Fin de febrero

Alguien entró y olvidó cerrar la puerta. Del cielo salían nubes de colores y alguna pincelada negra. Provenían de un saxofón herrumbroso que manipulaba un señor negro vestido con un traje raído. Su música trabó las puertas a silencios, a silencios las notas se precipitaron en la tierra, esparcidas como lluvia. Nos sometieron a pequeñas ráfagas, una y otra vez.... 

Shabazz Palaces - Black Up:

... semillas negras esparcidas, como el odio incoloro que pretende agitar nuestra conciencia. Registrados con dedos inquietos, como revuelven en una cuba de desperdicios, desperdicios que, a día de hoy, ya no son lo que eran. Son más. Bajo nuestras suelas el gueto ha crecido de tamaño, como una mancha de petróleo silvestre. Después de luchar contra el gueto y la discriminación, resulta que nosotros somo los primeros. Pioneros de la diferencia después de todos esas peluquerías que nos peinan el alma por igual. Finalmente hemos hecho de nuestras vidas un gueto inmenso. Que feliz que me siento...

Desgrasando
          Un poema de nuestro lírico más querido
                                       GABRIEL FERRATER

El distret

Segur que avui hi havia núvols

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres, 

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols

Que demà me'n recordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.

Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt

Eren les quatre de la tarde, i feia vent.

Mejor callar, Mejor Morderse la Lengua

"Habría que saber qué se entiende hoy por intelectuales..."
Jose Manuel Blecua (director de la RAE)

"Vivimos en una selva con infinidad de voces, y lo que abunda es el 'microintelectual', persona que escribe artículos o libros y hace lo que puede en favor de tal o cual causa, generalmente poco".
Bernardo Atxaga (escritor)

"Los intelectuales han cometido errores notables. Admiro a Foucault, pero creo que se equivocó al apoyar el retorno de Jomeini a Irán... Sólo me manifesté públicamente contra el bombardeo estadounidense de Camboya y el resultado de aquello fue el cese de los bombardeos y el comienzo del regimen sangriento de Pol Pot"
Cees Nooteboom (escritor)

"Hay algo que diferencia mi situación del que hace muebles y es que como ciudadano siento cierta responsabilidad para hablar de las formas de injusticia que son importantes para mí. No creo que los norteamericanos busquen consejos políticos en los escritores".
Jonathan Franzen (escritor)

"Los intelectuales de hoy son los periodistas que escriben artículos de opinión, participan en tertulias y en debates. Siguen contribuyendo, como siempre, a formar opinión, pero a través de los medios de comunicación, y por lo tanto, subordinados a las exigencias de cada medio".
Victoria Camps (filósofa)

"No es fácil ofrecer una receta, aunque por lo menos debemos ser capaces de reconocer cuáles shan sido las causas que nos han llevado hasta aquí, en especial el triunfo del modelo neoliberal con el consecuente predominio del individualismo a ultranza..."
Jorge Volpi (escritor)

"No hay medio ni reparación mientras la pregunta se formule en forma abstracta, sin tomar en cuenta a la gente y su sufrimiento, no hay salida si no volvemos a colocar la ética en el centro de nuestra búsqueda".
Ariel Dorfman (escritor)

"Muchos han entendido esto (la igualdad de derechos) en el sentido de que cualquier argumento es defensible sin más, por el mero hecho de tener el derecho de expresarla. Y esto, en mi opinión, no es así: todos tenemos el derecho de expresar opiniones y sustentar valores, pero sin argumentarlos cuidadosamente, no todos esos valores son equiparables".
José Manuel Sánchez Ron (historiador de la ciencia)

"La única solución es que la ciencia vuelva a aliarse con las artes y las letras, convirtiendo el conocimiento en un bien público"
Santiago Auserón (músico)


Sin pensamiento crítico
Babelia 25.02.12

Ya-zu-Z

L'ombra de Franco és allargada. Segueix dominant les nostres alçades com les solitaris toros d'Osborne.

En aquells temps érem un país i no la província d'ara. No parlo d'independència, parlo de Roig i Rodoreda, d'Espriu i Pedrolo. Tàpies, Ponç, Miró. De televisions en blanc i negre. Destino y Por Favor. Del Zeleste, el rock laietà i Edigsa, d'un multifuncional Motllor y un digne Gato Pérez. De pintors i vedettes.

L'ombre de Franco és allargada, encara. No parlo d'independència. Bé, sí.  

Pujol i les majories absolutes

L'aritmètica del poder suma 23. I una província, anomenem-la Marca Catalana, com una cantonada. Un quist, que s'ha anat engrossint a còpia de fregar-lo. Parlo d'actitud, de vells vicis adquirits. La cançó de l'epicentre, des de petit que la sento, s'ha gastat de tant fer-la sonar. Ni solc, queda, i l'agulla patina. Les maduixes de Huelva creixen tot l'any. Les del Maresme són de temporada. Per això sempre tenim la sagrada excusa: la de les sagrades factures impagades.


60's 70's. El pare treballava en la indústria tèxtil. Amb la democràcia tot ha volat cap a la Xina, el Marroc i Romania per la llei de la globalització. Dels jerseis, les mitges i les camises n'hem fet totxos i turisme. És el negoci a mitges entre banquers i partits polítics. Mentrestant, han sotmès la societat civil a cop de de favor i de subvenció. Per la llei de qui paga mana, una llarga davallada, de país a la província. Un parell d'estossecs, ens escurem la gola i empassem.

Entre putes i ramonetes, s'han repartit el territori. Sentiment patriòtic per interès propi igual a peix al cove. Travessar l'Ebre i a veure què cau o què donen. De cara a la galeria, la comèdia de Catalunya, en quan giren l'esquena, de l'habitació d'un hotel, en treuen una aliança contra - natura. De barrar-los els pas a la cohabitació. És l'art de la mentida versus el gust per empassar que vam aprendre de petit de les nostres mares. Del qui no arrisca, no pisca al qui plora, no mama. Altament català.

Catalunya 2012. Els nous adeptes continuen amb la mateixa cantarella, més quan més cuixa tinguin a l'abast. Mentrestant, als nostres els passegen emmanillats pel centre, encara que els hagi denunciat un dels seus. Se segueix parlant de l'atac extern. Però ningú no aporta cap solució definitiva. Podria optar-se per una solució irlandesa a base de fam i patates. Però, No. Per les hipoteques, les pensions alimentàries, els cotxes de gamma alta i les escoles de pagament, per les i els amants, els xòfers i escoltes, el menjar tots els dies fora de casa, els estius en vaixell, els hiverns a esquiar, les aventures en creuers, per tot això i més, resulta més senzill tirar de reclamacions històriques. Aclucant els ulls i estossegant, Oi? I qui dia passa, any empeny. Al país, pel tobogan, de país al Camp Nou i més enllà. 

Resultat:

Carretero: la gent vol ser espanyola

"Efectivament, els nostres ridículs es deuen en gran part a algun sentiment noble, a virtuts o facultats dutes al seu extrem. El sentiment de dignitat, no modificat pel tracte amb el gran món, es converteix en encarcarament perquè s'exerceix en petiteses, en lloc d'eixamplar-se en un cercle de sentiments elevats. L'exaltació, aquesta virtut de virtuts que engendra santes, que inspira sacrificis amagats i poesies esclatants, esdevé exageració quan topa amb futilitats provincianes. Lluny del centre on brillen els grans esperits, on l'aire va carregat de pensaments, on tot es renova, la instrucció envelleix o el gust es vicia com aigua estancada. Mancades d'exercici, les passions s'encongeixen de tant engrandir minúcies. Aquí rau l'avarícia i les xafarderies de què fa tuf la vida a províncies. Ben aviat, la imitació d'idees estretes i maneres mesquines s'apodera de la persona més distingida". 
Honoré de Balzac "Les Il·lusions perdudes" (1843)

Mardi Gras - Gumbo Ya Ya

Dr. John - Gris-Gris (1968)

De vez en cuando, hay que invocar. Más en los tiempos que corren. Ayer, sábado de carnaval, por llamarlo de alguna manera, era hasta emocionante ver cuánta gente se había disfrazado haciendo de tripas corazón. Creo que hacía años que no veía tanto disfraz suelto por la calle. Hasta el punto que eramos los "civiles", los que andábamos en minoría. Carnaval, una manera vieja como el tiempo de espantar males, de plantar cara a las dificultades e imposiciones de estos tiempos modernos de crisis. Camuflar el alma ante el enemigo de turno, el hombre del frac, el del banco con el impago de la hipoteca. El funcionario de turno subiendo impuestos. Ante tanto desmán, magia negra y diablo....

Aunque grabado en la perfumada Los Angeles de California, en el mismo estudio donde trabajaba Phil Spector, huele a ponzoña de pantano, a New Orleans, a Barrio Francés y a Mardi Gras. Nacido como Mac Rebennack en la New Orleans de sus mayores, se hizo Doctor quizás para desprenderse de los demonios que atenazaban su alma. Con alquimia bruja cruzó sonidos del delta con jazz, y al viejo dixie de los pasacalles lo ensució de psicodelia. A una escucha, queda clara la intención de este "Gris-Gris". Exorcismo. A un vistazo por la Red, las historias y leyendas sobre esta familia de Rebennack se repiten con reincidencia en el voodoo, la magia negra y la charla con muertos. Demasiada carga para un alma sensible de músico. A base de esfuerzo, y puede que con algo de embrujo familiar, el disco vio la luz después de no pocos impedimentos.

Después de un suspiro, azufre. Zombies con mandolinas, tubas y banjos. Muertos viventes soportando en una mano su cabeza degollada hace siglos. Novias muertas el día de su boda aun con el vestido blanco en sus hombros. Y el viejo Mac Rebennack que nos grita que ha cambiado de nombre. "Llamadme Doctor John", insiste en el fatal exorcismo. Desde el primer corte, la iniciática "Gris Gris, Gumbo Ya Ya", el disco resulta un desfile de caderas hinchadas y agotadas por una marcha que se extiende desde el inicio de los tiempos. Para que nadie pierda comba, al final de la cola, el demonio aprieta las tuercas a los participantes. De vez en cuando un latigazo y un gruñido, para que nadie se le ablande. 

Pixies - Debaser

Got me a movie .............. Vaig fer-me amb una pel·li

I want you to know............ Vull que ho sapigueu

slicing up eyeballs............. Tallant globus d'ulls
I want you to know............ Vull que ho sapigueu

Girlie so groovy.............. Noia, ets molt chachi

I want you to know............ Vull que ho sàpigues

Don't know about you............. no sé el que ets

but i am un chien andalusia ....Però jo sóc un gos andalús 
i am un chien andalusia....

gos andalús
i am un chien andalusia....

gos andalús
i am un chien andalusia

 GOS ANDALÚS!!!

 Wanna grow... vull créixer

Up to be... per ser

Be a debaser.... Ser un degradant

 Degradant

Degradant

Nota del traductor:

La paraula "Debaser" no resulta de fàcil traducció. Em quedo amb "Degradador" un cop consultades varies fonts. Pel tipus de missatge i per l'ímpetu de la cançó, no es plantegen dubtes. Degradador o Degradant. Tot i que, després de remenar, trobo alguna mena de segona lectura després d'ensopegar amb aquesta definició 

degradador

m.
Dispositiu per a obtenir fotografies de fons degradat.

  

Amb les referències cinematogràfiques de la cançó, em permeto afegir una mica més de boira al significat surrealista de la lletra.

Apa!
que aprofiti

Ovidi Montllor - Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més Bonica
i preciosa.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals. 

Els viatges de Gulliver - Jonathan Swift.

"Gaudia d'una perfecta salut corporal i d'una gran tranquil·litat d'esperit. No havia de suportar la deslleialtat o la inconstància d'un amic, ni tampoc les ofenses de cap enemic declarat o secret. No tenia possibilitats de subornar o adular ningú, no podia fer d'alcavot ni em podia procurar favors de cap gran senyor ni de cap dels seus favorits. No tenia cap necessitat de posar barreres contra l'engany ni l'opressió. Allà no hi havia ni metges que em poguessin destrossar el cos ni advocats que em poguessin dur a la ruïna. Tampoc no hi havia delators que em denunciessin les meves paraules o les meves accions ni que maquinessin acusacions contra mi per treure'n profit monetari".

S'acaba el camí per l'aventurer. Ho fa amb l'ànima desfeta després de quinze anys de viatges. Acaba el lector amb el repàs de les seves peripècies i s'entén tot. Per què van convertir-ho en una rondalla per a nens? Perquè el missatge de Gulliver resulta altament tòxic per a ments benpensants. Per aquest motiu, la seva trama ha estat trinxada i depurada. Separades les seves partes i algunes (la tercera i la quarta) senzillament eliminades.En l'edició de la gironina CCG Edicions, el traductor Francesc Francisco-Busquets avisa al lector neòfit: que no té res d'infantívola la lectura, que es crua, escatològica, irònica, dura. Però, sobre tot, altament pragmàtica amb els temes que emprenyaven Swift al XVIII i que resulten tan actuals com els que ens emprenyen a nosaltres ara (Sense anar gaire lluny, la sentència d'avui mateix contra Garzón ).

 

Quatre viatges, quatre mons i un joc de mides. Un dia pots ser el nan, l'altre, el gegant, un dia seràs el poderós i al següent esclau. La vida reparteix els papers de l'obra amb l'atzar que la caracteritza. La ficció arronsa o amplifica segons el terreny que es trepitgi. A partir d'aquí, és la curiositat la que guia l'explorador d'un port a un altre, d'un llengua estranya a un pensament pragmàtic, d'una illa voladora a l'acadèmia de savis poca-soltes, d'una terra de cavalls erudits a una altre d'immortals desgraciats. La lliçó sempre és la mateixa, l'horitzó ens els posem nosaltres. Les distancies no importen, com la mida, l'aspecte, la parla o les maneres... tant com aprendre el llenguatge local que et permetrà comunicar-te. Llavors, tant si es viatja cap el sol, com si el duem a l'esquena, el fet més important és tornar a casa amb la bossa plena. D'històries per explicar.

"Allà no hi havia burletes ni censors ni criticaires ni pispes ni assaltadors de camins ni espanyaportes ni advocats ni alcavotes ni bufons ni tafurs ni polítics ni graciosos ni malgeniüts ni conversadors avorrits ni polemistes ni violadors ni assassins ni lladres de camí ral ni virtuosos pedants. No hi havien ni dirigents ni seguidors de cap partit o facció. No hi havia fomentadors de vici a través de la seducció o l'exemple: No hi havia masmorres ni destrals ni forques ni estaques d'assotament ni picotes. No hi havia obrers tramposos ni botiguers estafadors. No hi havia orgull ni vanitat ni afectació... Ni canalles que haguessin sortit del fang gràcies als seus vicis ni nobles que haguessin anat a parar per les seves virtuts. No hi havia senyors ni sapastres ni jutges ni mestres dansaires".

Sam Rivers: 1923 - 2011

Als 60's, voler ser músic de jazz (o fer-te'n) era una de les sortides plausibles per a la gent de color. Una manera de viure, de pagar factures, lloguers, bolquers, habitacions d'hotel, els capricis d'ella o els seus vicis. Però no era arribar i moldre, que també ho sembla. La competència devia ser duríssima entre ells per una nit mes en aquell o aquell altre escenari. Per quedar-se amb els millors preus. Qui era més comercial i excitava, qui era el més tècnic sense avorrir el personal, qui tenia la sang més calenta i desendreçada sense que això provoqués migranyes, qui era el més dúctil sense ser fastigosament fàcil, qui podia allargar més les notes sense ofegar-se ni engegar-nos a un altre club.

1964: l'any de "A love supreme" de John Coltrane i "Out to Lunch" d'Eric Dolphy. Un moment crucial pel jazz, perquè ambdós discs destaroten els estils del moment. Si el bebop dels cinquanta havia accelerat les pulsacions del swing y del dixieland, si el cool havia amansit la fera per tal de refredar-li l'instint, l'arribada d'aquest dos invents, no deixa una costura sencera. La lluita era al carrer, per la igualtat i per l'orgull pel color. La qüestió es resolia prement una mica més el pedal del gas i provar la resistència de tots aquests blanquets que anaven de moderns

Sam Rivers venia de tocar amb Miles Davis. Havia estat poc temps sota la seva batuta, menys temps que d'altres, i buscava espolsar-se les puces. Dos estils de tocar el tenor marcaven la disjuntiva: la comercial de Sonny Rollins o la salvatge de Coltrane y Dolphy. Va veure clar que per donar-se a conèixer havia d'optar per un estil més dolç, tot i que volgués trencar com era la pulsió i la necessitat de l'artista.

Després de l'excel·lent debut de "Contours", es comença a parlar d'ell en els cercles musicals de Nova York i Los Angeles, principalment. La competència, sempre recelosa per l'assumpte de feina. Rivers actua tal com manipula el tenor, amb suavitat però amb fermesa, no vol passar per tou, així que, de tant en tant, es deixa anar a la manera d'Ornette Coleman, barrejant color i disbauxa mentre corre a apagar focs pel pentagrama, tot traient sons impossibles. El resultat final són sis cançons i un títol: "Fuchsia swing song"

 

L'acompanyen el seu amic Jaki Byard al piano i els col·laboradors de Miles Davis, Ron Carter i Tony Williams, al baix i la bateria. Una vegada més, com en tots els grans discos de jazz, s'imposa aquesta alternança democràtica, en la que tots els instruments parlen, en la que es juga amb la melodia com a punt de partença, per després repartir-se les cartes.

Una mostra: "Ellipsis"

Gravat al desembre de 1964, a New Jersey, va ser el debut de Sam Rivers en la prestigiosa Blue Note. La porta de l'Olimp dels més grans...

Ara, ja dorm amb tots ells. Davis, Dolphy, Monk, Colatrane.