"La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste- necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada... Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal"
La minyona dels Compson, la Dilsey, ho diu gairebé al final del llibre, que ha vist el principi i ara veu la fi. No queda espai ni forces, tot s'ha esmerçat com quan exhaurim la benzina i el motor s'atura. No són gaires pàgines, és un degoteig d'ànimes, un polsim en la llum del sol que és un "pàl·lid tros de drap". A casa només queden el Benji, la mare, la Quentin i el Jason. És diumenge i tothom va a missa.
"He vist el principi i ara veig la fi"
La història resulta un compte enrere, de una lucidesa casolana a una imbecil·litat legitima. El soroll i la fúria. El soroll arrenca amb el testimoni incomprensible del Benjamin Compton, amb les seves fixacions per les calces brutes de la Caddy (la seva germana favorita), pel foc de la cuina, per una sabatilla llardosa que li donen perquè deixi de remugar. El soroll persevera amb la veu del turmentat Quentin Compton, (germà del Benji i la Caddy) estudiant de Harvard i conforme amb endur-se totes les trompades del món. Principi i fi, com virtut i pecat, s'allarguen en una passejada sense rumb pels suburbis de la vida. Les reflexions sonen com un xerrac de la consciència, deixen pel camí un rastre de dissort, d'una hegemonia esgotada. L'estrella del sud ha perdut la brillantor màgica i salvadora.
"Divendres a la tarda, i d'aquí estant veig cinc quilòmetres de terra que mai no ha sentit la punta de l'arada, i tots els homes sans de la contrada són al poble a veure la funció. Podria ser un foraster mort de fam, i no trobaria un ànima per preguntar-li el camí del poble tan sols".
La fúria arriba després del soroll. Com la cua d'un tro. Amb el Jason Compton, l'altre germà de la família. Després de la fi, resta el principi. La casa que es cau a trossos com un rellotge que dóna l'hora sense busques. Jason, la mare, la Dilsey i la Quentin, la filla de Caddy, desapareguda darrere d'uns eterns pantalons, amb aquelles calces brutes de fang que apareixen quan ella grimpava arbre amunt. Carn i sang de la seva carn i sang. La lluna en una nit de desgràcia.
"...el pare ens ensenyava que tots els homes no són més que una munió de ninots farcits de serradures separats dels munts d'escombraries on havien anat a parar tots els ninots precedents les serradures caient per qui sap quina ferida en qui sap quin costat que no per mi no va morir".
El soroll és com el soroll blanc d'ultrasons, les serradures d'un boig saltant per la pantalla blanca d'un cervell castrat, el soroll és una capsa de claus dringant per l'ànima adolorida pel pecat, el soroll acaba quan les calces brutes de fang llisquen fins els turmells, quan el pare mama fins a rebentar-se, quan demana una altra copa i un altre cigarret, el soroll és quan al món l'han girat com un mitjó. La fúria és un joc de nens, un càntic resignat durant la missa de diumenge, la raó quan descobreixes la seva cara d'infant perdut, una glopada de pols que s'ha aixecat del camí de carro que mena la vida cap el seu final.
"El pare deia que l'home és la summa de les seves dissorts. Un dia pensaràs que la dissort es cansarà, però aleshores el temps és la teva dissort deia el pare".
John Fahey: The Portland Cement Factory At Monolit:
Amb tots els meus respecte. Però havent llegit "Pa negre", no hi ha color (mai més ben dit). D'acord que les històries de nens tenen ganxo. Si afegim records de la guerra mes una postguerra amb orfandat, i ho sublimem amb descobriment sexual, tenim la història. Començada, vaig acabar-la per orgull lector. Vaig acabar del tísic prenent el sol, del nen i la nena i el trau d'ella, de les històries d'escola i del pare que no es moria, fins el monyo.
Amb tots els respecte.
Jesús Moncada, "Estremida Memòria". Ja és trist haver de parlar d'un català ric en vocabulari com a handicap principal. La trama. També resulta complicada. Pel devessall de personatges, tot i incloure una llista de nom i relacions en un glossari. Però, clarivident l'autor, divideix l'acció dels diferents protagonistes en capítols curts (pàgina, pàgina i mitja) que agilitzen l'acció. I per aclarir la trama, inclou la correspondència del germà de l'autor (més els esporàdics comentaris de la filla/neboda) per a una ullada dels fets des del present, a més de cent anys vista La comprensió trontolla, però l'hàbil prosa de Moncada fa empassar-te les vora tres-centes pàgines en un no-res. Una vegada has posat les rodes a la via, llavors la lectura resulta una trepidant cursa fins el final de la història sense gairebé parades.
Pàgina a pàgina, no pots fer més que veure-ho i sentir-ho. La vida d'un poble que és una cosmogonia de butxaca. L'Ebre i el Segre creuen les seves aigües com els sentiments antagònics. El casino dels rics, el bar dels pobres i rebels. Les enraonies i els secrets que tothom duu a la boca. Les injustícies, la mort com un ritual diari. Borbons, republicans i carlistes en un pam de terreny i les ferides sense tancar. Desig de venjança i sexe. El panorama centrat en un faulknerià comptat de Yoknapatawpha que es la Mequinensa de Moncada, particular i submarina, que sura de la memòria col·lectiva carregada d'odi i mort humida. Una insòlita cursa contra el temps. Pàgina a pàgina, l'autor trosseja la realitat com un Tarantino de les lletres, embolicant i desplaçant la trama perquè mai arribem a destí, mai abans que ho vulgui i permeti l'autor. Endavant i endarrere, com desfilem per la vida, com un riu que entra i surt del paisatge, a més o menys aigua, més o menys modest, arrossegant detritus, el que trobem al nostre pas fins la desembocadura.
