viernes, 19 de agosto de 2022
breve y bueno
El petit de cal eril - N.S.C.A.L.H (Bankrobber, 2021)
breve y bueno
se le puede achacar la brevedad, pero parece que al grupo y a su compositor Joan Pons le queman las notas y la prisa por componer, como para llegar al final del recorrido de la banda. Hasta agotar las existencias de sus neuronas y de su inspiración. Hasta se atreve con el castellano y con italiano, quizás para probar otros mercados, porque lo del catalán no da para más. Nuestra cultura se va jibarizando por falta de interés de los propios interesados mientras gritamos por nuestra supervivencia. El disco es como un caramelo que tiene la función de endulzarnos la vida mientras avisa al paladar que su función su acaba, que su sabor es finito y que va a disolverse en la saliva. Y que dependiendo, te va a dejar con las ganas. Canción a canción, nos acercamos al final con la urgencia de una carrera de los cien metros. Pongamos doscientos lisos. A la carrera, a pesar de que Joan tire de las bridas con su voz pequeña y sus arreglos suaves y ese minimalismo sensitivo que despliegan las canciones. Para un mundo jibarizado, habrá que integrarse con canciones más breves y vaporosas. NSCALH y Zero.
Etiquetas:
@elpetitdecaleril @bankrobber #2021 @youtube
lunes, 15 de agosto de 2022
Self Esteem - Prioritise Pleasure (2021)
Etiquetas:
#music #2021 #UKwomen
@selfesteem
domingo, 9 de diciembre de 2012
Cómo hacer crac - Nacho Vegas
Cada mañana te despierta la sensación
De que hay alguien gritando a tu lado,
Pero estás solo en la habitación.
Y desayunas leyendo la prensa
Para saber lo que hay que pensar.
Lees tu horóscopo; eres Capricornio.
Te entra el pánico y bajas al bar.
Y hay una camarera colombiana,
Pero ella nunca ha reparado en ti.
No lo intentes; regresa a casa.
Tal vez te sientas seguro allí.
Pero en la tele dan la muerte violenta
De alguien molesto para la sociedad.
Y el presentador hace una mueca,
Abre la boca y solo suena un crac.
Abre la boca y solo suena un crac.
Y cae la tarde, y te atreves a volver a salir.
Compras pan de Bimbo y dos yogures
En el mercadona de Pumarín.
Y oyes voces justo al otro lado;
Es una fiesta que hay en un café.
Te informan de que han desarticulado
A la cúpula de la CEOE,
Y de que solo habrá un nuevo principio
Una vez consumado el fin.
Y una niña susurra a tu oído
Que han desahuciado a la familia Botín
Y que han cambiado el significado
De algunos verbos como disfrutar.
Y en la calle se hace un gran silencio,
Pero si escuchas bien oirás un crac.
En toda España solo suena un crac.
En occidente solo se oye un crac.
Y si esto no es el fin,
Si esto no,no,no es el fin,
Si esto no,no,no es un final
Entonces es la bomba que va a estallar
Es una bomba y va a estallar
Es la bomba que va a estallar
Y en la tele dan la muerte lenta
De algún experto en el mundo global,
Y oyes el timbre y al abrir la puerta
Hay a una multitud haciendo crac.
Una multitud haciendo crac.
De que hay alguien gritando a tu lado,
Pero estás solo en la habitación.
Y desayunas leyendo la prensa
Para saber lo que hay que pensar.
Lees tu horóscopo; eres Capricornio.
Te entra el pánico y bajas al bar.
Y hay una camarera colombiana,
Pero ella nunca ha reparado en ti.
No lo intentes; regresa a casa.
Tal vez te sientas seguro allí.
Pero en la tele dan la muerte violenta
De alguien molesto para la sociedad.
Y el presentador hace una mueca,
Abre la boca y solo suena un crac.
Abre la boca y solo suena un crac.
Y cae la tarde, y te atreves a volver a salir.
Compras pan de Bimbo y dos yogures
En el mercadona de Pumarín.
Y oyes voces justo al otro lado;
Es una fiesta que hay en un café.
Te informan de que han desarticulado
A la cúpula de la CEOE,
Y de que solo habrá un nuevo principio
Una vez consumado el fin.
Y una niña susurra a tu oído
Que han desahuciado a la familia Botín
Y que han cambiado el significado
De algunos verbos como disfrutar.
Y en la calle se hace un gran silencio,
Pero si escuchas bien oirás un crac.
En toda España solo suena un crac.
En occidente solo se oye un crac.
Y si esto no es el fin,
Si esto no,no,no es el fin,
Si esto no,no,no es un final
Entonces es la bomba que va a estallar
Es una bomba y va a estallar
Es la bomba que va a estallar
Y en la tele dan la muerte lenta
De algún experto en el mundo global,
Y oyes el timbre y al abrir la puerta
Hay a una multitud haciendo crac.
Una multitud haciendo crac.
Cómo hacer crac - Nacho Vegas
lunes, 3 de diciembre de 2012
Davos según Richard Sennett
"A Davos se llega por una estrecha carretera que atraviesa los Alpes; el pueblo se extiende a lo largo de una calle principal bordeada de hoteles, tiendas y casas para esquiadores".
"Davos está dedicado al calentamiento económico global y el centro de conferencias está a rebosar de ex comunistas que ensalzan las virtudes del libre comercio y el consumo indiscriminado. br />
"El Foro Económico Mundial funciona más como una corte que como un congreso. Sus monarcas son los gobernadores de los grandes bancos o los directores de empresas internacionales, todos ellos buenos oyentes. Los cortesanos hablan con fluidez y en un tono bajo, siempre a punto de solicitar un préstamo o de concretar una venta".
"Y aquí, en las pistas de esquí de Suiza, vestidos como si en efecto fueran a practicar este deporte, están los vencedores. Mi pasado me ha enseñado una cosa: sería fatal tratarlos como simples malvados... Pocos de los que he conocido en Davos comenzaron igual de ricos y poderosos. Éste es un reino de gente que ha llegado y muchos de sus logros se los deben a la práctica de la flexibilidad"
Richard Sennett: "La Corrosión del carácter" (1998)
Richard Sennett (Chicago, 1943) Sociologo norteamericano profesor emérito de la London School of Economics y de la Universidad de Nueva York, autor de una ingente investigación sobre la teoría del trabajo, sobre las relaciones laborales y sobre el devenir económico del mundo. Imprescindible para entender el momento actual.
sábado, 1 de diciembre de 2012
martes, 20 de noviembre de 2012
La Gran Casa - Nicole Krauss (2012)
Primero, los destacados que hablan de la autora, la biografía. Luego, en el sofá, empiezo la lectura. Pronto llega el recuerdo del ser querido que tuvo el detalle de regalarme el libro. "La Gran Casa" de Nicole Krauss. Entonces, la historia. Un embudo que podría pasar por alambique. La autora retuerce los hechos tomándolos por el cuello, los cuadra y descuadra a placer, forzando al lector, mueve los hilos y mecanismos de las tramas a su antojo para encajarlos en un punto de su universo particular. Pero no todas las lineas argumentales, solo algunas van a parar al mismo agujero en este mundo de extrañas coincidencias. Todo gira alrededor de un escritorio, como el de la portada, en el que se sufren la ortografía y la gramática, en el que se pugna con distintos puntos de vista, en el que se decide el estilo, la ética y la significación moral que se quiera alcanzar. Lo que podemos decir y lo que es mejor callar. Dónde guardar nuestra memoria.
Nicole Krauss traza varias líneas de la vida en "La Gran Casa", que el lector va a intentar unir, antes de conocer el propósito verdadero de la autora. NYC, Oxford, Jerusalem, también Santiago de Chile en la distancia, también los guetos de la Europa del Este en la pesadilla. En cada lugar sitúa una casa que será escenario de un secreto, de una verdad lisiada, de un amor a destiempo, del silencio de la vergüenza. Son casas sólidas, con jardines, gatos curiosos y segundos pisos, pero también son del papel que uno hojea. Con un soplido van al suelo. Algo como lo que vivimos ahora. Misiles y desplomes y desalojamientos y miseria de sumidero. En este punto, la autora sugiere los mecanismos de la memoria, los que emplean los personajes de la obra, empleados forzosos del escritorio de marras. Condenados a memoria perpetua, como todos.
A partir de aquí, un estilo, un montón de pensamientos, un rugido, orden y concierto. Metáforas, las justas. Madera y Poesía.
Una entrevista
jueves, 15 de noviembre de 2012
Paissatge després d'una vaga
1.- What keeps Mankind Alive - William S. Burroughs - September Songs (1997)
2.- “The old man’s back again – Scott Walker – IV (1969)
Les ombres i les llàgrimes seran una constant, llargues vetllades, tancats en uns menjador, parlant sense parlar. Ahir vaig veure ulls que sonaven com campanes, però la voluntat no esta encara del costat dels valents. Pena. Potser manca d'ira. Somnis trencats. El moviment per inèrcia. I quina diferència quan els moviments són teledirigits des de la gran tele. Sis-cents mil espectadors en horari de prime-time per dos mesos de feina igual al milió i mig de l'onze de setembre. Els polítics actuals i les seves maquinàries de propaganda han convertit Goebbels en un nen clenxinat i amb sabates cares.
3.-“Les Joyeux Bouchers – Boris Vian, - “Chansons possibles et impossibles” (1956)
Potser si caldria uns 60's, més que res per l'esperit crític, per la força de l'ideal comunista que els posi la por al cos. Vaig veure l'economista Vicenç Navarro camuflat, donant voltes en la gentada. Exemplificava com ningú la desorientació global que ens domina. No és això. Ni tampoc la monja Forcada. No. Ni tampoc és l'assumpte de la independència. Aquest és el pot de fum que ens ha llançat el búnquer nacional per entretenir-nos una estona. Així, ells poden seguir jugant a Prenafetes i Millets tant com vulguin. Com diu Vian, això que ballem és el tango famós dels enterramorts. Era el que sonava ahir al vespre a Passeig de Gràcia amb Diagonal.
4.- “Blind Lemon Jefferson” – Nick Cave and The Bad Seeds – “The firstborn is dead” (1985)
Tot va acabar com va començar. Els del passamuntanyes a hòsties i la gent corrent cap a casa a mirar la tele o a parlar pel facebook. A fer uns Tuits del que han vist. Mentrestant com diu Nick Cave, les rases dels camins de la justícia s'omplen de fang i de pluja. Avui parlaran de si eren tants, els altres rebaixaran les xifres, els sindicats, satisfets, pensaran que han fet la feina. I sant-tornem-hi amb el vodevil electoral que acosta un dia més CiU a la majoria absoluta del no-res. A una colla de barbuts, tots menjant en silenci de la mateixa taula. El sant sopar modern. Mentre, nosaltres ens mengem el camí fosc i solitari, eludint els sots com podem. I no, no conduïm cap Cadillac.
Llavors fas una ullada al pendent del passeig de Gràcia, els caps bullint en la sopa revolucionaria. Ja saps què passarà, com anirà tot. Fins i tot coneixes les ferums, el pàtxuli, la pudor de suor, les espècies de la revolta. Els versicles de Brecht també fan baixada sota els llums morts de nadal. Sota Pal·li. Allò de la missió de fer-nos purgar els set pecats capitals. Allò que la humanitat sobreviu a base d'actes brutals. Només cal mirar, ja ni fa falta enfrontar-se als fets.
2.- “The old man’s back again – Scott Walker – IV (1969)
Les ombres i les llàgrimes seran una constant, llargues vetllades, tancats en uns menjador, parlant sense parlar. Ahir vaig veure ulls que sonaven com campanes, però la voluntat no esta encara del costat dels valents. Pena. Potser manca d'ira. Somnis trencats. El moviment per inèrcia. I quina diferència quan els moviments són teledirigits des de la gran tele. Sis-cents mil espectadors en horari de prime-time per dos mesos de feina igual al milió i mig de l'onze de setembre. Els polítics actuals i les seves maquinàries de propaganda han convertit Goebbels en un nen clenxinat i amb sabates cares.
3.-“Les Joyeux Bouchers – Boris Vian, - “Chansons possibles et impossibles” (1956)
Potser si caldria uns 60's, més que res per l'esperit crític, per la força de l'ideal comunista que els posi la por al cos. Vaig veure l'economista Vicenç Navarro camuflat, donant voltes en la gentada. Exemplificava com ningú la desorientació global que ens domina. No és això. Ni tampoc la monja Forcada. No. Ni tampoc és l'assumpte de la independència. Aquest és el pot de fum que ens ha llançat el búnquer nacional per entretenir-nos una estona. Així, ells poden seguir jugant a Prenafetes i Millets tant com vulguin. Com diu Vian, això que ballem és el tango famós dels enterramorts. Era el que sonava ahir al vespre a Passeig de Gràcia amb Diagonal.
4.- “Blind Lemon Jefferson” – Nick Cave and The Bad Seeds – “The firstborn is dead” (1985)
Tot va acabar com va començar. Els del passamuntanyes a hòsties i la gent corrent cap a casa a mirar la tele o a parlar pel facebook. A fer uns Tuits del que han vist. Mentrestant com diu Nick Cave, les rases dels camins de la justícia s'omplen de fang i de pluja. Avui parlaran de si eren tants, els altres rebaixaran les xifres, els sindicats, satisfets, pensaran que han fet la feina. I sant-tornem-hi amb el vodevil electoral que acosta un dia més CiU a la majoria absoluta del no-res. A una colla de barbuts, tots menjant en silenci de la mateixa taula. El sant sopar modern. Mentre, nosaltres ens mengem el camí fosc i solitari, eludint els sots com podem. I no, no conduïm cap Cadillac.
Etiquetas:
14N,
Boris Vian,
Kurt Weill,
Nick Cave,
Scott Walker,
William H. Burroughs
martes, 13 de noviembre de 2012
Thelonious Monk - Bolivar Blues
TM, en directo, en la televisión japonesa. 1963.
Thelonious Monk exhibiendo músculo de creador y talento. Luciendo paternidad del post-bop.
Comparte el estrellato (mientras le deje) Charlie Rouse, saxo tenor, con el soplido medido y el aire místico de quien ha nacido en el ghetto y se ha apañado con un traje de segunda mano y la corbata guindada en un velatorio.
Tiempos de etiqueta obligada, por muy negro y del arrabal que se sea.
Refuerzan el asunto John Ore y Franky Dunlop, base rítmica obediente. Cada uno, por eso, tendrá su momento. En este estilo siempre se reparte el juego.
Entonces...
Primero la melodía alegre, marca de la casa, ofrecida por ese código de barras que suelta el cerebro del señor Monk. Un juego de niños, un puzzle, un castillo que armará y desmontará a voluntad. La melodía. Se suma al juego desde el primer instante Rouse con el tenor para que no quede un agujero por rellenar. A ello se arriman Ore y Dunlop. Para que cuando al díscolo del señor Monk le dé por levantarse y marcarse unos bailes que, sospecho, van condimentados con algo de fumar. No importa el ridículo, no. Monk es un poseído.
Porque entonces vuelve a su sitio y las aguas vuelan al cauce. Monk, histrión, hace hablar al piano tirando de tortura y de caricias, le hace chillar, le retuerce la boca, para luego sacarle susurros como la mejor de las amantes. Suelta lo que tiene en el caldero, lo agita y maneja, y las notas van cayendo como los peniques del cielo.
Monk, Monk. Monk.
Gran disco: "Monk's Dream".
domingo, 11 de noviembre de 2012
Pipican
Pare Déu
Al parc.
A la dreta del banc, Jesús Fill, amb un portàtil
A l'esquerra, amb el mòbil, l'Esperit Sant.
Un sostre de nit, runa a l'esquena
Perímetre de mig metre d'alçada, tanca de fusta.
Àrea desinfectada i sanejada el 26 d'octubre, divendres.
Al Parc.
Al Parc.
Uns fumen, uns altres beuen cervesa. Xerren.
Seuen en els respatllers dels bancs.
Seuen en els respatllers dels bancs.
Sorra. Gossos. Curses. Riure.
La pantalla il·lumina el perfil totpoderós.
Típic cabell llarg, barba, mirada fosca
Posició de quatre, els peus en la terra remenada
Colzes recollits, tecleig disgustat.
Colzes recollits, tecleig disgustat.
El sistema
demana repetir el procediment.
demana repetir el procediment.
Desconnectar i tornar-hi.
Nul·la o baixa connexió
en el sorral desinfectat fa dues setmanes
Els gossos corren sense calendaris,
un dissabte de novembre al vespre.
viernes, 9 de noviembre de 2012
Flors en el sègol
"I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d'acord. Però si ets a l'altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc."
pag. 15
"Me la vaig mirar bé. A mi no em semblava pas que fos imbècil. Feia cara de poder tenir una bona idea de quin malparit li havia tocat per fill. Però mai no se sap amb la mare d'algú, vull dir. Totes les mares estan una mica boges. La cosa era, però, que m'agradava la mare d'en Morrow. Estava bé".
pag. 78
"Juro davant de Déu que si fos un
pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es
pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que
m'aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d'aplaudir. Si
fos pianista, tocaria dins d'un cony d'armari"
pag. 115
"Fotudes pel·lícules. Et poden fer miques. No és pas broma"
pag. 142
"Espero que quan em mori , algú tingui prou seny per fotre'm al riu i prou o alguna cosa per l'estil. Qualsevol cosa menys fotre'm en un cony de cementeri. Gent que ve i et posa un piló de flors a l'estómac els diumenges i tota aquesta porquería. Qui vol flors quan ets mort? Ningú".
pag. 208
"Té gràcia. Només has de dir alguna cosa que no entengui ningú i et faran pràcticament qualsevol cosa que vulguis que et facin"
pag. 212
"-He resat la lavabo. Bona nit!"
(La Phoebe a la seva mare)
pag. 237
"Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis"
pag. 246
"A vegades penso que, si em moro, i em foten en un cementiri, i tinc un làpida i d'això, dirà: 'Holden Caufield', i després l'any que vaig néixer i l'any que vaig morir, i després just a sota hi dirà: 'Que et donin pel...'. N'estic cent per cent segur, de fet".
pag. 269
"Vull dir , com pots saber que faràs si no ho fas? La resposta és que no pots"
Pag. 281
martes, 6 de noviembre de 2012
Cantonada
No tornar a sortir del cafè de la cantonada.
La gent va entrant, encarrega l'esmorzar i amb la mirada implora que els deixis la taula quan després ells seran incapaços de moure's per un altre fins que no hagin recollit fins a la darrere engruna del pastís. Així, amb el dit, com aixafant formigues, fent una piloteta greixosa i endrapar-la amb l'actitud desmenjada dels oficinistes en el temps lliure, amb ganes de fotre el temps lliure d'altres oficinistes de les empreses veïnes.
No voler tornar a sortir. Obrir el diari de bat a bat, com un finestral encarat a una muntanya en un dia enteranyinat. Creuar les cames i estirar-les fins a l'altra taula, la del cantó. Si algú ensopega, problema seu. Remenar el sucre que no he tirat en el cafè. Recollir engrunes de pastís talment com si aixafés formigues, fer una boleta greixosa i endrapar-la amb plaer golafre. Cada vegada que escolto Shakira en el fil musical m'entra un desig brutal d'envair Polònia. O, en el moment present, prendre possessió de la taula del costat, apropiar-me-la, arrambar-la a la meva amb el joc de dues cadires i esperar que algu faci la típica pregunta estúpida del "¿què estan ocupades?", perquè jo respongui, sense separar la vista de les necrològiques, "sí, ho estan". I estirar una mica més les cames per damunt l'enrajolat color xocolata amb llet del terra. Amb ganes d'afegir un "què passa, que ja els col·legues no poden anar al vàter tranquil·lament perquè, a la mínima, uns ansiosos els aixequin les cadires". Però no.
No tornar a sortir de la cafeteria acollidora. Ni alliberar-me de l'entapissat color poma vella. Delectar-me des de darrere el diari amb la vella invàlida que prova de sortir del cafè. S'ajuda d'unes crosses que recorden les potes d'un elefant en miniatura. Grises i amples com les cuixes que la dona amaga dins un conjunt gris monja. Surt, lenta, paquidèrmica, entre els bons costums oficinistes de no cedir el pas ni aguantar la porta ni agrair-li la inutilitat de la recta final de la vida. L'espai que deixarà quan sigui morta. Simplement, esquiven l'obstacle. Foradats i tatuats, esmorzen cafè i croissant. Després fumaran a la cantonada, sota la cagadora que els coloms de l'Eixample tenen muntada en l'ampit de l'edifici.
No sortir del cafè. Les empleades són tres noies. Tres morenes, dues sud-americanes i una del país, com es diu ara. Del país. Les tres vesteixen l'uniforme de la casa, un conjunt de barret més mandil, color bordeus. Em miren des de darrere el mostrador, al costat de la cafetera i el forn, mentre atenen els clients. Escolten les comandes entre les remors mecàniques dels aparells. Una em mira amb ulls guerxos, l'altra es grata el cap, la tercera ha anat al rebost.
De sobte l'aiguat. Cau la pluja a terra amb violència sorollosa. És una ferida en el cel, l'aigua cau densa com metall líquid, les clavegueres empassen. Una pudor immediata acaba amb els perfums i colònies matinals. Vapor. La ciutat es com coto moll. Surten els oficinistes. La cantonada obra la boca i s'empassa un parell més de vianants.
viernes, 2 de noviembre de 2012
Trinxat
"El que m'entusiasma de debò és un llibre que, quan l'acabis de llegir,
et faci ganes de ser amic íntim de l'autor que el va escriure per
poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire
sovint, però".
"El vigilant en el camp de sègol" (pag. 28)
J.D. Salinger.
"Escribir es una especie de exhibicionismo en privado. Y también una extraña soledad y el deseo de tener una especie de conversación con la gente pero sin una gran capacidad real de hacerlo en persona".
David Foster Wallace
"...así el poeta de la Segunda Antigüedad prefirió perder el puesto rector del pensamiento social antes que incluir en su repertorio aquellas ideas que podían ser las mismas para un hombre que para otro, que se pretendían comunes a toda la humanidad por su condición exclusivamente racional y que habían de constituir el punto de partida de la actividad filosófica y científica. No pararía ahí la cosa: no sería tan solo una reducción de su mercado y de su publico, una amortización de su cometido social y la pérdida de un privilegio y un monopolio. A partir de aquel momento, determinados productos de su pensamiento habrían de quedar arrinconados para siempre y sustituidos por unos sucedáneos de mayor aceptación"
"La deuda de la novela hacia el poema religioso"
Juan Benet (1977)
Etiquetas:
David Foster Wallace,
JD Salinger,
John Coltrane,
JUan Benet
miércoles, 31 de octubre de 2012
Calces i sostenidors
va travessar sense mirar
per unes calces i uns sostenidors.
Randa brillant en lila i daurat,
rodó el conjunt
com les seves galtes de poupée gonflable.
Va travessar sense mirar
Gran de Gràcia amb Travessera
Però un taxi lliure que pujava va enxampar-la
Morro d'auto, impacte per la cintura i escampall d'ànima.
Com una estrella de mar dissecada en una xarxa.
Va lliscar un tram per l'asfalt, fins la vorera.
Plovia. El tràfic immediatament es va aturar.
També la gent que corria a aixoplugar-se.
El vell rellotge de la joieria es mirava l'incident des de dos quarts de vuit.
No és veritat. Faig broma.
Va creuar sense mirar. Sí.
Gran de Gràcia amb Travessera
En tres gambades elàstiques va canviar de vorera
Per aquell conjunt de randa lila i daurada
Rodona com unes galtes de poupée gonflable.
Abans d'entrar en el blanc espetegant de la botiga
Prudentment va eixugar les soles a l'estora.
Un dos i tres, com si practiqués moonwalk
No fos cas que patinés i es partís la crisma.
Per uns sostenidors de randa en lila i daurat
(Fotografia de Joan Colom)
viernes, 26 de octubre de 2012
Andromeda Mega Express Orchestra - Bum Bum (2012)
¿Es una misil, un avión? ¿Volvieron los soviéticos a espantar al mundo con su satélite tripulado? ¿Esos locos con sus locos cacharros? Andromeda. El triunfo del mecanicismo, una vuelta atrás al futurismo de tupper y manifiesto. Al espíritu de Kurt Weill y sus maniobras orquestales sobre óperas negras, rojas y proletarias. A la big band experimental, como reunión de talentos para la exploración. 18 músicos y un director preparados para surcar con sus instrumentos por esos universos de dibujos animados perversos, de grandes chichones y huidas a la carrera dejando una estela de rayos y golpes. Andromeda queda lejos, cierto. Pero no tanto, a tiro de oído. La existencia de las orquestas nos aclaran que la compatibilidad entre archivos diminutos y metales es posible. Que se puede scratchear a Bartok y a Vivaldi y quedarse tan anchos, dejarles unas cuantas cicatrices y volver a casa con el alma satisfecha por el deber cumplido. El resultado salta a la oreja como una pulga enfadada. Querrá chillar con metales o introducirte en un mundo submarino con una ristra de xilófonos. Se arremangará y lucirá chorreras si el momento requiere para sentirse latino o pedirá silencio para un solo de cuerda. El resultado es una mezcla de pulsos, la mezcla que lleva la gasolina del mundo desde que abandonó la cueva. Andromeda Mega Express lo hace avanzar con paso firme, y magnetófonos, violines, samplers, metales, desde el universo más lejano al celuloide más rancio. Con la modernidad de los años 30 en la cabeza. Que aún ahora parece nueva. En un momento determinado, tras uno de esos inquietantes silencios, un portazo nos abre de orejas. Comienza la verbena y nos encontramos dentro de ese cabaret surrealista que es este "Bum-Bum".
Y para muestra, un botón.
Y para muestra, un botón.
martes, 23 de octubre de 2012
Terra de caimans - Karen Russell (2012)
És com la pel·lícula "Deliverence" narrada per l'Scott Finch de "Matar un rossinyol" de Harper Lee.
Els "Freaks" de Tod Browning en estampida pels aiguamolls de Florida.
La història no sempre és com la pinten ni com ens l'explica el cine. Ni vell rics amb rellotges d'una tona d'or ni dones amb dentadures postisses d'un milió de dòlars. Ni mafiosos traficants ni clubs de jubilats simpàtics. Menys encara després de la catàstrofe del "Katrina". Ara son uns caimans d'atrezzo qui parlen de la desgràcia, ho fan des de la bassa fangosa d'un vell parc d'atraccions. Narren la misèria d'unes il·lusions que cauen a trossos com ferralla. D'una fugida que és una migració. De les mentides que remouen el present. D'un passat que s'esmicola només tocant-lo. En comptes de recular, la memòria familiar dels Bigtrees (els membres protagonistes de la història) s'endinsa en el malson d'una jungla, la seva jungla particular, la que crea la psique per ensarronar-nos. L'experiència es converteix en un parc d'atraccions farcit de paranys i perills cruels que ens acabarà deixant sols davant l'inevitable. El retorn al punt de partida.
Els "Freaks" de Tod Browning en estampida pels aiguamolls de Florida.
La història no sempre és com la pinten ni com ens l'explica el cine. Ni vell rics amb rellotges d'una tona d'or ni dones amb dentadures postisses d'un milió de dòlars. Ni mafiosos traficants ni clubs de jubilats simpàtics. Menys encara després de la catàstrofe del "Katrina". Ara son uns caimans d'atrezzo qui parlen de la desgràcia, ho fan des de la bassa fangosa d'un vell parc d'atraccions. Narren la misèria d'unes il·lusions que cauen a trossos com ferralla. D'una fugida que és una migració. De les mentides que remouen el present. D'un passat que s'esmicola només tocant-lo. En comptes de recular, la memòria familiar dels Bigtrees (els membres protagonistes de la història) s'endinsa en el malson d'una jungla, la seva jungla particular, la que crea la psique per ensarronar-nos. L'experiència es converteix en un parc d'atraccions farcit de paranys i perills cruels que ens acabarà deixant sols davant l'inevitable. El retorn al punt de partida.
A la fumuda terra de caimans de la nostra vida.
Una primera, elegant i espectacular aposta de Edicions del Periscopi
Els booktrailers són feina de Víctor Mallol.
Etiquetas:
edicions del periscopi,
Karen Russell,
Víctor Mallol.
viernes, 19 de octubre de 2012
La sombra es un cazador cazado
Viene corriendo entre las sombras de una calle céntrica, escondiéndose y eludiendo el fastidio de un encuentro inapropiado. Hasta que se topa con aquel ex compañero del trabajo. Habían compartido planta y comedor de empresa, algún cumpleaños de otro compañero, risas a propósito de la desgracia de un tercero y las toneladas de chismes que circulaban por la moqueta del tercer piso. Las sombras de aquel día no la ocultaron suficiente porque ahí estaba él llamándola por el nombre y ella que pasaba de largo sin siquiera detenerse a saludar, a preguntar por esos años de mutuo desconocimiento. El flequillo lo llevaba mojado, la piel, en la proximidad, olía a champú fuerte de gimnasio, olía a las prisas de la indiscreción. Ella nunca destacó por la belleza, la nariz le quedaba demasiado grande y el ojo derecho tendía a escurrirse a un lado de la cara, el cutis, poroso en exceso, parecía corcho, siempre cubierto por un exceso de pelusa. Pero venia corriendo, escondida en las sombras que ofrecen portales y aleros. El saludo se concretó con unos besos en las mejillas. Besos que, en su momento, podían haber ido a la boca, besos acompañados de caricias y jadeos por un sofá, mientras las piernas se encajaban como tijeras y las ropas se hinchaban del deseo. Hubo una cierta insinuación, en un momento de soledad con la navidad en ciernes que quedó en nada. Pudo haberlo, pero no, el deseo es esclavo de casualidades químicas. Y ahora esconde el flequillo y la cara torcida y una urgencia, la de llegar a casa y dar de cenar al hijo. Con esa mezcla de champú y chamusquina que oculta la razón, el de la prisa de soportal que quiere esquivar un tropiezo con el antiguo compañero de faena.Bajo la luz de una farola, ella introduce al niño en la conversación para acelerarla. El flequillo cimbrea al ritmo fuerte del corazón. Sus ropas ya no son las de antaño, viejo estilo chiruquero, ahora se arregla como una ejecutiva, adjunta a dirección, como apostilla en el diálogo. Y el niño, y el champú, y las prisas que descarga en el bolso de mano que sostiene bajo la axila. Dos besos más de corcho. Flequillo. Más champú para la nariz. El niño, las sombras y la prisa de soportal. La falta de tiempo en la despedida, el desaliento que concentra la ciudad y las calles vestidas de otro planeta. "Tu siempre tan libre", le deja ir la adjunta de dirección antes de situar la quilla a favor de la noche. Buscando un viento favorable, activa los tacones y se aleja con paso inexperto. A seguir con el juego de luces, sombres y encuentros extraños.
sábado, 13 de octubre de 2012
efecte mirall - efecte octubre
Dirt!
Iggy Pop:
Versus
Neneh Cherry & The Thing:
Ooh, I been dirt
And I don't care
Ooh, I been dirt
And I don't care
Cause I'm burning inside
I'm just a yearning inside
And I'm the fire o' life
Ooh, I've been hurt
And I don't care
Ooh, I've been hurt
And I don't care
Cause I'm burning inside
I'm just a dreaming this life
And do you feel it?
Said do you feel it when you touch me?
Said do you feel it when you touch me?
There's a fire
Well, it's a fire
It was just a burning
Yeah, alright
Ooh!
Burning inside
Burning
Just a dreaming
Just a dreaming
It was just a dreaming
It was just a dreaming
Play it for me, babe, with love.
miércoles, 10 de octubre de 2012
con diez cañones por banda
Ens envien dos avions i esgotem el paper de vàter del súper. Ens tanquem tots a casa i demanem el rescat que ens acabaran cobrant, amb tots els calers que fa anys ens aixequen. Això ens diuen. Com la Pilar que ara demana més salsa rosa i menys periodisme groc amb la innocència de la primera pedra llançada contra el mirall. Millor li llencin un soldat hebreu ben armat per allò d'una corrida saludable. Seguim amb el rescat perquè no arribem a fi de més i, llavors, ens recordem de la terra però no dels 700.000 aturats i dels 53.000 que tard o d'hora acabaran desnonats. Anem bé, no obstant, les fronteres van prenent mides reals, es van dibuixant en futurs mapes de batxillerat. L'onze SET s'allunya en el calendari, però per fi el president Mas, que per fi fa de president, li ha trobat el gust al joc. Cada dia s'esmorza una truita de dos ous i independència. Llavors toca l'exercici de responsabilitat com el del Carretero que demana el vot per CiU. És prioritari aconseguir una majoria de vot independent, és un fet necessari com l'aire per després donar el segon pas que és marxar. Sense demanar permís ni pactar. A la francesa, mai més ben dit. Però, però.... ja es barallen els ERC's amb els SI i amb el Laporta i amb els de més enllà. I a CiU feliços i contents perquè trauran una majoria absoluta que farà història. Tot pel tactisme i l'estratègia que són molts a col·locar. Però, pel camí, declararem el que toca? Sospito que perquè els Pujols i les amistats se situïn més que no ho estan, pel vici del nepotisme, perquè és molt llaminer, i, de pas, per tapar-se les vergonyes de 19 anys al 3%. Lluís el meu poller de l'Abaceria de Gràcia, parla de donar el cop, fotre el camp i després treure la guillotina. Que rodin els caps. Es parla del diner que ens ha aixecat Espanya, però i del diner que ens aixecat aquesta colla de barruts? Què? Tallem o no tallem? Suposo que no. Per això espero una pandèmia d'ictus, infarts i vessaments quan el dia després de la frontera tots aquests articulistes monotemàtics no tinguin res que parlar d'Espanya. Com una majoria de catalans que no poden, com l'heroïnòman amb la punxada, viure sense la dosi diària d'una grande libre. De la cope i intereconomia. Què faran quan haurem fotut el camp? De què parlaran? Una altra manera de selecció natural, tots anul·lats mentalment i amb la bava penjant dels llavis. Amb deu canons ens volen acollonir. Amb deu canons fan bullir l'olla d'una banda i una altra, tota aquesta colla impresentable que arrossega sigles com comptes d'estalvi. Amb deu canons i amb tota la premsa amiga, la que es va passar l'estiu sencer donant-li a la maneta per omplir Barcelona d'estelades perquè després ens facin creure en el pare noel i els reis màgics. I vinga amb el patriotisme mentre els llestos del barri es freguen les mans perquè ja esperen que caigui alguna cosa pels serveis prestats, la penya amiga que acompanya els nostres representants democràtics i que ja llueix forquilla i ganivet per la molta gana endarrerida que tenen (i alguna que una altra hipoteca impagada). I mentrestant que sonin els tambors i els canons i ens enviïn un parell de caces prests a bombardejar qualsevol intent de sedició. I això que ho tenim a tocar. Més que mai.
Nacho Vegas - Lo que comen las brujas:
lunes, 8 de octubre de 2012
Wasteland - The Jam (1979)
Meet me on the wastelands - later this day,
We’ll sit and talk and hold hands maybe,
For there’s not much else to do in this drab and colourless Place.
We’ll sit amongst the rubber tyres,
Amongst the discarded bric-a-brac,
People have no use for - amongst the smouldering embers of Yesterday.
And when or if the sun shines,
Lighting our once beautiful features,
We’ll smile but only for seconds,
For to be caught smiling is to acknowledge life,
A brave but useless show of compassion,
And that is forbidden in this drab and colourless world.
Meet me on the wastelands - the ones behind
The old houses - the ones - left standing pre-war -
The ones overshadowed by the monolith monstrosities -
Councils call homes.
And there amongst the shit - the dirty linen,
The holy coca-cola tins - the punctured footballs,
The ragged dolls - the rusting bicycles,
We’ll sit and probably hold hands.
And watch the rain fall - watch it - watch it -
Tumble and fall - tumble and falling -
Like our lives - like our lives -
Just like our lives.
We’ll talk about the old days,
When the wasteland was release when we could play,
And think - without feeling guilty -
Meet me later but we’ll have to hold hands.
Tumble and fall - tumble and falling -
Like our lives - like our lives -
Exactly like our lives.
jueves, 4 de octubre de 2012
Juan Benet & William Faulkner
Un apunte sobre la novela moderna:
"La historia de la novela es un proceso de limpieza y reducción hasta esta novela moderna tan poco extraordinaria pero tan cercana y palpitante. Esta radicación terrenal, real, humana, cercana, era la piedra angular del novelista; quizás el único dominio estrictamente suyo y característico: el contar o poner ese algo en el mundo de todos nosotros. Otro escritor -el Kafka o el surrealista, el utópico, incluso el Camus en La Peste- necesitaba crear su propio mundo para su desarrollo humano porque la situación que él precisaba no podía darse en éste de aquí abajo; y así en otro lugar se lo creaba el mismo, regido por su voluntad creadora y la libertad de pensamiento, y donde el desarrollo humano (elemento imprescindible) quedaba alterado en comparación con el existente, extendido a nuevas dimensiones. Cuando incluso se pierde este desarrollo humano nace una forma abstracta, categoría intelectual de una belleza pensada... Faulkner, pues ha dado la vuelta a la novela. Ha creado un mundo, lo mira, lo describe, lo abre y lo deja como en una mesa ante nuestros asombrados ojos como una prueba definitiva que él ya conociera. Al escribir, Faulkner se coloca en una existencia fuera del tiempo y del mundo, mirando hacia él con su ojo intemporal"
Juan Benet: "Una Biografía Literaria" 2007
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



