jueves, 5 de mayo de 2011

Els SURFING SIRLES - Orgull de Senyora Onada




L'idioma és un problema? Qui ho diu això? Des de quan? Llavors com és això d'escoltar Bob Dylan i, sense tenir ni fava d'anglès, atrevir-se amb el Blowing in the wind my friend. Com xampurrejar a Jacques Brel sense saber francès i nuar-te la llengua. No és pas l'idioma, no.



Han atropellat al gat

Es tracta de cridar. De fer-te passar per aquell noi que gairebé totes les mares voldrien com a fill. Tenir una óptima dentadura i tenir alguna cosa per dir. Si saps com dir-ho tens mig problema resolt. A pic i barrina, si us plau.

El ie-ie de l'alquimista


Saber suar tot aquest amor de mare que duus a dins. Mantenir el riure després de cada concert. Agafar correctement els dits a les teves primeres fans. Mirar-les als ulls i saber llegir-les el desig quan encara l'ombra no s'ha esvaït.

el trineu


Problemes d'idioma? Els qui en saben parlen d'estil. De la trempera justa i necessària, de si creus en el que fas o és que t'han enredat els amics. De si saps que això és el món de l'espectacle i que els sòmines no hi tenen res a pelar. Que has de dominar l'instrument i saber cap on vas. El que vols dir i com ho vols dir. A partir d'aquí....

A la fageda


Canta en arameu (marrameu) en urdu, en finlandès, en flamenc, en rus, en vietnamita, en cambodjà, en cantonès, en punjab, en filisteu, en quetxua i trobaràs què....

Afora fa molt fred i aquí dins s'està calent...
I tampoc fa falta que t'ho tatuis

domingo, 1 de mayo de 2011

Abril en el retrovisor


Els surfings sirles: Escolti Senyora Onada:


Un abril de dispersions, sense gairebé aigua. De Sara Vaughan a Lee Hazlewood. Pero també de Mujeres, Surfing Sirles, Música Dispersa y Sisa. Un mes de morts vivents, acabats de rentar de fang i pols, per tornar a la vida. Un més de Joan Margarit amb aquells "les finestres de nit, amb la llum groga, són ulls voltats pel rímel de l'asfalt" que escribia del Besos, un abril per trencar a riure amb "El lamento de Portnoy" de Philip Roth, per entendre, vint-i-vuit anys més tard, el poder amnèsic del "Benzina" de Quim Monzó, fins i tot per demanar-li que es deixi estar de vanguardies i torni a casa. O que es reencarni en Julio Cortazar per crear una barreja infernal que ens lliuri d'aquesta mediocritat d'estrelles, polítics i futbolistes.
Mentrestant no és produeix el miracle...

Jaume Sisa: A Sota l'Alzina


Abril, un altre mes. Roses, llibres, pressupostos i retallades. Bufetades, poques. Pero un mes més d'aquest eixamplar-se les distàncies entre les seves i les nostres vides, fins l'espenyada general. Al fons de l'abisme, la sortida.



"A aquellos que buscan los lugares más elevados - murmuré - le son reveladas extrañas iluminaciones"
Flann O'Brien: "El tercer policia".


jueves, 28 de abril de 2011

Julio Cortazar - Una de cronopio y Fama



Conducta en los velorios

"No vamos por el anís, ni porque hay que ir. Ya se habrá sospechado: vamos porque no podemos soportar las formas más solapadas de la hipocresía. Mi prima segunda la mayor se encarga de cerciorarse de la índole del duelo, y si es de verdad, si se llora porque llorar es lo único que les queda a esos hombres y a esas mujeres entre el olor a nardos y a café, entonces nos quedamos en casa y los acompañamos desde lejos. A lo sumo mi madre va un rato y saluda en nombre de la familia; no nos gusta interponer insolentemente nuestra vida ajena a ese diálogo con la sombra. Pero si de la pausada investigación de mi prima surge la sospecha de que en un patio cubierto o en la sala se han armado los trípodes del camelo, entonces la familia se pone sus mejores trajes, espera a que el velorio esté a punto, y se va presentando poco a poco pero implacablemente...."

Llavors és preferible que la vetlla sigui sincera de debó, perquè, en cas contrari, Cortazar i la seva familia sencera de tiets i tietes, cosins, germans i pares, poden decidir que no ets digne del mort que estàs guardant. I pispar-te'l per enterrar-lo ells en nom teu. I millor que no t'enfrontis, perquè pots perdre fins la camisa. Tot és qüestió d'escollir entre un enterrament sincer amb les llàgrimes justes i un bon café, o despedir el mort abans del que normalment tocaria. Després de trobar-nos la vetlla convertida en una prova de resistència.

Departament of Eagles (Grizzly Bear) : In Ear Park


domingo, 24 de abril de 2011

Diumenge de resurrecció - efecte mirall

007 - 700

You only live twice (Sólo se vive dos veces)

Nancy Sinatra




VS



Coldplay


Nobody does it better (La espía que me amó)

Carly Simon



VS



Radiohead

We have all the time in the world (Al servicio secreto de su majestad)

Louis Amstrong



VS



My Bloody Valentine


martes, 19 de abril de 2011

Lee Hazlewood - L'ombra allargada del cowboy




Lee Hazlewood

9 de juliol de 1929
4 d'agost de 2007

Una mina musical treballant sempre a l'ombra (i per l'ombra), un talent en mans d'altres, la història d'un discjòquei radiofònic convertit en compositor d'èxits mundials impensables, per la gràcia de la seva Texas natal, per la Nancy Sinatra (i el seu pare, Frank), per la Suècia glaçada. Pel seu caràcter explorador. I, naturalment, pel bon gust innat a l'hora d'escriure cançons.

Èxit nº1:



This boots are make for walking (per Nancy Sinatra)


Quan l'artista va saber que el seu càncer renal li havia guanyat la partida, va decidir que les seves cendres desapareguessin en l'illa sueca que l'havia acollit en el passat quan n'estava fart de glamur i lluentons i desaparexia del món.

Va repartir entre els amics els disc d'or i platí que havia aconseguit composant per Duane Eddy, Dean Martin o Nancy Sinatra, va fer un últim disc, es casà amb la seva promesa del moment i es preparà per morir.
Amb l'epitafi escollit - "Didn't he ramble" - va decidir que no tornaria a anar-se'n per les branques. Que, disortadament, aquest cop ja no podria fugir. Perquè l'escapada era definitiva.

Èxit nº 2



Some velvet morning (amb Nancy Sinatra)

Lee Hazlewood segueix essent a dia d'avui un gran desconegut. Perquè ell ho va voler. No encaixava en aquell món de Sinatras i Dean Martins. Preferia fugir. Investigar en sons: diu la llegenda que Phil Spector li va pispar la idea del "wall of sound". Jo crec que va ser Lee Hazlewood qui, per treure-se'l de sobre, li va acabar explicant. I així va nèixer el famós "mur de so". Un mur que li va permetre a aquest cowboy dels escenaris posar terra pel mig.

Èxit nº 3



Jackson (altre cop amb Nancy Sinatra)
(Sembla que aquest cop Lee no va poder escapolir-se de les exigències del guió)


No va aconseguir passar tan desaparcebut com volia:
Per exemple: Beck considera la veu de Lee Hazlewood tan fonamental com la de Johnny Cash: "Aquesta veu inmensa de l'experiència", diu d'ella Beck, "que no espera res a canvi de la humanitat, tret de compartir el moment d'un cigarret"



Hey Cowboy

Tot i el seu escapisme, que, pel que sembla, Hazlewood practicava fent discs de borratxos, perdedors i inadaptats, aquesta mena de psicodelia cowboy seva (va ser productor de Gram Parsons i la seva International Submarine Band) va acabar quallant en les següents generacions



Some Velvet Morning per Primal Scream

Un homenatge: Total Lee! The Songs of Lee Hazlewood (2002) Jarvis Cocker, Richard Hawley, Lambchop, Calexico, Tindersticks, Saint Etienne o Evan Dando, entre d'altres artistes, van decidir que la flama de Lee no s'apagués. Que tot aquest món seu de fugides per aerports, de lluitadors sense gaire esma, permanentment vestits amb gales de diumenge, no caigués en l'oblit.



When a fool loves a fool

sábado, 16 de abril de 2011

Michel de Montaigne


"Más dispuesto estoy a retorcer una buena frase para remendarla sobre lo mío que a retorcer el hilo que llevaba por ir a buscarla. Por el contrario, es misión de las palabras servir y seguir, y ¡consígalo el gascón si no lo consigue el francés! Quiero que las palabras se superen y que colmen de tal manera la imaginación del que escucha, que no tenga éste recuerdo alguno de las palabras"