jueves, 8 de septiembre de 2011

los 400 golpes - François Truffaut


Una senzilla reflexió al voltant de la pèrdua de perspectiva.
L'altra dia, veient la pel·lícula als Verdi, no m'ho podia treure del cap. El París de 1958 lluïa brut, ruïnós, magnificat pel blanc i negre de la cinta. El dolor se'm menjava el cor, no només per la història, sinó pel passat de guerres, estretors i carències que traslluïen els carrers, les parets esquerdades, fins i tot els francs antics, devaluats com la vida dels francesos després del seu singular alliberament. Es va tocar fons, la 2ª Guerra Mundial va encarar l'ésser humà amb uns quants dimonis particulars. La por va forçar promeses mentre el món s'enlairava amb cartes noves. Els "400 cops" narra amb un naturalisme esparverant el naixement de la llibertat que arribaria just després de la reconstrucció, un cop netejat Paris. De moment, la llibertat del 59 (o millor parlar d'innocència) es duria uns quants mastegots i la pertinent injustícia sense la qual no tindríem història.
D'aquell blanc i negre al 3D actual. Dels polls i la brutícia a les operacions d'estètica. De demanar línia a l'operadora a la telefonia mòbil i Internet. Les innovacions fan la seva feina, els conceptes de sempre persisteixen, els que, un cop alliberats dels artificis, acaben enquadrant l'ésser humà com en un dels fotogrames dels "400 cops". Seguim practicant els mateixos trucs de mans de fa ja un temps. Seguim forçant al pobre llevataps que tantes i tantes gresques ens ha adobat amb el seu plop. I encara li demanem raons. ¡Pobre estri!

domingo, 4 de septiembre de 2011

Bob Dylan Crónicas Volumen I

"Un día que ella llevaba gafas de sol metálicas me vi reflejado en miniatura y pensé en lo mucho que había empequeñecido todo"


- ¿Hacia dónde crees que lo vas a llevar? - me soltó Robbie (Robertson) de repente
- ¿Llevar qué? - pregunté
- Ya sabes, el panorama musical.
¡El panorama musical! La ventanilla estaba ligeramente abierta; la bajé del todo para el resto del trayecto y dejé que el viento racheado me soplara en la cara, esperando a que pasara el efecto de sus palabras

Love Minus Zero No Limit


"Consistía en auténticas canciones folk, sin concesiones, con la base de un rasgueo incesante y estridente, o acababa ahuyentando a la gente o bien despertaba en ellos una curiosidad que los impulsaba a acercarse más aún para ver de qué iba ese rollo".

Spanish Harlem Incident


"Todo lo hacia deprisa
. Pensaba deprisa, comía deprisa, hablaba deprisa y caminaba deprisa. Incluso cantaba deprisa. Me convenía relajarme si queria convertirme en un compositor con algo que decir".

"Elvis Presley. Ya nadie le escuchaba. Habían pasado años desde su irrupción en el panorama musical con su estilo novedoso que elevaba las canciones a otra órbita. Yo seguía poniendo la radio, más por hábito inconsciente que por otra cosa. Tristemente, todo lo que oía no era más que un tazón de leche caliente con azúcar
sin un ápice del espíritu de la época, a lo doctor Jeckyll y míster Hyde.

Johnny Rivers - Positively 4th street



"Nunca había previsto las consecuencias de la senda que había tomado, y no me gustaban. No era el maestro de ceremonias de ninguna generación, y la idea generalizada de que lo era debía ser erradicada. Me parecía esencial garantizar mi libertad y la de mis seres queridos".





"Hacía un día gélido, y aunque quizá no me había aplicado a fondo en algunas cosas, mi mente estaba entrenada, en orden, por lo que no sentía frío. Poco después, recorría en un coche las llanuras nevadas de Wisconsin, con las sombras de Baez y Elliott a mis espalda, pero cerca. En realidad, el mundo al que me dirigía, aunque iba a experimentar muchos cambios, era el de Jack Elliott y Joan Baez. A pesar de ello, yo blandía un machete para abrirme camino hacia dónde la vida prometía algo más, donde sintiera que mi voz y mi guitarra casaban con el entorno".

Simply twist of fate:


"La gente me dice que es un pecado,
saber y sentir desde tan adentro
Sigo creyendo que ella era mi alma gemela, pero perdí el anillo.
Ella nació en primavera, y yo nací demasiado tarde
Culpen a un simple giro del destino".
(o, digo yo, a una torcedura de tobillo del destino
que, entre una cosa y otra, viene a ser lo mismo)



lunes, 29 de agosto de 2011

cançons d'estiu


Anímic (Hannah 2011)
"Hannah"





El petit de Cal Eril (Sargantanes al Sol 2009)
Amic dels Animals





Lee Morgan (Cornbread 1966)

Most Like Lee






Milt Jackson & John Coltrane (Bags and Trane, 1961)
The late late blues





Alain Bashung (Fantaisie Militaire, 1998)
La nuit je mens



The Divine Comedy (Casanova, 1996)
Middle-Class Heroes






Sieben (Ogham inside the night, 2005)

Ogham the Knowledge






XTC (Black Sea, 1980)
Sgt. Rock


Cançó d'estiu:

De la platja a una plaça, banderetes de fanal en fanal. Refrescs i combinats amb talls de llimona. Becaina i acidesa, bicarbonat per lliurar-nos del foc i fer espai a la següent gresca. Unes paraules suaus en la nit calitjosa. Petons amb llengua entre el jovent acabat de fer. L'avi insisteix l'àvia que els deixi estar. Panxes satisfetes de gelat i paella. La dona que arrufa el morro quan l'home canvia de cadira, l'home que n'està tip de la sogra, com cada estiu. Els televisors atipen el personal de ximpleries; toros i melics al descobert, rosses inabastables i camises de ratlles amb el coll aixecat, raybans autèntiques, biquinis i pameles. Pell colrada i llet corporal entre una ventada de sorra i carn a la brasa. Damunt la taula, vi blanc i musclos al vapor. Riures amb mal de cap; encara hi ha qui porta les pestanyes postisses de la nit anterior. Mentrestant, la gent va picant.

martes, 23 de agosto de 2011

Tornada de vacances

Katerine - Philippe Katerine (2010)

Philippe Katerine (Chantonnay en Vendée 1968).
Clàssic espècimen pop francès. Artista Diagonal. Collita del 60, fill musical de perillosos socials i díscols com Gainsbourg, Polnareff o Dutronc.



Net d'ideòlegs com el gran Boris Vian, artista per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per la barreja de gustos i colors, sense perdre de vista la provocació i l'espectacle.



Francès pels dos colzes i els quatre cantons, teatral com el music hall, carn de missatge enllaunat, d'homenatge constant, d'anís barrejat amb aigua, tall de pa amb fromage. Universal prés de Nantes.



Bien. Bidet, bipolar, bisexual, bigam, bicèfal, bípede, bífid, binari, bifocal, bigotut... viciós.....



Disc de 24 cançons, i de 24 clips realitzats pel baixista i amic de l'artista, Gäetan Chataigner (i protagonitzats uns quants dels vídeos, també). 24 cançons per gaudir-ne de totes les maneres possibles.



O com es deia fa ja una pila d'anys, com a mínim un al dia.

Doncs això:

enllaç






domingo, 14 de agosto de 2011

De gira con los Ramones


"La primera vez que los vi, fue en un concierto de los estudios Performance... tocaron 32 canciones en 15 minutos y todos nos quedamos mirándonos los unos a los otros. ¿Qué había sido eso? Sucedió tan rápido que apenas nos dimos cuenta de qué había ocurrido"
Bob Gruen (fotógrafo)

"Las conversaciones con Joey eran limitadas. Daba respuestas rápidas. Más tarde se abrió un poco, pero no mucho. Era cordial pero no decía demasiado".
Chris Franz (Talking Heads)

"A mi me odiaban. No le importaba a nadie. Para estar en los Ramones tenías que ser un miserable" Dee Dee Ramone (bajista)



"Un ejemplo de la negativa de Johnny a cambiar era su corte de pelo. Era muy remilgado con su pelo. Nunca se lo cortaba estando de gira"
Monte A. Melnick (Road manager de The Ramones)

"Tocamos nuestro repertorio de 20 o 30 minutos y ¡BAM! se acabó.... Estaban todos esos leñadores fornidos, tirándonos botellas porque no habíamos tocado suficiente. Nos escurrimos por la puerta trasera. Fue una situación difícil.
Monte A. Melnick (Road manager de The Ramones)


"El rock'n'roll estaba hecho para punks desde que comenzó a mediados de los 50's. Punk es tan solo rock rebelde para todos los chavales, no una pandilla de viejos tocando para las madres y los padres"
Johnny Ramone (guitarra)




"Nunca tuvimos un accidente. En 22 años rara vez nos multaron"
Johnny Ramone (guitarra)

"Los Ramones no causaron demasiados estragos en los hoteles, principalmente porque debían pagar los destrozos. No éramos Led Zeppelin, que disponía de un extra de diez de los grandes para desembolsar si alguien se cargaba una habitación. Los Ramones aprendieron deprisa que lo que se rompía se pagaba".
Monte A. Melnick (Road manager)

miércoles, 3 de agosto de 2011

Llum d'agost



un article
"Tot és política dissortadament" - Ernest Sena

Tants anys lluitant per la separació de poders, perquè la cosa pública i els seus servidors s'ho acabin menjant tot. Reformulem la democràcia i la política. D'acord. I, amb nosaltres, què fem? Perquè som els ciutadans, els principals responsables: D'haver-ho permès: votant a qui tots sabem, o no votant. Hipotecant el nostre futur, gastant el que no tenim. Acceptant les seves factures sense la més mínima resistència.

Mark Stewart & Maffia - "The lunatics are taking over the asylum"


Un disc

Matana Roberts - Coin Coin chapter one: Gens de couleur libres (2011)

Matana Roberts, experimentada saxofonista de Chicago, aplica a la seva música el mateix esperit rapsoda de Charles Mingus per tornar-nos al jazz més visual. Trencant o saltant barreres, amb tota una big-band penjada a l'esquena, l'artista opta pels carrers foscos que circulen paral·lels a les grans avingudes lluminoses. A la manera de Mingus, Matana fa sonar el fuet de l'esclavatge per damunt les nostres orelles, tot recordant-nos que no fa tant dels grillons, les cadenes i la segregació dalt d'autobusos de dos colors. De la mateixa manera que ells van fer per defensar-se, Matana planta cara a l'abús a base de gospel, dixie, l'exorcisme del free-jazz; amb la veu, l'aire dels pulmons, el tempo dels dits. Amb el coure dels instruments.

el disc

Un clip:

Omodaka: Hietsuki Bushi

Històries entre mill i arrossars




Un llibre


Lev Tolstoi - Guerra y Paz
"Como cobertura bajo el fuego enemigo, tal y como contaba a Pierre el príncipe Andréi: había quien hacia cestitas de mimbre, quien construía, quien ponía vallas a las casas, quien reparaba las botas. Era demasiado horrible estar bajo las balas para no hacer nada. Era demasiado horrible estar bajo la vida para no hacer nada. Y Pierre necesitaba hacer algo. Y lo hizo. Manteniendo vivo únicamente de la masonería el misticismo, leía y leía libros de autores místicos. Descansaba de la lectura y las ideas entregándose a la charlatanería en los salones y en el club. Después de comer y hacia la noche, bebía bastante. Para Pierre, la necesidad de beber vino residía de nuevo en la coincidencia de dos motivos antagónicos que confluían en uno: beber vino comenzó a ser para él una necesidad acuciante. (...) Al mismo tiempo, solamente cuando se bebía un par de botellas percibía que el terrible y complicado nudo de la vida no era tan pavoroso."

Una expo:

Brangulí Barcelona 1909 - 1945
CCCB