Mostrando entradas con la etiqueta música. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta música. Mostrar todas las entradas

domingo, 4 de diciembre de 2011

Somiatruites



John Zorn - direcció
Marc Ribot - guitarra
Jamie Saft - piano, orgue
Trevor Dunn - baix
Kenny Wollesen - vibràfon
Joey Baron - bateria
Cyro Baptista - percussió


La banda de "The Dreamers" (2008) en directe al festival Jazz in Marciac 2010.

L'eterna visió de la jugada. Partint de les seves dèries jueves, sefardites, sionistes, i totes les etiquetes que li puguin afegir o els hi vinguin en aquest moment al cap...
Si és que són realment això: dèries, fòbies o manies, fet que ignoro, pel desconeixement directe del personatge...

Enllà de qüestions ideològiques, la barreja, l'estudi, l'expansió, la recerca de les fonts, la suma d'elements. La visió positiva. No vull dir que les negatives siguin menys creatives o artístiques. Ho són, sense dubtes. Però en el cas que ens ocupa, l'addicció resulta fonamental. Com un milfulles. De valor, de traça, d'esperits. Es barregen assumptes irlandesos, brasilers, italians, caribenys. Es mesclen religions, be-bop, rock, blues, tropicalisme. Yiddish en forma lliure de jazz modern. Versets sagrats i pulmons, suavitat i el dolor del desmuntatge de la raó. La por d'un terreny inexplorat que anirem guarnint amb passió, amb lògica i amb talent.

Existeix un punt de no retorn. Necessari per a tothom.




Tot amb un simple gest.
doneu-me un dit que mouré el món

viernes, 2 de diciembre de 2011

GusanoBiedma


Las personas del Verbo (1982)

Jaime Gil de Biedma


HA VENIDO A ESA HORA

No vive en este barrio
No conoce las tiendas
No conoce a las gentes
que se afanan en ellas.
No sabe a lo que vino
No compra aquí la prensa
Recuerda las esquinas
que los perros recuerdan

Ventanas encendidas
le agradan la tristeza.
Corazón transeúnte,
junto a las casas nuevas
camina vacilando,
como un hombre a quien llevan.
El viento del suburbio
se le enreda en las piernas

La calle como entonces.
Como entonces ajena.
Y el aire oscurecido
la noche que se acerca.
Cuando dobla la esquina
y aprieto el paso, sueña
que el tiempo no ha cambiado,
jugando a que regresa.

Luego pasa de largo
y piensa: fue una época.


& & & & & & & & & & & & & &


El Niño Gusano
El Efecto Lupa (1996)


MADAME DOS ROMBOS


Un jardín en cada poro,
ven con Mme. Dos Rombos,
tiene un cuerpo como un cuarto de estar.
Mme. Dos Rombos va vestida,
¡va a una fiesta!,
va vestida con hilo dental.
Nunca, nunca te hablará,
no hay cerrojos en sus poros,
ven con Mme. Dos Rombos.
Deja abierto su dulce hospital,
no quiere tu corazón, no, no quiere,
no quiere tu corazón, ¡nooooo!

Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.

Un jardín en cada poro,
Lyrics www.allthelyrics.com/lyrics/el_nino_gusano/
un ojal en cada poro,
un fogón en cada poro,
un jardín en cada poro.

Ven con Mme. Dos Rombos,
usa la lluvia como coche oficial.
Mme. Dos Rombos entre algodones,
¡te ha cogido!,
entre algodones te va a disecar.
Ella es el más allá,
no hay cerrojos en sus poros,
ven con Mme. Dos Rombos.
Como estampas os coleccionará,
no quiere tu corazón, no, no quiere,
no quiere tu corazón, ¡nooooo!

Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.

Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.
Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.

Mme Dos Rombos



sábado, 29 de octubre de 2011

Rangers - Pan Am Stories


No parlem d'un dels "pilotassos" de la temporada: No arriba a això. Tampoc comencem a posar-li capes i mes capes d'etiquetes com si preparéssim una llesca del que sigui. Lo-fi, new, new folk, dirt folk... Hi ha qui fins i tot gosaria parlar de la veu de Déu. O allò que Déu fuma quan està amb els amics després d'una llarga i fatigosa jornada de miracles i construccions.

1.- Rangers- "John is the last of a dying breed"



John Knight no és Michael Knight ni disposa d'un cotxe fantàstic. Va néixer al nord de Dallas i viu a San Francisco, Califòrnia. Segons la nota de premsa, de petit va aprendre a tocar la guitarra amb algú que assegurava haver anat de gira amb els Grateful Dead (Jerry?, Bob?). La qüestió és que l'escolanet Knight va començar a tocar i a enregistrar tot el que li passava pel cap.
Bad Flan:


Després d'haver llegit moltes comparacions (sempre les comparacions com a mètode de seducció), algunes que són autèntiques animalades d'una boca escalfada per ves a saber què, quan és l'última cosa que necessiten aquests "Rangers". Un toc subtil a un moment passat, ja fa molts anys, un Vinnie Reilly de Durruti Column en forma, per exemple. I no fa falta gaire més. Optimisme, si de cas, en uns temps fotuts i plens d'ira. Potser aquesta onada d'escalfor que emet la música.

Bronze Casquet:




Caldria preguntar-se perquè no viatgem més. Potser perquè no ens cal. Tenim Internet que cura tots els nostres mals, que ens possibilita trobar cura de tot. Veure les pel·lícules abans que s'estrenin. Accedir a les fonts de les notícies. La velocitat amb que es belluguen les coses. Una rapidesa espantosa, anorreant.

Potser aquest és el valor de "Rangers", una mena de pausa, un concepte musical envellit, que sona perdut en el temps. En lloc del darrer crit, potser sigui el moment d'absorbir-lo, de no deixar escapar ni un bri d'aire. Involució. Fer girar les agulles al revés. Respirar a poc a poc. Cedir el pas.

Conversations on a jet stream:


Recordem quan érem llobatons, recordem aquells cançons a la vora del foc, aquella lluna assassina...

miércoles, 26 de octubre de 2011

David Byrne's Drugs



'Drugs - I couldn't handle marijuana...it made me paranoid...and quaaludes and bennies and speed and meth seemed so...you know, chemical...physical...definitely not mind-expanding. Tried Angel Dust once: Chris, Tina, and I, and Tina's brother went to a guy's apartment for dinner...an interior decorator by trade...and he gave us all a puff on this treated cig...well, I could barely walk and I sure didn't wanna eat anymore. Scary stuff...but I guess it's cheaper than dinner for six.

Cocaine...didn't do anything for me the first couple of times. Then I guess it found its brain receptor cells. Everybody was doing it then. The road crew would deal to the band...probably the only way they made a decent living. Everybody'd yak, yak, yak...to anyone at all...instant friendship for a few minutes. It made me simultaneously very talkative and secretive. Kinda like matter-meets-anti-matter. A problem waiting to happen. Too many late nights (it was usually accompanied by drinking) and spaced out days and soon I decided to stop. So other than a couple 'a wild nights, I stopped.

I saw people do funny things. Once, a Hollywood agent came over to the table in a restaurant where Jerry and I were eating...to say hi, I guess. He said hi, told us he represented some mutual friends, and then plonked his head down on the table and fell asleep...out. His girlfriend took him away, but he left a little white packet on the table.

Some friends got into heroin. It was cheaper. I tried it. Too strong. I wasn't exactly gonna get a lot of writing done on that stuff. But I guess it was a mythic drug..."be-bop...hard rock"...hip writers, etc. The French loved the stuff...musta thought it was cool.

Jerry and I got invited to visit the Hollywood producer Julia Phillips once...Jesus H. Christ!...a real Beverly Hills mansion, and she was in the back office looking like a mad scientist...the place was piled with scripts, records, Bunsen-burners, test-tubes, various highly flammable chemicals and books. A sharp cookie with real no-bullshit eyes and ears, but totally out of control. I'm glad none of us got into that stuff.

jueves, 20 de octubre de 2011

variado otoño

Un libro:

"¿Dónde estaban los recuerdos puros? En casi todos se funden impresiones de otras épocas que se superponen y les confieren una realidad distinta. Los recuerdos no existen: es otra vida revivida con otra personalidad, y que en parte es consecuencia de esos mismos recuerdos. No se puede invertir el sentido del tiempo, a menos que se viva con los ojos cerrados y los oídos sordos.
En medio del silencio, Wolf cerro los ojos. Se sumergía cada vez más hacia delante, y ante él se iba extendiendo el mapa sonoro, en cuatro dimensiones de su ficticio pasado"

Boris Vian - La Hierba Roja


Un Vídeo:

Tom Judd - "Bruce"


Una entrevista: Guillem Martínez en Nativa

"Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà. Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte".


Un disc:

The Field - "Looping State of Mind"


Electrónica de un hombre solo
Cables, microcircuitos y ordenadores
Raíces de todo tipo.
Arte japonés, reminiscencias kraut-rock, hielo escandinavo en vena.
Mínimo de máximos por el loop y el sampler. El copy-paste, de nuevo.
Triste y resultón.
Ningún corte baja de los 7.30 minutos.





Una Opinión:


Javier Cercas - "Éxito Total" (El País Semanal)

"Para el lector, la escritura debe ser como el cristal de una ventana, que está ahí sin que se note, y que no llama la atención sobre sí mismo, sino sobre lo que transparenta (un cristal que llama la atención sobre sí mismo no es un humilde cristal, sino una vanidosa vidriera); por supuesto, esto es sólo una impresión, y además falsa -la escritura no transparenta la realidad: la crea-, pero es una impresión necesaria: en ese embrujo consiste parte importante del embrujo de la literatura. Por lo demás, da mucha paz espiritual sentirse una empleada de la limpieza".

miércoles, 12 de octubre de 2011

Barrett Mirall/ llariM tterraB




"La seva sortida del grup (la de Barrett), en circumstàncies misterioses, l'abril de 1968, es pot comparar a l'abandonament de Lennon després del "She Loves You" i al seu retorn a Liverpool per viure reclòs amb la tieta Mimi. O el cas del Pete Townshend abandonant The Who després de "My Generation" per establir-se a l'illa de Wight amb uns parents a criar pollastres".

David Bowie: See Emily Play


"Syd va escriure una cançó especial per l'esdeveniment, "Games for may". Un del personal dels Pink Floyd, vestit d'almirall es dedicava llençar trèvols per entre el públic mentre una enorme màquina de bombolles de sabó omplia el recinte d'esferes sobre les quals es projectaven llums i filmacions en 35 mm".



At the drive-in: Take up the stethoscope and walk




"Els Floyd van anar tres vegades al Top of the Pops a promocionar 'See Emily play'. La primera setmana el Syd va aparèixer amb la seva darrere adquisició en vellut i setí de la botiga de moda de King Cross, 'Granny Takes A Trip'. A la setmana següent, hi tornava, tot i que sense afaitar i amb les robes totes brutes i arrugades. A la tercera setmana, ja el teníem altre cop vestit de King's Cross..."

"Quan no ho volia fer (el programa) senzillament deia que si en Lennon no l'havia volgut fer, que ell tampoc el faria" - Roger Waters


Flaming Lips: Lucifer Sam


"Syd tenia el costum de mirar-te i arrencar a riure de tal manera que et feia sentir estúpid. Donava la impressió com si sabés alguna cosa important que tu desconeixies. Tenia aquest tipus de riure maníac que per això va quedar-li tan adequat el títol de 'The Madcaps laugh' al seu primer àlbum"
Jerry Shirley (bateria de sessió de "The Madcaps Laugh")

Ex-Crocodiles: Here I Go




"Ens enfrontàvem al fet inevitable de gravar el Syd de dues maneres, només: Una era construir una pista per a ell, perquè pogués tocar el que volgués i com volgués, amb el que es perdia una part elemental del que ell havia anat fent. L'altra forma era gravar-lo a ell primer i afegir nosaltres després la resta d'instruments, amb el que sacrificàvem una part important de la unió".

David Gilmour.

The Soft Boys: Gigolo Aunt



L'any 79 Syd Barrett torna definitivament a Cambridge. A casa de la mare. Acabat i arruïnat.
Aquell any, els Pink Floyd editen "The Wall". A les quatre setmanes de la publicació, n'hauran venut 600.000 exemplars.
Als dos mesos, 1.200.000.
Marc and the Mambas: Terrapin



Crazy Diamond
Syd Barrett & the Dawn of Pink Floyd

Mike Watkinson & Pete Anderson

domingo, 9 de octubre de 2011

Estupendo domingo


"No pido mucho" - Veneno (1977)

No pido mucho
poder hablar sin cambiar la voz
caminar sin muletas
hacer el amor sin que haya que pedir permiso
escribir en un papel sin rayas.

O bien si parece demasiado
escribir sin tener que cambiar la voz
caminar sin rayas
hablar sin que haya que pedir permiso
hacer el amor sin muletas.

O bien si parece demasiado
hacer el amor sin que haya que cambiar la voz
escribir sin muletas
caminar sin que haya que pedir permiso
hablar sin rayas.

O bien si parece demasiado…

The Song:




Siempre a vueltas con el asunto (cansino) del idioma de los cuatro incultos de siempre. Un precioso poema de Miquel Martí i Pol adaptado por el salero de Kiko Veneno (de Figueres al món) para el libre disfrute de las mentes sin barreras.




lunes, 3 de octubre de 2011

Rotten: No Irish, No Blacks, No Dogs (1994)

"Me quedé atónito cuando oí que la urna con las cenizas de Sid se había caído al suelo en el aeropuerto de Heathrow... Vaya forma tan terrible de terminar. Tiene su gracia que acabara en los tubos del aire acondicionado de Heathrow..." John Lydon


"Me acuerdo de un grupo que vino y le preguntó al guitarrista:
-¿Has afinado de alguna manera especial?
Resulta que no sabían cómo afinar la guitarra. No era cuestión de prejuicios, era pureza e inocencia" - Chrissie Hynde

"Todos los punkies se ponían a un lado de la calle y los teds en el otro,
y se enfrentaban en el centro" Billy Idol

"En una sesión de fotos que hice para el Daily Mirror posé atado a un crucifijo. Resulta difícil creer que en 1977 ofendiera a tanta gente. El caso es que aquella foto hizo imposible cualquier tipo de actividad social. No sé qué le pasa a los ingleses que se escandalizan con tanta facilidad. Curiosamente, son las típicas cosas que hace Madonna ahora y la gente piensa que es muy kitsch. Ahora lo llaman marketing y promoción, y la gente lo aprueba".



"Los McCartney me enviaron su calendario y me invitaron a cenar. Consiguieron mi dirección a través de un relaciones públicas. Pero yo no era capaz de sentarme con Paul y Linda McCartney y mantener una conversación normal. Querían hacer discos conmigo, pero me di cuenta de que si empezaba así me convertiría en una superestrella más del mundo del espectáculo. Todo sería irreal, falso, y no podría soportarlo"
John Lydon




"Es fabulosa la manipulación que hay en las clases altas. Forma parte de su espectáculo pero al mismo tiempos no les gusta que se vea lo degenerados y espantosos que son. Por su comportamiento dejarían a cualquier punki a la altura del betún. Lo suyo es pura depravación. Es impresionante la cantidad de bebida que pueden meterse, muchísimo más que la gente de clase obrera. Y es que son auténticos profesionales del bebercio y se pueden permitir remedios para la resaca de la mañana siguiente".

"Puede que lleváramos el terror a la vida cotidiana de la gente, pero también había mucho humor"



martes, 20 de septiembre de 2011

Robyn Hitchcock - Tromso Kaptein (2011)


La vida com un fiord, túnels, fred i verd gespa. Dies curts, nits llargues i alcohol. Una tristesa de cotó, suportada per la Seguretat Social. Espadats, núvols i un darrer salt. Sembla que el Robyn Hitchcock conduïa l'any 82 per Noruega dins una furgoneta groga. Viatjava d'un festival a una cava amb un grup i les seves cançons. Eludint fanàtics d'AC/DC, agafant ferris per anar a l'altra punta del mon, aprofitant per treure una melodia, una que pogués depositar en una capsa. Que obriria en el futur. Algú va despertar-lo vestit només que amb una gorra de pilot. Sembla que eren les 7 del matí i feia un fred de collons.

Sembla que des del 2005, el Robyn Hithcock hi va sovint per aquestes terres del nord. Un nord que podria ser el sud de la seva vida, per la veu aquesta que es gasta, que s'arrossega per un camí de grava. Una tristesa de fiord, túnel i muntanyes acabades de repassar amb màquina talla gespa. Amb animals atípics, colors foscos i belles rosses que es tornen boges amb la nostra veu. Només que els hi respirem a a orella "Tromso. Kaptein". O alguna cosa semblant.

lunes, 29 de agosto de 2011

cançons d'estiu


Anímic (Hannah 2011)
"Hannah"





El petit de Cal Eril (Sargantanes al Sol 2009)
Amic dels Animals





Lee Morgan (Cornbread 1966)

Most Like Lee






Milt Jackson & John Coltrane (Bags and Trane, 1961)
The late late blues





Alain Bashung (Fantaisie Militaire, 1998)
La nuit je mens



The Divine Comedy (Casanova, 1996)
Middle-Class Heroes






Sieben (Ogham inside the night, 2005)

Ogham the Knowledge






XTC (Black Sea, 1980)
Sgt. Rock


Cançó d'estiu:

De la platja a una plaça, banderetes de fanal en fanal. Refrescs i combinats amb talls de llimona. Becaina i acidesa, bicarbonat per lliurar-nos del foc i fer espai a la següent gresca. Unes paraules suaus en la nit calitjosa. Petons amb llengua entre el jovent acabat de fer. L'avi insisteix l'àvia que els deixi estar. Panxes satisfetes de gelat i paella. La dona que arrufa el morro quan l'home canvia de cadira, l'home que n'està tip de la sogra, com cada estiu. Els televisors atipen el personal de ximpleries; toros i melics al descobert, rosses inabastables i camises de ratlles amb el coll aixecat, raybans autèntiques, biquinis i pameles. Pell colrada i llet corporal entre una ventada de sorra i carn a la brasa. Damunt la taula, vi blanc i musclos al vapor. Riures amb mal de cap; encara hi ha qui porta les pestanyes postisses de la nit anterior. Mentrestant, la gent va picant.

martes, 23 de agosto de 2011

Tornada de vacances

Katerine - Philippe Katerine (2010)

Philippe Katerine (Chantonnay en Vendée 1968).
Clàssic espècimen pop francès. Artista Diagonal. Collita del 60, fill musical de perillosos socials i díscols com Gainsbourg, Polnareff o Dutronc.



Net d'ideòlegs com el gran Boris Vian, artista per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per la barreja de gustos i colors, sense perdre de vista la provocació i l'espectacle.



Francès pels dos colzes i els quatre cantons, teatral com el music hall, carn de missatge enllaunat, d'homenatge constant, d'anís barrejat amb aigua, tall de pa amb fromage. Universal prés de Nantes.



Bien. Bidet, bipolar, bisexual, bigam, bicèfal, bípede, bífid, binari, bifocal, bigotut... viciós.....



Disc de 24 cançons, i de 24 clips realitzats pel baixista i amic de l'artista, Gäetan Chataigner (i protagonitzats uns quants dels vídeos, també). 24 cançons per gaudir-ne de totes les maneres possibles.



O com es deia fa ja una pila d'anys, com a mínim un al dia.

Doncs això:

enllaç






domingo, 14 de agosto de 2011

De gira con los Ramones


"La primera vez que los vi, fue en un concierto de los estudios Performance... tocaron 32 canciones en 15 minutos y todos nos quedamos mirándonos los unos a los otros. ¿Qué había sido eso? Sucedió tan rápido que apenas nos dimos cuenta de qué había ocurrido"
Bob Gruen (fotógrafo)

"Las conversaciones con Joey eran limitadas. Daba respuestas rápidas. Más tarde se abrió un poco, pero no mucho. Era cordial pero no decía demasiado".
Chris Franz (Talking Heads)

"A mi me odiaban. No le importaba a nadie. Para estar en los Ramones tenías que ser un miserable" Dee Dee Ramone (bajista)



"Un ejemplo de la negativa de Johnny a cambiar era su corte de pelo. Era muy remilgado con su pelo. Nunca se lo cortaba estando de gira"
Monte A. Melnick (Road manager de The Ramones)

"Tocamos nuestro repertorio de 20 o 30 minutos y ¡BAM! se acabó.... Estaban todos esos leñadores fornidos, tirándonos botellas porque no habíamos tocado suficiente. Nos escurrimos por la puerta trasera. Fue una situación difícil.
Monte A. Melnick (Road manager de The Ramones)


"El rock'n'roll estaba hecho para punks desde que comenzó a mediados de los 50's. Punk es tan solo rock rebelde para todos los chavales, no una pandilla de viejos tocando para las madres y los padres"
Johnny Ramone (guitarra)




"Nunca tuvimos un accidente. En 22 años rara vez nos multaron"
Johnny Ramone (guitarra)

"Los Ramones no causaron demasiados estragos en los hoteles, principalmente porque debían pagar los destrozos. No éramos Led Zeppelin, que disponía de un extra de diez de los grandes para desembolsar si alguien se cargaba una habitación. Los Ramones aprendieron deprisa que lo que se rompía se pagaba".
Monte A. Melnick (Road manager)

miércoles, 3 de agosto de 2011

Llum d'agost



un article
"Tot és política dissortadament" - Ernest Sena

Tants anys lluitant per la separació de poders, perquè la cosa pública i els seus servidors s'ho acabin menjant tot. Reformulem la democràcia i la política. D'acord. I, amb nosaltres, què fem? Perquè som els ciutadans, els principals responsables: D'haver-ho permès: votant a qui tots sabem, o no votant. Hipotecant el nostre futur, gastant el que no tenim. Acceptant les seves factures sense la més mínima resistència.

Mark Stewart & Maffia - "The lunatics are taking over the asylum"


Un disc

Matana Roberts - Coin Coin chapter one: Gens de couleur libres (2011)

Matana Roberts, experimentada saxofonista de Chicago, aplica a la seva música el mateix esperit rapsoda de Charles Mingus per tornar-nos al jazz més visual. Trencant o saltant barreres, amb tota una big-band penjada a l'esquena, l'artista opta pels carrers foscos que circulen paral·lels a les grans avingudes lluminoses. A la manera de Mingus, Matana fa sonar el fuet de l'esclavatge per damunt les nostres orelles, tot recordant-nos que no fa tant dels grillons, les cadenes i la segregació dalt d'autobusos de dos colors. De la mateixa manera que ells van fer per defensar-se, Matana planta cara a l'abús a base de gospel, dixie, l'exorcisme del free-jazz; amb la veu, l'aire dels pulmons, el tempo dels dits. Amb el coure dels instruments.

el disc

Un clip:

Omodaka: Hietsuki Bushi

Històries entre mill i arrossars




Un llibre


Lev Tolstoi - Guerra y Paz
"Como cobertura bajo el fuego enemigo, tal y como contaba a Pierre el príncipe Andréi: había quien hacia cestitas de mimbre, quien construía, quien ponía vallas a las casas, quien reparaba las botas. Era demasiado horrible estar bajo las balas para no hacer nada. Era demasiado horrible estar bajo la vida para no hacer nada. Y Pierre necesitaba hacer algo. Y lo hizo. Manteniendo vivo únicamente de la masonería el misticismo, leía y leía libros de autores místicos. Descansaba de la lectura y las ideas entregándose a la charlatanería en los salones y en el club. Después de comer y hacia la noche, bebía bastante. Para Pierre, la necesidad de beber vino residía de nuevo en la coincidencia de dos motivos antagónicos que confluían en uno: beber vino comenzó a ser para él una necesidad acuciante. (...) Al mismo tiempo, solamente cuando se bebía un par de botellas percibía que el terrible y complicado nudo de la vida no era tan pavoroso."

Una expo:

Brangulí Barcelona 1909 - 1945
CCCB

domingo, 24 de julio de 2011

Rock and Roll Anathomy


Cervell

El rector de l'assumpte. Cal tenir-lo ben obert. Despert davant qualsevol contingència. Pel que pugui ser. Tant si és aprofitable com si no.
Frank Zappa: Who are the brain police:



Ull d'explorador, que ho vegin tot, que no es deixin ni una engruna per observar...
Nazz: Open your eyes:


... ni res per ensumar



El Cor. Brúixola i motor. Sembla que funciona millor quan més s'espatlla. Quan més ens deixi tirat. O això diuen.
Fleshtones: Deep in my heart



Mans: evidentment, per agafar-ho tot. Tot el que podem.

Townes Van Zandt; Two Hands


Pulmons....

Que fem d'aquest aire infumable?
L'hem de seguir respirant?
Per què no amagar-nos a la cova?
Per què no JA la vida artificial?

Radiohead: My iron lung


Ànima: que seriem sense ella? Animals feliços. Potser uns, potser uns altres, no tant. Depenent de la roda de la fortuna, del dit de Déu, d'una anterior reencarnació, de com deurien morir. Coses d'aquestes...



Malucs: l'inici de tota la història, d'un dissabte vespre, d'unes escales de soterrani. D'un forat de barra que l'atzar ens té reservat. D'un desconegut. D'un llenguatge desconegut fins ara. Tu, deixa'ls fer, no t'amoïnis per res. Parlaran ells per tu durant tota la nit.

The Charlatans - Up tu our hips



Cames. És de calaix: com més llargues les tinguis, més amunt arribaràs. O no.

John Lee Hooker: Big Legs - Tight skirt



I per acabar aquest repàs... que no seriem, oh Déus de l'Olimp i la perfecció, sense una ració de burilles, una altra de caspa, una més de cerumen, o una mica d'aquell olor de peus després de treure'ns els mitjons

Frank Zappa - Stinkfoot



martes, 19 de julio de 2011

Orrin Evans - Captain Black Big Band (2011)


Hi ha moments en la vida que resulta necessària la píndola aquesta. Ja m'enteneu. Que sí, que està molt bé això de xapar la barraca a les set amb el cap com grup electrogen, com gel líquid. Amb el sol convertit en un gong reverberant.
En un moment donat resulta gairebé vital una altra mena de longitud d'onda.



Ni que sigui per l'esforç, ni que sigui per amor a la música, pel pessigolleig, el pinçament de neurones, els dits creuats fent força, els ulls enteranyinats per alguna cosa semblant a l'emoció. La temperatura corporal convertida en escala que bellugarem a base de glissandos.



L'invent aquest del pianista Orris Evans al capdavant de la seva Captain Black Big Band és un homenatge, un auto-homenatge fet de coure, fusta, tripa i ivori. De veus de Déu i harmonies, de suors multicolors, d'espais tancats de sostres baixos, de fums i perfums. Mirades, d'una taula a una altra. Plaer i talent, com una torrentada puntual dins un vestit creuat amb armilla i corbata. Com manen les normes de la casa.

lunes, 11 de julio de 2011

Colin Stetson - New History Warfare Vol. 2: Judges



Colin Stetson: Saxo Barítono, sin trampa ni cartón. Colaborador habitual de gentes tan variopinta y dispar como Laurie Anderson, Tom Waits, TV on the Radio, LCD Soundsystem. Él y esa especie de monstruo golpeador. Él, sus mofletes y pulmones. Y el viejo mito de soplaré, soplaré y la puerta derribaré. Insisto, sin trampa ni cartón. Todo lo que oyes, se lo ha sacado de la manga(y de su laringe) sin apaños de estudio. Nacido en la mítica Ann Arbor de Michigan (terruño de los Stooges y los MC5), ahora reside en el Montreal canadiense. Uno de los productos folclóricos de este 2011. Saxo barítono y nada más. El resto, se lo compondrá el oyente. Como suena.


Para muestra, un botón.

jueves, 30 de junio de 2011

Charles Mingus (2): El retorn de l'home del sac




"- En otras palabras, yo soy tres. Un hombre que permanece siempre en medio, despreocupado, inmóvil, observando, esperando a que le sea permitido expresar lo que ve a los otros dos. El segundo hombre es como un animal asustado que ataca por miedo a ser atacado. Luego está la persona extremadamente cariñosa y amable que admite a la gente en el templo más sagrado de su ser y soporta los insultos y es confiado y firma los contratos sin leerlos y lo enredan para que trabaje barato o por nada y, cuando se da cuenta de lo que le han hecho, siente ganas de matar y de destruir todo, incluso a sí mismo, por ser tan estúpido. Pero no puede: vuelve a encerrarse en sí mismo"
"- ¿Cuál es el verdadero?"
"- Todos son verdaderos"
" - El hombre que observa y espera, el que ataca porque está asustado y el que quiere confiar y amar, pero se retira siempre que se siente traicionado. Mingus Uno, Dos y Tres ¿Cuál es la imagen que quieres que vea el mundo?

pagina 1: "Menos que un perro" Charles Mingus


- ¿Que me busque un bajo?
- Es es. Tú eres negro. Nunca llegarás a nada en la música clásica por bueno que seas. Si quieres tocar, tienes que tocar un instrumento negro. No puedes darle al chelo, ¡así que tendrás que aprenderle a ese bajo, Charlie.

Sin saber siquiera los nombres de las cuerdas, o cómo afinar su instrumento, Charles empezó a practicar a todas horas, de pies, junto al mueble de la radio RCA Víctor del salón, y al cabo de unas semanas empezó a cogerle el truco.

pag. 62-63



- Miles, eres un vulgar.
- Quiero oír soplar a Bird i no tanta conversación gilipollas
- Pues vamos. Uno, dos, uno, dos, tres cuatro.
- Síiii, Bird. ¡Toca, pequeño! ¡Dale, hombre!
- ¡Bravo!
- Damas y caballeros, ¿van ustedes a callarse y escuchar a ese hijoputa?
- ¡Miles! Cuidado, hombre. No puedes decir eso.
- Mierda, tio, tapo el micrófono en lo de hijoputa ¿Os acordáis de cuando Monk llamó por el micrófono siete veces hijoputa al dueño del club en Detroit porque no tenia un piano en condiciones?
- Pero lo tuvo la noche siguiente. Si hubiera llamado "señor", habria seguido con el mismo trasto viejo.

pag.136





Gunslinging bird:




"Se supone que el jazz no da millones a nadie, pero de eso es de lo que va la cosa. El dinero se lo embolsan los que no lo merecen, pero los más puros están en la calle conmigo y con Bird y nos llueve encima, tío. Me iba mejor cuando nadie más que los músicos me conocía. Puedes estar seguro de que el jazz deja de serlo cuando el hampa se adueña de todo y lo maneja estrictamente por los beneficios e incluso de ja fuera a los agentes de color. Te hacen callar y te engañan con las cuentas de tus ventas de discos y, si te lo tomas bien, dicen al mundo que eres un verdadero genio. Pero si no les sigues el juego, hacen correr la voz de que vas buscando líos, como me hicieron a mi". Fats Navarro a Charles Mingus.
pag. 162

Gunslinging bird (por Chuk D.)