jueves, 9 de febrero de 2012

Els viatges de Gulliver - Jonathan Swift.


"Gaudia d'una perfecta salut corporal i d'una gran tranquil·litat d'esperit. No havia de suportar la deslleialtat o la inconstància d'un amic, ni tampoc les ofenses de cap enemic declarat o secret. No tenia possibilitats de subornar o adular ningú, no podia fer d'alcavot ni em podia procurar favors de cap gran senyor ni de cap dels seus favorits. No tenia cap necessitat de posar barreres contra l'engany ni l'opressió. Allà no hi havia ni metges que em poguessin destrossar el cos ni advocats que em poguessin dur a la ruïna. Tampoc no hi havia delators que em denunciessin les meves paraules o les meves accions ni que maquinessin acusacions contra mi per treure'n profit monetari".



S'acaba el camí per l'aventurer. Ho fa amb l'ànima desfeta després de quinze anys de viatges. Acaba el lector amb el repàs de les seves peripècies i s'entén tot. Per què van convertir-ho en una rondalla per a nens? Perquè el missatge de Gulliver resulta altament tòxic per a ments benpensants. Per aquest motiu, la seva trama ha estat trinxada i depurada. Separades les seves partes i algunes (la tercera i la quarta) senzillament eliminades.En l'edició de la gironina CCG Edicions, el traductor Francesc Francisco-Busquets avisa al lector neòfit: que no té res d'infantívola la lectura, que es crua, escatològica, irònica, dura. Però, sobre tot, altament pragmàtica amb els temes que emprenyaven Swift al XVIII i que resulten tan actuals com els que ens emprenyen a nosaltres ara (Sense anar gaire lluny, la sentència d'avui mateix contra Garzón ).

 

Quatre viatges, quatre mons i un joc de mides. Un dia pots ser el nan, l'altre, el gegant, un dia seràs el poderós i al següent esclau. La vida reparteix els papers de l'obra amb l'atzar que la caracteritza. La ficció arronsa o amplifica segons el terreny que es trepitgi. A partir d'aquí, és la curiositat la que guia l'explorador d'un port a un altre, d'un llengua estranya a un pensament pragmàtic, d'una illa voladora a l'acadèmia de savis poca-soltes, d'una terra de cavalls erudits a una altre d'immortals desgraciats. La lliçó sempre és la mateixa, l'horitzó ens els posem nosaltres. Les distancies no importen, com la mida, l'aspecte, la parla o les maneres... tant com aprendre el llenguatge local que et permetrà comunicar-te. Llavors, tant si es viatja cap el sol, com si el duem a l'esquena, el fet més important és tornar a casa amb la bossa plena. D'històries per explicar.




"Allà no hi havia burletes ni censors ni criticaires ni pispes ni assaltadors de camins ni espanyaportes ni advocats ni alcavotes ni bufons ni tafurs ni polítics ni graciosos ni malgeniüts ni conversadors avorrits ni polemistes ni violadors ni assassins ni lladres de camí ral ni virtuosos pedants. No hi havien ni dirigents ni seguidors de cap partit o facció. No hi havia fomentadors de vici a través de la seducció o l'exemple: No hi havia masmorres ni destrals ni forques ni estaques d'assotament ni picotes. No hi havia obrers tramposos ni botiguers estafadors. No hi havia orgull ni vanitat ni afectació... Ni canalles que haguessin sortit del fang gràcies als seus vicis ni nobles que haguessin anat a parar per les seves virtuts. No hi havia senyors ni sapastres ni jutges ni mestres dansaires".

domingo, 5 de febrero de 2012

Sam Rivers: 1923 - 2011

Als 60's, voler ser músic de jazz (o fer-te'n) era una de les sortides plausibles per a la gent de color. Una manera de viure, de pagar factures, lloguers, bolquers, habitacions d'hotel, els capricis d'ella o els seus vicis. Però no era arribar i moldre, que també ho sembla. La competència devia ser duríssima entre ells per una nit mes en aquell o aquell altre escenari. Per quedar-se amb els millors preus. Qui era més comercial i excitava, qui era el més tècnic sense avorrir el personal, qui tenia la sang més calenta i desendreçada sense que això provoqués migranyes, qui era el més dúctil sense ser fastigosament fàcil, qui podia allargar més les notes sense ofegar-se ni engegar-nos a un altre club.


1964: l'any de "A love supreme" de John Coltrane i "Out to Lunch" d'Eric Dolphy. Un moment crucial pel jazz, perquè ambdós discs destaroten els estils del moment. Si el bebop dels cinquanta havia accelerat les pulsacions del swing y del dixieland, si el cool havia amansit la fera per tal de refredar-li l'instint, l'arribada d'aquest dos invents, no deixa una costura sencera. La lluita era al carrer, per la igualtat i per l'orgull pel color. La qüestió es resolia prement una mica més el pedal del gas i provar la resistència de tots aquests blanquets que anaven de moderns




Sam Rivers venia de tocar amb Miles Davis. Havia estat poc temps sota la seva batuta, menys temps que d'altres, i buscava espolsar-se les puces. Dos estils de tocar el tenor marcaven la disjuntiva: la comercial de Sonny Rollins o la salvatge de Coltrane y Dolphy. Va veure clar que per donar-se a conèixer havia d'optar per un estil més dolç, tot i que volgués trencar com era la pulsió i la necessitat de l'artista.



Després de l'excel·lent debut de "Contours", es comença a parlar d'ell en els cercles musicals de Nova York i Los Angeles, principalment. La competència, sempre recelosa per l'assumpte de feina. Rivers actua tal com manipula el tenor, amb suavitat però amb fermesa, no vol passar per tou, així que, de tant en tant, es deixa anar a la manera d'Ornette Coleman, barrejant color i disbauxa mentre corre a apagar focs pel pentagrama, tot traient sons impossibles. El resultat final són sis cançons i un títol: "Fuchsia swing song"

 



L'acompanyen el seu amic Jaki Byard al piano i els col·laboradors de Miles Davis, Ron Carter i Tony Williams, al baix i la bateria. Una vegada més, com en tots els grans discos de jazz, s'imposa aquesta alternança democràtica, en la que tots els instruments parlen, en la que es juga amb la melodia com a punt de partença, per després repartir-se les cartes.
Una mostra: "Ellipsis"


Gravat al desembre de 1964, a New Jersey, va ser el debut de Sam Rivers en la prestigiosa Blue Note. La porta de l'Olimp dels més grans...

Ara, ja dorm amb tots ells. Davis, Dolphy, Monk, Colatrane.

martes, 31 de enero de 2012

Libertad - Jonathan Franzen


"- Todo gira en torno al problema de las libertades personales - explicó Walter -. La gente vino a este país por dinero o por la libertad. Si no tienes dinero, te aferras aún más furiosamente a tus libertades. Aunque fumar te mate, aunque no puedas dar de comer a tus hijos, aunque a tus hijos los mate a tiros un loco con un fusil de asalto. Puedes ser pobre, pero lo único que nadie te puede quitar es la libertad de joderte la vida como te dé la gana. Esa es la conclusión a la que llegó Bill Clinton: que no podemos ganar elecciones actuando contra las libertades personales. Y menos contra las armas, si a eso vamos."

667 páginas que son una profunda incisión en un dedo. Hasta el hueso abriremos, hasta astillarlo. Hurgar en la herida americana, parece que este es el propósito intelectual, ésa es la tarea encomendada, una reflexión, otra más en el caso que nos ocupa. Familias bienestantes, modelo americano de origen escandinavo y judío, luchadores deprimidos, bebedores, infieles, republicanos o demócratas de salón, activistas ecológicos amantes de los pájaros. Amas de casa, fieles mujeres, madres abnegadas en la postal de una casa hecha con sus propias manos. Hijos que son un reflejo de los padres, del mundo que les rodea, como esas torres que se desploman, como el fin de un imperio que se alarga demasiado, como el desafortunado desenlace de una de nuestras series favoritas. Roqueros sin manías, amor con o sin sexo, sexo con o sin amor, ciclos creativos y autodestructivos, traiciones sin remordimientos, auto-lavado de conciencia.
De esta manera los personajes dan yesca al sacacorchos de la vida. Hasta descorchar la botella, beber de ella, un largo trago que apague nuestros incendios o los reviva hasta reducirnos a cenizas. El aroma de una guerra injusta es lo huelen de la mañana a la noche, como un cadáver corrupto con el que han aprendido a convivir. Como todos esos cuerpos saltando de las torres, el drama favorito del que no quieren escapar para no perder su porción de depresión homologada.
Y mientras tanto, la libertad, tan real como indigesta.
Después del primer bocado, es imposible dejarlo. Aunque te arda el estómago, es tu veneno.
Y que nadie diga lo contrario.



Video entrevista de El País

domingo, 29 de enero de 2012

Matemática Variable

775.000 parados en Catalunya, 225.000 familias con todos sus miembros afectados. Spainair: 150 millones de euros inyectados, 4.000 trabajadores más al paro, 22.000 pasajeros en tierra. 420 euros al mes de bono social para el que haya agotado el subsidio. 300.000 anuales para el presidente de la compañía. 350 millones de deuda.  Decenas de miles se manifiestan contra los recortes, 150.000 según los organizadores, 20.000 según Guardia Urbana.

 
Francisco Camps (ex presidente de la Generalitat valenciana) pago a Urdangarín 3.1 millones de euros en concepto de canon para organizar 3 cumbres (borrascosas). El circuito de Valencia le costó a la comunidad  85 millones de euros y se pagaron 17 a Ecclestone para garantizar la continuidad del gran premio de Europa. Finalmente se pagaron 15 millones de euros al arquitecto Santiago Calatrava por un edificio que nunca se construyó. 3 hurras por ellos.
Finalmente el paro afecta al 25.4% de los valencianos.
Que han absuelto al Camps por 5 votos a 4




Iran amenaza a la UE con dejarla sin crudo entre 5 y 15 años. Y los coches oficiales, cómo funcionarán? Contratarán a Mad Max para que les lleve?
Megaupload: sus usuarios pagaban entre 7 y 151 euros para descargar.  
Sólo 4 de las 100 empresas más sostenibles están en el estado español. 
2.5 kilos de hachís, cuarto kilo de cocaína, uno de marihuana, varias bolsas de éxtasis, 3 detenidos de origen pakistaní.
Nieve a cota 300
Villarreal - Barcelona, 0 a 0
Eixample de Barcelona: Muertos, 3 - Presuntos Implicados, 2
 
 
Cifras de fin de semana.

miércoles, 25 de enero de 2012

PATIO, PIEDRA Y ARENA





Cielo de calles estrechas.
Palmeras y rectángulos de arena. Batas azules.
Trama amarilla, gris plisado, peto. Zapato bajo.
Espinacas con garbanzos, del cielo por el hueco de la escalera
Crecer y aprender el oficio paterno. Ojo eléctrico.
Código de conducta samurái para ángeles caducos.
Normas y pecados. Domingos, café copa y puro. Siesta.
Triste caricia. Mentira piadosa. Sábados y domingos.
Cielo de adoquines brillantes.
El olor rancio del metro. Cuero, costras y mocos.
Las estatuas se besan y vemos la tele. Lo que echen.
Lomo rebozado y nieve en blanco y negro. Madera y hueso.
Sangre salpicada bajo una luz de potencia baja.
Barre, ratita, barre, la escalera. La entrada de tu casa
La que, por impago, te quitaran luego los bancos.
Jardín y marido con ray-bans y camiseta Imperio.
Ya no está. Voló lejos.
Cielo sin fisuras.
Sin invitación previa entran por el patio de luces.
Vendedores de objetos en desuso. Se saben el truco.
Cenan sin lavarse las manos. Fuman y pasean esperando la llamada.
Tarde o temprano, un aviso. Reclamados con urgencia.
Mientras, se agujerean el alma con la punta de un cigarrillo.
Alma de sacacorchos, franqueza inicial y cálculo frío.
Sana envidia, cuchillo en mano. Odiar por una buena causa.
Mondar huesos hasta dejarlos blancos.
Cielo de espejos impares
Ojos saltones, piel de anfetamina. Nariz judía.
Él sabe en el espejo, cuando se sube el cuello de la chaqueta.
Madre ama de casa, padre borracho, familia de triunfadores.
Besos en las mejillas, brillo en los labios. Aprecio, a tanto el gramo.
La sangre, mejor si es ajena, siempre en vena. Él sabe.
En el privado, claro. Subiendo las escaleras.
Al fondo de todo.

lunes, 23 de enero de 2012

Un professional en un país d'amateurs



"Fraga és un museu amb dos apartats: el dels errors i el dels horrors. No he entès mai per què es va abraonar contra l'Opus Dei, que era el seu soci al govern des del 1962, i va considerar que podria derrotar-lo amb un assumpte com el de Matesa. Disputar-li el lloc a Carrero Blanco... Un dels seus defectes més acusats: la supèrbia de la seva intel·ligència". 


"Quants diners es va gastar en ell la dreta espanyola? Sense excepcions. la de Catalunya, amb Santacreu al capdavant; la basca, amb Olarra; la madrilenya amb els Fierro i Polanco-Santillana, preparant el terreny per al desembarcament del Gran Líder de la Reforma... La creació de El País és impensable sense Fraga; ell en designarà el director, Juan Luís Cebrian".


 
"Quan li van posar Aznar, ho va intuir i el van enviar a casa, a Galícia, on la gent es tranquil·la i no es creu el que dius sinó el que fas, i va pronunciar aquella frase inoblidable, 'aquí no hay tutelas ni tutías'".



"No és que defensés els torturadors que van destrossar els modestos i gairebé anònims dirigents miners asturians del 62, que ho va fer... Ells diran, amb raó, que complien amb el seu deure d'altíssims funcionaris d'un Estat totalitari. Però i el zel?

"Guardo dos moments estel·lars del personatge. El primer va ser el pregó de Sant Jordi de l'any 1964. La festa del llibre va tenir en el ministre Fraga el portaveu més efusiu i brillant. Barcelona sencera es va inclinar davant aquell talent plurilingüe" 


"Els taxidermistes van convertir en estadista qui va ser nomes un animal polític al servei del poder. Vitòria, 5 morts, i uns altres dos a Montejurra. Un professional, això sí, en un país d'amateurs".

Gregorio Morán 
"Manuel Fraga, aquest museu"
Sabatines Intempestives
La Vanguardia 21-01-12