martes, 14 de junio de 2011

Fi de curs




"Dicen los entendidos en las reglas del bien contar cuentos que los encuentros decisivos, tal como sucede en la vida, deberán ir entremezclados y entrecruzarse con otros mil de poca o nula importancia, a fin de que el héroe de la historia no se vea transformado en un ser de excepción a quien todo le puede ocurrir en la vida, salvo vulgaridades. Y también dicen que es éste el proceso narrativo que mejor sirve al siempre deseado efecto de la verosimilitud, pues si el episodio imaginado y descrito no es ni podrá convertirse nunca en hecho, en dato de la realidad, y ocupar lugar en ella, al menos ha de procurarse que pueda parecerlo, no como en el relato presente, en el que de modo manifiesto se ha abusado de la confianza del lector, llevando a Jesús a Belén para, de buenas a primeras, darse de bruces, nada más llegar, con la mujer que hizo de partera en su nacimiento....".



Pels companys y professors de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona.

Jorge Ben: "Errare humanum est"


Perquè quedi clar que, en aixó de l'escriptura, ningú arriba ensenyat.

Salut companys!


viernes, 10 de junio de 2011

¿És català - no és català?

Deerhoof (1998-fins avui) Banda de San Francisco (EEUU). Estil: experimental.
Membres actuals: Satomi Matsuzaki (veu i guitarra), Greg Saunier (batería), John Dieterich (guitarra)



Darrer disc: "Deerhoof vs. Evil"



Primera cançó: Qui dorm, només somia



Son lleuger, Dràcula.
No vull dormir massa.
Nit, dia, tant se val.
Poc descans no està mal.

La vida dura poc.
És veritat?
No és veritat?

Son lleuger, Dràcula.
No vull dormir massa.

Dorment de son lleuger.
Dorment de son lleuger.
Dorment de son lleuger.

La vida dura poc.
És veritat?
No és veritat?
La vida dura poc.
És veritat?
No és veritat?

Te la cantes?
Te la cantes?

Te la cantes?
¡A cantar!


TimeOut enllaç

domingo, 5 de junio de 2011

Javier Cercas - Anatomía de un Instante (2009)



"La historia se repite. Marx observó que los grandes hechos y personajes aparecen en la historia dos veces: una como tragedia y la otra como farsa, igual que si en momentos de profundas transformaciones los hombres, atemorizados por la responsabilidad, convocaran a los espíritus del pasado, adoptaran sus nombres, sus ademanes y sus lemas para representar con ese disfraz prestigioso y ese lenguaje postizo una nueva escena histórica como si de una conjuración de los muertos se tratase. En el caso del 23 de febrero la intuición de Marx es válida aunque incompleta. La leyenda es parcialmente falsa: el general Pavía no irrumpió a caballo en el Congreso, lo hizo a pie y a sus órdenes un destacamento de la guardia civil desalojó a tiros a los parlamentarios de la primera república y precipitó un golpe de estado que la prensa conservadora llevaba meses propugnando Como remedio contra el desorden en el que se hallaba sumido el país..."




Mark Stewart & Maffia: "Jerusalem"


viernes, 27 de mayo de 2011

Charles Mingus - Déu va ser un boogie man


Nogales, Arizona 22/04/1922
Cuernavaca, Morelos, México 5/01/1979

"Complicar les coses simples es un territori comú, que les coses complicades siguin senzilles, increïblement senzilles, això és creativitat".


Gunslinging bird:





"El bon jazz és quan el líder salta pel piano, agita els braços i crida. El jazz exemplar es quan el Tenor va i aixeca un peu enlaire. El gran jazz es quan algú estira durant 32 compassos una punyent nota i llavors cau de mans i de genolls derrotat. Un geni pur del jazz es manifesta quan ell i la resta de l'orquestra fugen per la sala mentre la secció de ritme fa ganyotes i balla amb els seus instruments"



Open letter to Duke:



Duke Ellington va descobrir-li una música que fugia dels murs de les esglésies, de la gresca dixie i les batusses de galls fanfarrons. Una música que deixava enrere el dia a dia per endinsar-se en l'aventura. De retruc, el vell Duc va aprendre del Charlie i les seves rotundes maneres el valor real del contrabaix. Que va passar de simple instrument d'acompanyament (juntament amb la bateria) a element de pes dins l'orquestra. Fins els nostres dies.










Freedom:



"Estic massa enfeinat tocant. Quan estic tocant no estic per fixar-me en qui m'escolta. Quan em posava a escoltar, escoltava orquestres simfòniques. Beethoven, Brahms, Bach, Stravinsky. Tu no escoltes un sol instrument. Tu escoltes música".

Solo dancer:


La seva sang era tan salvatge com carregà una pistola al cinyell. Una sang tèrbola, xinesa-sueca-anglesa-africana. De família racista, només podia sortir un baixista, per allò de tocar el que gairebé no sona. Charlie Mingus: gros, de dits immensos, de peculiar alçada, amb uns més que presumibles peus grans, amb un color de pell indefinit i uns cabells estarrufats, el cap en combustió permanent. Insatisfet. Violent. Un gall de brega. El més gros del galliner. Un guanyador.

miércoles, 25 de mayo de 2011

lunes, 23 de mayo de 2011

l'endemà



Potser la reacció ha arribat massa tard. Encara que tard no sigui el terme. D'acord. El paradigma de viure bé, d'anar tirant a empentes i rodolons, acceptant el dia a dia per arribar sa i estalvi a la següent jornada. Però sí. La reacció ha arribat tard. Per, suposo, aixecar-se, espolsar-se els genolls i tornar-hi. Perquè, per aquests triomfs inapel·lables, per aquestes majories absolutes, l'estratègia passa per pensar en l'endemà de la victòria, quan s'hagin restablert determinades coses i haguem tret tota la brossa al carrer, pintat la casa i espavilat l'ambient. Del 15 al 22 de maig han estat dies d'emoció que ens han deixat la marca del somni. A dia 23, les coses són on són, i on han de ser. Cadascú al seu lloc. Necessitàvem un mapa que aclarís quins eren o havien de ser els nostres propòsits. La victòria de la dreta (de la més civilitzada a la més troglodita) marca una frontera entre dues maneres de fer. De la tecnocràcia al benestar es dibuixa una escletxa que dia a dia s'ha anat fent més gran. Farcida d'excuses que van del "sempre s'han pagat comissions en qualsevol mena de negocis" al clàssic "si no li fots tu (al parent de torn), li fotrà un altre". O el millor de tots: "com són humans, són subornables". De totes formes, tampoc parlo de justícia social, ni del benestar, ni de corrupció o nepotisme. Parlo d'acció.
Parlo d'aquest abisme que ens va separant entre els qui vivim a terra i els qui ho veuen tota a la distància de núvol. Els opinadors separen Tahrir de Reikiavik com qui separa el gra de la palla. I parlen de dictadures i democràcies. Però surt Islàndia al debat i tothom calla. O com li van dir a un conegut des de TV3, per aquesta mena de silenci que acompanya a la revolta islandesa: "és que a informatius se'ls acumulen els assumptes i no els poden donar tots".





No és Tahrir, és Islàndia. Això és el que els espanta. El volcà...



Disculpeu per la intro del vídeo:
Inside Job (Oscar al millor documental 2011)
Recomanable per a tots els públics.