miércoles, 13 de abril de 2011

Pedro Páramo - Juan Rulfo


"El calor me hizo despertar al filo de la medianoche. Y el sudor. El cuerpo de aquella mujer hecho de tierra, envuelto en costras de tierra, se desbarataba com si estuviera derritiéndose en un charco de lodo. Yo me sentía nadar entre el sudor que chorreaba de ella y me faltó el aire que se necesita para respirar. Entonces me levanté. La mujer dormía. De su boca borbotaba un ruido de burbujas muy parecido al del estertor.
Salí a la calle a buscar aire; pero el calor que me perseguía no se despegaba de mí
Y es que no había aire; sólo la noche entorpecida y quieta, acalorada por la canícula de agosto
No había aire. Tuve que sorber el mismo aire que salía de mi boca, deteniéndolo con las manos; hasta que se hizo tan delgado que se filtró entre mis dedos para siempre.
Digo para siempre
Tengo memoria de haber visto algo así como nubes espumosas haciendo remolino sobre mi cabeza y luego enjuagarme con aquella espuma y perderme en su nublazón. Fue lo último que vi.


- ¿Quieres hacerme creer que te mató el ahogo, Juan Preciado?....



Jesse Sykes and The Sweet Hereafter: Hushed by Devotion

domingo, 10 de abril de 2011

SPOON: Quan creure és un art


SPOON: Possiblemente la millor banda pop del món


Originals d'Austin Texas. Encapçalats per Britt Daniels (guitarra i veu) i Jim Eno (bateria), prenen el nom d'una cançó del herois Krautrock CAN




Telephono (1996)


"Havíem venut, crec, uns 2.000 exemplars (de Telephono); tot i això, es mantenien les expectatives de que ho faríem molt bé" Britt Daniels.
Amb dues mil còpies, fitxen pel llegendari segell Elektra.

A series of sneaks(1998)


La venda de "A series of sneaks" va anar pitjor que amb "Telephono". Per tant, el segon disc de Spoon es va enfonsar ràpidament sense deixar rastre. El AR que els havia fitxar de Matador per Elektra també va desaparèixer.

"El tipus que ens va signar per Elektra es va convertir en una persona diferent, no agafava les meves trucades telefòniques", explica Britt Daniels. "Va desaparèixer de la vista quan més el necessitàvem".

Believing is art



"No sabia si seria capaç de seguir fent música", confessa Daniels, "Si algú ens voldria tornar a escoltar. Em sentia una mica perdut, vaig començar a fumar marihuana, vaig seguir escrivint cançons. Un munt de cançons. Si no fos per aquestes cançons, haguéssim trencat".

Girls can tell (2001)



De la totpoderosa Elektra tornen a un segell independent, Merge Records. Publiquen aquest "Girls can tell" que els retorna al camí.



"Tot havia anat tan malament per a nosaltres que qualsevol cosa que ens funcionés era ganga. Podríem fer un altre disc. Podríem anar de gira i no perdre diners. Va ser impressionant ".

Kill the moonlight (2002)




"Quan amb 'Kill the Moonlight" vam vendre el doble que el anterior, ens vam adonar que havíem salvat els mobles".

Stay, don't go



Pitchfork escriu: "'Kill the Moonlight' sona com si estiguéssim drets en el punt mort d'un enorme magatzem buit. Milers de seients es col·loquen a prop de la banda. Hi ha un nerviosisme dilatat. Silenci Total. Abans que es produeixi un so únic".



Gimme Fiction (2005)



Pitchfork: "Durant més de cinc anys i tres àlbums, Spoon han ocupat l'estrany purgatori entre ser un dels més grans noms del rock indie, gairebé sense un reconeixement general prou gran"

My mathematical mind



"
Gimme Fiction és en realitat un àlbum tremendament divers, gairebé esquizofrènic en la seva composició". Cert. Daniels y companyia no paren mai quiets i sempre busquen fer un nou gir, el darrer que els convenci i satisfaci. Aquest és el punt fort del grup. La seva capacitat, millor o pitjor, de reinventar-se a cada disc...

Ga ga ga ga ga (2007)



A partir d'aquest moment, el grup ja no abandona les primeres posicions en les llistes dels millors de l'any. El nivell segueix mantenint-se de forma envejable. S'enten. Els problemes i deseganys del començament els han acabat fent molt forts. I després compten amb aquesta auto-exigència que els permet millorar un disc darrere l'altre.

Black like me





Transference (2010)






Fins al proper àlbum




jueves, 7 de abril de 2011

Solitud - Víctor Català


La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d'aquell enriolament espontani de la vida, l'escometeren impulsos de besar: uns impulsos apresserats, frenétics, irresistibles, de besar quelcom... Involuntàriament, tota tremolosa, es torça vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia, a tret de llavi la volta del cervellet, mes... abans d'acabar l'acció, va estroncar-l'hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d'un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap, alarmats per guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim dels canons de l'Orgue, un grop oscur, un altre cap humà que planava en l'altura, sobre els seus, es féu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasibé, i malgrat això la dona i l'home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d'un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estamapada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d'unes dents de xacal.



Fleet Foxes: The Plains... Bitter Dancer


miércoles, 6 de abril de 2011

Hivern - pel retrovisor




Rock and Roll HeartEs trist veure caure els mites. Una pèrdua de temps. Com mitificar.
Talment com un hivern a Nova York amb Sonic Youth, amb Little Women o amb els legendaris Silver Apples. ¡Quin viver d'artistes! Mitificat, inflat, com li vulguin dir, però quan tinc mal de cor, escolto els Grizzly Bear de Brooklyn i ja ho tenim fet això. Deuen ser els aires...

I mentrestant, nosaltres, creient haver inventat la sopa d'all. Amb grups de pà sucat amb oli. Que només fan que reblar el clau de l'ocàs, amb la data de caducitat marcada en els braços. Seguim participant en un matx erroni. Seguim intentant-ho. Només cal mirar als costats per adonar-nos que fa molta estona que l'àrbitre ha xiulat el final.

Per això sempre tenim àrbitres com Bill Evans



Unes tecles, una mica de pau, l'Evans és com el millor dels aspiradors. Amb una passada, ens lliura de tots els àcars.


Hivern pel retrovisor. Un més per la col·lecció, després d'haver deixat de fumar, gairebé tornant-me boig. Sort de la Sara, de la familia, d'això d'escriure. I la narrativa.

martes, 5 de abril de 2011

Psychodelic M.Popp




Tants anys de martiri perquè, per fi, hagin donat amb la fórmula que farà empassar-nos la píndola.

sábado, 2 de abril de 2011

Alabama 1963



No ha pasado tanto tiempo. Lo parece pero no lo es. El típico campeón que se cree en la cima del mundo. Y decide que su color es el que lava más blanco. Y que los otros son monos. Que sólo merecen cadena y látigo. 1963. Después de una guerra, de dos, de cientos de guerras, con el dogma como argumento principal, único e inabarcable.



El discurso buenista no cuela. Hay que ostentar la razón. Hay que hablar siempre de las colas en el hospital, de los derechos, de los rateros que rondan, hay que buscar un culpable a toda nuestra desazón y que sea de otro color. Que sea desagradablemente diferente a nosotros. Justamente. El discurso buenista corta cabos de la inteligencia. Los sustituye por músculo.



Luego ya sólo es cuestión de hallar al desgraciado que esté dispuesto.
Encontrar las armas es más fácil de lo que se presume.
Las víctimas, aún resultan más fáciles de localizar.
Lo de la sangre fría, entonces...




1963. Parece lejos, pero no tanto. Edades comprendidas entre los 11 y 14 años. Jovencitas.
La araña esta de la segregación, del yo soy antes que él, de ese etiquetaje de palabra fácil, sigue viva, en cualquier corazón, incluso en algunos muy elegantes. Principalmente nutrida de basura televisiva, de obsesiva palabrería que repite como martillo percutor. Que él es el listo y ellos no. Que él puede y tú no. Seguimos jugando a esta ruleta de la muerte y encima creemos tener la razón. La razón mata. Avisados estamos.




John Coltrane : Alabama (1963)