viernes, 23 de septiembre de 2011

Montserrat Roig - Ramona, adéu (1972)



"Quan va néixer la nena, poc va faltar perquè totes dues no anéssim a l'altre barri. La nena és trista i lletja. Té un solcs a la cara que la fan escarransida i els ulls sortints, com si fossin de vidre. No serà feliç. Part de culpa la té en Francisco, posar-li Ramona! Ell deia que era un nom preciós, un nom per a una noia sense fums ni pretensions. A mi em sembla un nom de poble, per a dones desgraciades. Si haguéssim tingut un nen... Un home és lliure, pot triar el seu camí. Una dona no hi té res a fer, al món. De bon començament em va fer angúnia el manyoc de carn arrugada i resseca que ni sabia xuclar la llet de la dida. Emmagria i vaig pensar que se'm moriria. D'ençà que ha nascut, em noto desficiada, amb cap ganes de veure ningú. (...) Penso que sóc massa gran per tenir una filla. És com si ella m'hagués robat un bon doll de la meva sang, m'hagués deixat buida per dintre. No sé si me l'estimo, la nena. Ella no hi té culpa, que em costi d'entendre les coses, que pateixi aquests neguits que em fan canviar d'ànim del dia a la nit. Avui mateix, he llançat a terra una tassa de porcellana perquè, mentre bevia el te, m'hi he vist reflectida."





Grizzly Bear - I Live with you

martes, 20 de septiembre de 2011

Robyn Hitchcock - Tromso Kaptein (2011)


La vida com un fiord, túnels, fred i verd gespa. Dies curts, nits llargues i alcohol. Una tristesa de cotó, suportada per la Seguretat Social. Espadats, núvols i un darrer salt. Sembla que el Robyn Hitchcock conduïa l'any 82 per Noruega dins una furgoneta groga. Viatjava d'un festival a una cava amb un grup i les seves cançons. Eludint fanàtics d'AC/DC, agafant ferris per anar a l'altra punta del mon, aprofitant per treure una melodia, una que pogués depositar en una capsa. Que obriria en el futur. Algú va despertar-lo vestit només que amb una gorra de pilot. Sembla que eren les 7 del matí i feia un fred de collons.

Sembla que des del 2005, el Robyn Hithcock hi va sovint per aquestes terres del nord. Un nord que podria ser el sud de la seva vida, per la veu aquesta que es gasta, que s'arrossega per un camí de grava. Una tristesa de fiord, túnel i muntanyes acabades de repassar amb màquina talla gespa. Amb animals atípics, colors foscos i belles rosses que es tornen boges amb la nostra veu. Només que els hi respirem a a orella "Tromso. Kaptein". O alguna cosa semblant.

viernes, 16 de septiembre de 2011

Raons per aixecar-se (part 3)



El cumpleaños de Sara (17/09/1991)


Si la veis hoy saludarla, decirle que el mundo es como es, pero que no deja de girar. Si la veis, darle un achuchón, que se lo merece. Explicarle que a veces las cosas salen mal, por la falta de libro de instrucciones. Seguimos sin llevar el chip que todo lo reconduce, que corrige errores, que deshace nudos y traba lenguas. Veinte años de verbena resquebrajada, de cambios de colegio y de domicilios, ella, abriéndose camino por la espesura de la relaciones virtuales, recibiendo bits por impulsos entre pantallas y empujones. Si la veis, veinte tirones a sus orejas de princesa sin trono. Si la veis, decirle que aquí abajo todos la queremos, del primero al último. De los jardines colgantes a las plazas de azúcar fundido. De las nubes caerán sobre su cabeza besos de chocolate. Hasta quedar perdidos.

Te quiero, vida.
tu papi.

lunes, 12 de septiembre de 2011

Rentrée

Un spot:



Un libro:

Calaveres atònites - Jesús Moncada (1999)


"No oblidaré mai que, l'endemà de la meva arribada triomfal a Mequinensa, mentre m'escarrassava endreçant una mica l'oficina i posant al dia la feina, el jutge, recolzat a la finestra, va etzibar-me: 'No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guiati, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, aixó dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites'".


Una expo:

Desbordamiento de Val del Omar - Virreina Centre de la Imatge (Hasta el 2 de octubre)

José Val del Omar (Granada, 1904 - Madrid, 1982)
Cinematógrafo? Creador? Surrealista? Experimentador? Alquimista? Provocador? De las Misiones Pedagógicas Republicanas a la distorsión bajo el palio de Franco. Cubismo desbordado, mística en el fango, casta psicodelia más allá del ácido.



Un disco:

Roomate - Guilty Rainbow (2011)




Sonidos blandos para tiempos duros. Música de panal, ideal para olvidar la pose. Voz empastada en melodías soleadas, pop sin plano ni brújula. El artista abrió un día la puerta y se dio de bruces con el patio trasero, el típico de los trastos acumulados hasta la bandera. Ideal para perderse y no encontrarse. Para rebozarse en aceite y herrumbre. En la habitación del compañero quizás se encuentre la llave.

jueves, 8 de septiembre de 2011

los 400 golpes - François Truffaut


Una senzilla reflexió al voltant de la pèrdua de perspectiva.
L'altra dia, veient la pel·lícula als Verdi, no m'ho podia treure del cap. El París de 1958 lluïa brut, ruïnós, magnificat pel blanc i negre de la cinta. El dolor se'm menjava el cor, no només per la història, sinó pel passat de guerres, estretors i carències que traslluïen els carrers, les parets esquerdades, fins i tot els francs antics, devaluats com la vida dels francesos després del seu singular alliberament. Es va tocar fons, la 2ª Guerra Mundial va encarar l'ésser humà amb uns quants dimonis particulars. La por va forçar promeses mentre el món s'enlairava amb cartes noves. Els "400 cops" narra amb un naturalisme esparverant el naixement de la llibertat que arribaria just després de la reconstrucció, un cop netejat Paris. De moment, la llibertat del 59 (o millor parlar d'innocència) es duria uns quants mastegots i la pertinent injustícia sense la qual no tindríem història.
D'aquell blanc i negre al 3D actual. Dels polls i la brutícia a les operacions d'estètica. De demanar línia a l'operadora a la telefonia mòbil i Internet. Les innovacions fan la seva feina, els conceptes de sempre persisteixen, els que, un cop alliberats dels artificis, acaben enquadrant l'ésser humà com en un dels fotogrames dels "400 cops". Seguim practicant els mateixos trucs de mans de fa ja un temps. Seguim forçant al pobre llevataps que tantes i tantes gresques ens ha adobat amb el seu plop. I encara li demanem raons. ¡Pobre estri!

domingo, 4 de septiembre de 2011

Bob Dylan Crónicas Volumen I

"Un día que ella llevaba gafas de sol metálicas me vi reflejado en miniatura y pensé en lo mucho que había empequeñecido todo"


- ¿Hacia dónde crees que lo vas a llevar? - me soltó Robbie (Robertson) de repente
- ¿Llevar qué? - pregunté
- Ya sabes, el panorama musical.
¡El panorama musical! La ventanilla estaba ligeramente abierta; la bajé del todo para el resto del trayecto y dejé que el viento racheado me soplara en la cara, esperando a que pasara el efecto de sus palabras

Love Minus Zero No Limit


"Consistía en auténticas canciones folk, sin concesiones, con la base de un rasgueo incesante y estridente, o acababa ahuyentando a la gente o bien despertaba en ellos una curiosidad que los impulsaba a acercarse más aún para ver de qué iba ese rollo".

Spanish Harlem Incident


"Todo lo hacia deprisa
. Pensaba deprisa, comía deprisa, hablaba deprisa y caminaba deprisa. Incluso cantaba deprisa. Me convenía relajarme si queria convertirme en un compositor con algo que decir".

"Elvis Presley. Ya nadie le escuchaba. Habían pasado años desde su irrupción en el panorama musical con su estilo novedoso que elevaba las canciones a otra órbita. Yo seguía poniendo la radio, más por hábito inconsciente que por otra cosa. Tristemente, todo lo que oía no era más que un tazón de leche caliente con azúcar
sin un ápice del espíritu de la época, a lo doctor Jeckyll y míster Hyde.

Johnny Rivers - Positively 4th street



"Nunca había previsto las consecuencias de la senda que había tomado, y no me gustaban. No era el maestro de ceremonias de ninguna generación, y la idea generalizada de que lo era debía ser erradicada. Me parecía esencial garantizar mi libertad y la de mis seres queridos".





"Hacía un día gélido, y aunque quizá no me había aplicado a fondo en algunas cosas, mi mente estaba entrenada, en orden, por lo que no sentía frío. Poco después, recorría en un coche las llanuras nevadas de Wisconsin, con las sombras de Baez y Elliott a mis espalda, pero cerca. En realidad, el mundo al que me dirigía, aunque iba a experimentar muchos cambios, era el de Jack Elliott y Joan Baez. A pesar de ello, yo blandía un machete para abrirme camino hacia dónde la vida prometía algo más, donde sintiera que mi voz y mi guitarra casaban con el entorno".

Simply twist of fate:


"La gente me dice que es un pecado,
saber y sentir desde tan adentro
Sigo creyendo que ella era mi alma gemela, pero perdí el anillo.
Ella nació en primavera, y yo nací demasiado tarde
Culpen a un simple giro del destino".
(o, digo yo, a una torcedura de tobillo del destino
que, entre una cosa y otra, viene a ser lo mismo)