Paissatge després d'una vaga

1.- What keeps Mankind Alive - William S. Burroughs - September Songs (1997)

Llavors fas una ullada al pendent del passeig de Gràcia, els caps bullint en la sopa revolucionaria. Ja saps què passarà, com anirà tot. Fins i tot coneixes les ferums, el pàtxuli, la pudor de suor, les espècies de la revolta. Els versicles de Brecht també fan baixada sota els llums morts de nadal. Sota Pal·li. Allò de la missió de fer-nos purgar els set pecats capitals. Allò que la humanitat sobreviu a base d'actes brutals. Només cal mirar, ja ni fa falta enfrontar-se als fets.

2.- “The old man’s back again – Scott Walker – IV (1969) 

Les ombres i les llàgrimes seran una constant, llargues vetllades, tancats en uns menjador, parlant sense parlar. Ahir vaig veure ulls que sonaven com campanes, però la voluntat no esta encara del costat dels valents. Pena. Potser manca d'ira. Somnis trencats. El moviment per inèrcia. I quina diferència quan els moviments són teledirigits des de la gran tele. Sis-cents mil espectadors en horari de prime-time per dos mesos de feina igual al milió i mig de l'onze de setembre. Els polítics actuals i les seves maquinàries de propaganda han convertit Goebbels en un nen clenxinat i amb sabates cares.




3.-“Les Joyeux Bouchers – Boris Vian, - “Chansons possibles et impossibles” (1956)
Potser si caldria uns 60's, més que res per l'esperit crític, per la força de l'ideal comunista que els posi la por al cos. Vaig veure l'economista Vicenç Navarro camuflat, donant voltes en la gentada. Exemplificava com ningú la desorientació global que ens domina. No és això. Ni tampoc la monja Forcada. No. Ni tampoc és l'assumpte de la independència. Aquest és el pot de fum que ens ha llançat el búnquer nacional per entretenir-nos una estona. Així, ells poden seguir jugant a Prenafetes i Millets tant com vulguin. Com diu Vian, això que ballem és el tango famós dels enterramorts. Era el que sonava ahir al vespre a Passeig de Gràcia amb Diagonal.



4.- “Blind Lemon Jefferson” – Nick Cave and The Bad Seeds – “The firstborn is dead” (1985)
Tot va acabar com va començar. Els del passamuntanyes a hòsties i la gent corrent cap a casa a mirar la tele o a parlar pel facebook. A fer uns Tuits del que han vist. Mentrestant com diu Nick Cave, les rases dels camins de la justícia s'omplen de fang i de pluja. Avui parlaran de si eren tants, els altres rebaixaran les xifres, els sindicats, satisfets, pensaran que han fet la feina. I sant-tornem-hi amb el vodevil electoral que acosta un dia més CiU a la majoria absoluta del no-res. A una colla de barbuts, tots menjant en silenci de la mateixa taula. El sant sopar modern. Mentre, nosaltres ens mengem el camí fosc i solitari, eludint els sots com podem. I no, no conduïm cap Cadillac.

Billar a las nueve y media - Heinrich Böll

Pasaron dos guerras, una tras otra, y sobrevivieron. Una remachando el clavo de la otra. La primera, tratando el asunto del imperio, la segunda, buscando imponerse al mundo entero.
¿Qué país, nación, comunidad, tribu, podía resistir eso?

No sé a cuenta de qué resistieron: si ellos mismos se bastaron con solo levantarse temprano por las mañanas, si fue producto de la mezcla de condiciones que se produce en el corazón de los continentes. Si fue por el frío y las condiciones extremas que les fortalecen. Por el brillo de los cascos y la extrema pulcritud en los uniformes. Por su complexión, a base de patata y acero en vena. Por ese permanente estado de crispación que revela la lengua, que les tiene siempre al borde del grito y el aspaviento.

La cuestión es que se repusieron. Para volver a liderar la marcha. Marcar las directrices que, se supone, volverán a levantar a Europa -el heartland- por encima de las cabezas del mundo.
Reconstruir como opción prioritaria. Pero también la destrucción como necesidad. La higiénica renovación.
Como los tres protagonistas de la novela. Abuelo, padre y nieto, destinados a la construcción y a la demolición de una iglesia. Un siglo de andamios, hormigón y contrafuertes a cargo.
Quizás sea eso, montar y desmontar de una manera cíclica.
Quizás sea eso, saber en qué aspa vas montado. Si subes o bajas.

"Hay que tirar los sables y pisotearlos como todos los privilegios, hijo mío; sólo sirven para eso, modos de sobornar. Llena está su diestra de dones. Come lo que coma todo el mundo, lee lo que lea todo el mundo; vístete igual que los demás y entonces te acercarás a la verdad; nobleza obliga, te obliga a comer serrín cuando todos los demás lo comen, te obliga a leer la basura patriótica en los periódicos locales y no en las revistas de gente culta: Dehmel y todo eso; no, Robert, no lo aceptes, ni el foie-gras de Gretz, ni la mantequilla del abad, ni la miel ni las monedas de oro, ni el civet de liebre ¿para qué, para qué, para qué, si no lo tienen los demás?"

pagina 151.