto en costras de tierra, se desbarataba com si estuviera derritiéndose en un charco de lodo. Yo me sentía nadar entre el sudor que chorreaba de ella y me faltó el aire que se necesita para respirar. Entonces me levanté. La mujer dormía. De su boca borbotaba un ruido de burbujas muy parecido al del estertor.
Salí a la calle a buscar aire; pero el calor que me perseguía no se despegaba de mí
Y es que no había aire; sólo la noche entorpecida y quieta, acalorada por la canícula de agosto
No había aire. Tuve que sorber el mismo aire que salía de mi boca, deteniéndolo con las manos; hasta que se hizo tan delgado que se filtró entre mis dedos para siempre.
Digo para siempre
Tengo memoria de haber visto algo así como nubes espumosas haciendo remolino sobre mi cabeza y luego enjuagarme con aquella espuma y perderme en su nublazón. Fue lo último que vi.


- ¿Quieres hacerme creer que te mató el ahogo, Juan Preciado?....



Jesse Sykes and The Sweet Hereafter: Hushed by Devotion

Solitud - Víctor Català

La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d'aquell enriolament espontani de la vida, l'escometeren impulsos de besar: uns impulsos apresserats, frenétics, irresistibles, de besar quelcom... Involuntàriament, tota tremolosa, es torça vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia, a tret de llavi la volta del cervellet, mes... abans d'acabar l'acció, va estroncar-l'hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d'un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap, alarmats per guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim dels canons de l'Orgue, un grop oscur, un altre cap humà que planava en l'altura, sobre els seus, es féu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasibé, i malgrat això la dona i l'home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d'un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estamapada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d'unes dents de xacal.



Fleet Foxes: The Plains... Bitter Dancer

Quemando Plata - Ricardo Piglia

"Luego en un momento dado se supo que los delincuentes estaban quemando cinco millones de pesos que les quedaban del atraco a la Municipalidad de San Fernando, de donde, como es sabido, se llevaron siete millones".



"Empezaron a tirar billetes de mil encendidos por la ventana. Desde la banderola de la cocina lograban que la plata quemada volara sobre la esquina. Parecían mariposas de luz, los billetes encendidos. Un murmullo de indignación hizo rugir a la multitud:
- La queman.
- Están quemando la plata.
Si la plata es lo único que justificaba las muertes y si lo que han hecho, lo han hecho por plata y ahora la queman, quiere decir que no tienen moral, ni motivos, que actúan y matan gratuitamente, por el gusto del mal, por pura maldad, son asesinos de nacimiento, criminales insensibles, inhumanos"


"Indignados, los ciudadanos que observaban la escena daban gritos de horror y de odio, como en un aquelarre del medioevo (según los diarios), que no podían soportar que ante sus ojos se quemaran cerca de quinientos mil dólares en una operación que paralizó de horror a la ciudad y al país y que duro exactamente quince interminables minutos, que es el tiempo que tarda en quemarse esa cantidad astronómica de dinero..."

Soiree Valery

"Hay instantes en que mi cuerpo se ilumina... Es extraño. Veo, entonces, de pronto en mí... distingo las profundidades de las capas de mi carne; siento las zonas de dolor, los anillos, los polos, los plumajes del dolor. ¿Ve usted estas figuras vivas?, ¿esta geometría de mi sufrimiento? Se producen estos relámpagos que asemejan en todo a las ideas. Ellos hacen comprender, desde aquí hasta allá... Y, sin embargo, me dejan en la incertidumbre. Incertidumbre no es la palabra... cuando ello va a venir, encunetro en mí algo de confuso y de difuso. Se formulan en mi ser lugares... brumosos; hay extensiones que hacen su aparición.



La soirée avec Monsieur Teste - Paul Valery

Monzó Vegetal

"Dir que aquests temps són difícils és dir massa poc, és parlar tòpicament; és no dir res: hem utilitzat tant l'expressió que ha perdut el sentit (si mai n'havia tingut: els temps han estat sempre difícils per a les frases fetes). Potser és més precís dir que ja no sabem on és el nord: pitjor encara: dubtem si hi ha nord (i en conseqüència sud, que és la subversió d'aquell) i tot es fa bellugadís, canviant, com ombres en un passadís de col·legi..."



"Diuen que són temps de crisi, i a mi m'agrada pensar que és per això, que tot va com va. Perquè (si aquesta teoría és certa), en morir la crisi les brúixoles tornaran a funcionar. Fa uns anys semblàven tenir-ho clar: vam enderrocar els ídols (no tots els ídols, però: potser fou aquest el nostre error) i vam asseure'ns damunt dels pedestals, a esperar que dos més dos ja no fossin quatre: les defenestracions, si més no, sempre han estat un nord.

Quim Monzó: El Regne Vegetal

El beso de la mujer araña - Manuel Puig

Suposso que som la nostra pròpia presó. El cos, la carn, cel·la de la nostra ànima. A dins hi conviuen els terrors, las manies i paranoies. L'amor, els dubtes. Viuen junts prometent-se tendresa i leialtat. Fa massa calor i no hi ha llum, les parets són xopes de la suor i la voluntat flaqueja i ens abandona. Continuem amb les promeses, explicant-nos històries que al final esdevenen pel·lícules. Ens omplim de fantàsies per evitar de percebre com els sentits ens abandonen. I ja pensem en com traicionar-nos. Donar-nos pel sac. Som presó, fins a morir. Som condemna. Llavors, l'exterior no és res més que un paisatge retallable que apanyem a conveniència amb l'ajut d'unes tisores de podar. L'interior és com caldera. Soterrani d'existència, rovellat, enreixat i pudent. Dissortadament és on passa la major part de la nostra pel·lícula. De darrere la barrera de la carn ens arriben els laments més tristos. Per molt que parem l'orella no acabem d'entrendre'ls. Per això existeixen personatges com Manuel Puig, rapsodes necessaris que fixen les nostres ànimes en el buit, que fan les nostres ànimes més àcides, més exòtiques, menys grises i avorrides. Fins sentir-nos un poc més especials. Res, tampoc demanem massa.