Mostrando entradas con la etiqueta Reflex. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Reflex. Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de octubre de 2011

variado otoño

Un libro:

"¿Dónde estaban los recuerdos puros? En casi todos se funden impresiones de otras épocas que se superponen y les confieren una realidad distinta. Los recuerdos no existen: es otra vida revivida con otra personalidad, y que en parte es consecuencia de esos mismos recuerdos. No se puede invertir el sentido del tiempo, a menos que se viva con los ojos cerrados y los oídos sordos.
En medio del silencio, Wolf cerro los ojos. Se sumergía cada vez más hacia delante, y ante él se iba extendiendo el mapa sonoro, en cuatro dimensiones de su ficticio pasado"

Boris Vian - La Hierba Roja


Un Vídeo:

Tom Judd - "Bruce"


Una entrevista: Guillem Martínez en Nativa

"Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà. Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte".


Un disc:

The Field - "Looping State of Mind"


Electrónica de un hombre solo
Cables, microcircuitos y ordenadores
Raíces de todo tipo.
Arte japonés, reminiscencias kraut-rock, hielo escandinavo en vena.
Mínimo de máximos por el loop y el sampler. El copy-paste, de nuevo.
Triste y resultón.
Ningún corte baja de los 7.30 minutos.





Una Opinión:


Javier Cercas - "Éxito Total" (El País Semanal)

"Para el lector, la escritura debe ser como el cristal de una ventana, que está ahí sin que se note, y que no llama la atención sobre sí mismo, sino sobre lo que transparenta (un cristal que llama la atención sobre sí mismo no es un humilde cristal, sino una vanidosa vidriera); por supuesto, esto es sólo una impresión, y además falsa -la escritura no transparenta la realidad: la crea-, pero es una impresión necesaria: en ese embrujo consiste parte importante del embrujo de la literatura. Por lo demás, da mucha paz espiritual sentirse una empleada de la limpieza".

jueves, 8 de septiembre de 2011

los 400 golpes - François Truffaut


Una senzilla reflexió al voltant de la pèrdua de perspectiva.
L'altra dia, veient la pel·lícula als Verdi, no m'ho podia treure del cap. El París de 1958 lluïa brut, ruïnós, magnificat pel blanc i negre de la cinta. El dolor se'm menjava el cor, no només per la història, sinó pel passat de guerres, estretors i carències que traslluïen els carrers, les parets esquerdades, fins i tot els francs antics, devaluats com la vida dels francesos després del seu singular alliberament. Es va tocar fons, la 2ª Guerra Mundial va encarar l'ésser humà amb uns quants dimonis particulars. La por va forçar promeses mentre el món s'enlairava amb cartes noves. Els "400 cops" narra amb un naturalisme esparverant el naixement de la llibertat que arribaria just després de la reconstrucció, un cop netejat Paris. De moment, la llibertat del 59 (o millor parlar d'innocència) es duria uns quants mastegots i la pertinent injustícia sense la qual no tindríem història.
D'aquell blanc i negre al 3D actual. Dels polls i la brutícia a les operacions d'estètica. De demanar línia a l'operadora a la telefonia mòbil i Internet. Les innovacions fan la seva feina, els conceptes de sempre persisteixen, els que, un cop alliberats dels artificis, acaben enquadrant l'ésser humà com en un dels fotogrames dels "400 cops". Seguim practicant els mateixos trucs de mans de fa ja un temps. Seguim forçant al pobre llevataps que tantes i tantes gresques ens ha adobat amb el seu plop. I encara li demanem raons. ¡Pobre estri!

miércoles, 3 de agosto de 2011

Llum d'agost



un article
"Tot és política dissortadament" - Ernest Sena

Tants anys lluitant per la separació de poders, perquè la cosa pública i els seus servidors s'ho acabin menjant tot. Reformulem la democràcia i la política. D'acord. I, amb nosaltres, què fem? Perquè som els ciutadans, els principals responsables: D'haver-ho permès: votant a qui tots sabem, o no votant. Hipotecant el nostre futur, gastant el que no tenim. Acceptant les seves factures sense la més mínima resistència.

Mark Stewart & Maffia - "The lunatics are taking over the asylum"


Un disc

Matana Roberts - Coin Coin chapter one: Gens de couleur libres (2011)

Matana Roberts, experimentada saxofonista de Chicago, aplica a la seva música el mateix esperit rapsoda de Charles Mingus per tornar-nos al jazz més visual. Trencant o saltant barreres, amb tota una big-band penjada a l'esquena, l'artista opta pels carrers foscos que circulen paral·lels a les grans avingudes lluminoses. A la manera de Mingus, Matana fa sonar el fuet de l'esclavatge per damunt les nostres orelles, tot recordant-nos que no fa tant dels grillons, les cadenes i la segregació dalt d'autobusos de dos colors. De la mateixa manera que ells van fer per defensar-se, Matana planta cara a l'abús a base de gospel, dixie, l'exorcisme del free-jazz; amb la veu, l'aire dels pulmons, el tempo dels dits. Amb el coure dels instruments.

el disc

Un clip:

Omodaka: Hietsuki Bushi

Històries entre mill i arrossars




Un llibre


Lev Tolstoi - Guerra y Paz
"Como cobertura bajo el fuego enemigo, tal y como contaba a Pierre el príncipe Andréi: había quien hacia cestitas de mimbre, quien construía, quien ponía vallas a las casas, quien reparaba las botas. Era demasiado horrible estar bajo las balas para no hacer nada. Era demasiado horrible estar bajo la vida para no hacer nada. Y Pierre necesitaba hacer algo. Y lo hizo. Manteniendo vivo únicamente de la masonería el misticismo, leía y leía libros de autores místicos. Descansaba de la lectura y las ideas entregándose a la charlatanería en los salones y en el club. Después de comer y hacia la noche, bebía bastante. Para Pierre, la necesidad de beber vino residía de nuevo en la coincidencia de dos motivos antagónicos que confluían en uno: beber vino comenzó a ser para él una necesidad acuciante. (...) Al mismo tiempo, solamente cuando se bebía un par de botellas percibía que el terrible y complicado nudo de la vida no era tan pavoroso."

Una expo:

Brangulí Barcelona 1909 - 1945
CCCB

jueves, 28 de julio de 2011

Requiem De Verano

"Gatos, tendedero y balcón", díptico de mi hija, Sara Márquez


La máquina.
Acabé la novela. "24 horas antes". Se acabó.
Todo se ha cocido y elaborado desde el interior para afuera, como un cocinero entre paredes grasientas de sinceridad. Pringado de viejas mentiras, manoseadas con lengua torcida, borracho de felicidad por cada una de las frases que he retorcido hasta hacerla chillar de dolor. Como mi cerebro. Horneado con forma de corazón. De dentro a fuera

The Beta Band: "Inner meet me"

Y qué tiempo más cabrón. No digan que no. Verano 2011, nos asiste una manera de entender la vida propia de las Islas. A los amantes del sol y las terrazas no les queda otra que el refugio de la madera y la espuma que brote del surtidor. Y que alguien les caliente la copa. Esperábamos el azul incorruptible del agua...

Timber Timbre "Black Water"


Y es que las cosas no son siempre de ese color que quisimos creer cuando andábamos en pantalón corto o falda plisada. Cuando nos pelábamos las rodillas, soplaban otros vientos, vientos de apariencia recia pero tímidos...
Ahora nos dedicamos a recomponer el pasado en la memoria, al estilo moderno del Copy Paste. Aquí recorto un trozo, allá lo pego. Y si no encajan...

Leire: Las canciones tienen nombre:

Dedicada a esa peña inquebrantable de músicos reunidos (Geyper) en Taradell. Entre brasas, conejos y recuerdos. Con las prisas urbanas y sin ellas, con el sol a la espalda y el pasado como artículo de complemento.

Ahora encima se adelantan la fiesta. Ellos. La fiesta de la democracia, el trámite de un domingo de pollo, cava y roscón. De siesta ruidosa frente a una de esas películas infernales con más de mil pases a la espalda. De resaca (guarra) cuando abandonemos el sofá, la butaca o el tresillo y conozcamos el resultado de la barba. Porque tendremos barba, tanto sí como no. Como la de Santa Claus, pero versión cuartelero-chusquera. 20N. Democracia Fiesta Caídos Brazo Valle Alzado Traje Bigote Rosa Azul Gaviota. Titulares. Negocio. Me derrito. Todo.

R.E.M. "Stand"


Y ya, para acabar el sermón, una demostración creativa de Sara M., a quien John Self y su equipo dan amplia cobertura. En esta ocasión se trata de un montaje: el vídeo corresponde a la presentación de personajes del vídeo-juego Team Fortress 2. La música de Johnny Cash, la canción "Ain't no grave". Que lo disfruten

miércoles, 29 de junio de 2011

29 regles



Unes més obvies que d'altres. Totes abastament conegudes. Però una darrere l'altre, gairebé cola. Sembla una oració, per la creativitat, pels temps moderns. Fins i tot pel retrobament d'un concepte: senzillesa. De tornar al blanc, a la línia més aviat tova. Al concepte en un cop d'ull, un batec o un sospir.
La publicitat també viu la seva particular crisi. La de la repetició de conceptes i la manca general de creativitat. O podríem parlar directament de decepció?
Potser tornant al principi...
Qui sap

miércoles, 25 de mayo de 2011

domingo, 1 de mayo de 2011

Abril en el retrovisor


Els surfings sirles: Escolti Senyora Onada:


Un abril de dispersions, sense gairebé aigua. De Sara Vaughan a Lee Hazlewood. Pero també de Mujeres, Surfing Sirles, Música Dispersa y Sisa. Un mes de morts vivents, acabats de rentar de fang i pols, per tornar a la vida. Un més de Joan Margarit amb aquells "les finestres de nit, amb la llum groga, són ulls voltats pel rímel de l'asfalt" que escribia del Besos, un abril per trencar a riure amb "El lamento de Portnoy" de Philip Roth, per entendre, vint-i-vuit anys més tard, el poder amnèsic del "Benzina" de Quim Monzó, fins i tot per demanar-li que es deixi estar de vanguardies i torni a casa. O que es reencarni en Julio Cortazar per crear una barreja infernal que ens lliuri d'aquesta mediocritat d'estrelles, polítics i futbolistes.
Mentrestant no és produeix el miracle...

Jaume Sisa: A Sota l'Alzina


Abril, un altre mes. Roses, llibres, pressupostos i retallades. Bufetades, poques. Pero un mes més d'aquest eixamplar-se les distàncies entre les seves i les nostres vides, fins l'espenyada general. Al fons de l'abisme, la sortida.



"A aquellos que buscan los lugares más elevados - murmuré - le son reveladas extrañas iluminaciones"
Flann O'Brien: "El tercer policia".


miércoles, 6 de abril de 2011

Hivern - pel retrovisor




Rock and Roll HeartEs trist veure caure els mites. Una pèrdua de temps. Com mitificar.
Talment com un hivern a Nova York amb Sonic Youth, amb Little Women o amb els legendaris Silver Apples. ¡Quin viver d'artistes! Mitificat, inflat, com li vulguin dir, però quan tinc mal de cor, escolto els Grizzly Bear de Brooklyn i ja ho tenim fet això. Deuen ser els aires...

I mentrestant, nosaltres, creient haver inventat la sopa d'all. Amb grups de pà sucat amb oli. Que només fan que reblar el clau de l'ocàs, amb la data de caducitat marcada en els braços. Seguim participant en un matx erroni. Seguim intentant-ho. Només cal mirar als costats per adonar-nos que fa molta estona que l'àrbitre ha xiulat el final.

Per això sempre tenim àrbitres com Bill Evans



Unes tecles, una mica de pau, l'Evans és com el millor dels aspiradors. Amb una passada, ens lliura de tots els àcars.


Hivern pel retrovisor. Un més per la col·lecció, després d'haver deixat de fumar, gairebé tornant-me boig. Sort de la Sara, de la familia, d'això d'escriure. I la narrativa.