Amb tots els meus respecte. Però havent llegit "Pa negre", no hi ha color (mai més ben dit). D'acord que les històries de nens tenen ganxo. Si afegim records de la guerra mes una postguerra amb orfandat, i ho sublimem amb descobriment sexual, tenim la història. Començada, vaig acabar-la per orgull lector. Vaig acabar del tísic prenent el sol, del nen i la nena i el trau d'ella, de les històries d'escola i del pare que no es moria, fins el monyo.
Amb tots els respecte.
Jesús Moncada, "Estremida Memòria". Ja és trist haver de parlar d'un català ric en vocabulari com a handicap principal. La trama. També resulta complicada. Pel devessall de personatges, tot i incloure una llista de nom i relacions en un glossari. Però, clarivident l'autor, divideix l'acció dels diferents protagonistes en capítols curts (pàgina, pàgina i mitja) que agilitzen l'acció. I per aclarir la trama, inclou la correspondència del germà de l'autor (més els esporàdics comentaris de la filla/neboda) per a una ullada dels fets des del present, a més de cent anys vista La comprensió trontolla, però l'hàbil prosa de Moncada fa empassar-te les vora tres-centes pàgines en un no-res. Una vegada has posat les rodes a la via, llavors la lectura resulta una trepidant cursa fins el final de la història sense gairebé parades.
Pàgina a pàgina, no pots fer més que veure-ho i sentir-ho. La vida d'un poble que és una cosmogonia de butxaca. L'Ebre i el Segre creuen les seves aigües com els sentiments antagònics. El casino dels rics, el bar dels pobres i rebels. Les enraonies i els secrets que tothom duu a la boca. Les injustícies, la mort com un ritual diari. Borbons, republicans i carlistes en un pam de terreny i les ferides sense tancar. Desig de venjança i sexe. El panorama centrat en un faulknerià comptat de Yoknapatawpha que es la Mequinensa de Moncada, particular i submarina, que sura de la memòria col·lectiva carregada d'odi i mort humida. Una insòlita cursa contra el temps. Pàgina a pàgina, l'autor trosseja la realitat com un Tarantino de les lletres, embolicant i desplaçant la trama perquè mai arribem a destí, mai abans que ho vulgui i permeti l'autor. Endavant i endarrere, com desfilem per la vida, com un riu que entra i surt del paisatge, a més o menys aigua, més o menys modest, arrossegant detritus, el que trobem al nostre pas fins la desembocadura.
