Hablando del asunto - Julian Barnes (1991)

Què seria l'art sense risc? Una paret de pedra pels ulls. 

Un exercici necessari per alliberar (o buidar) els nostres racons foscos En aquest cas, es tracta d'un treball d'estil. Una manera intel·ligent de lluitar per l'atenció del lector amb el risc com company de viatge. Aquest desig de tibar de la goma de la comprensió fins el límit de la resistència. Volent, gairebé buscant el trencament definitiu. 

El llibre el composen les confessions d'un triangle amorós d'una dona i dos homes. 238 pàgines de monòlegs, interns i externs, que contenen les raons i els records dels protagonistes. Sense gaire acció, el relat se centra en la contraposició de sentiments, en el testimoni personal d'uns fets. La  història va fent pels típics salons anglesos, per hotels impersonals que fan olor de convenció, per cambres de matrimonis i de solters, amb la pluja inevitable del Regne Unit com última paret. Sense uns contorns massa definits, tret dels que atorga el llenguatge, l'amor i les seves dèries són el marc recognoscible. Davant la manca de comunicació com el punt mort habitual de l'amor, l'autor obre l'aixeta de la paraula, la que barreja veritat i mentida, des de la concreció més absoluta al desconcert, de la vacil·lació malaltissa a la xerrameca desenfrenada.

Tres persones, dos amics d'infantessa i una dona. Un amor de dues direccions, el desig, el desig de ser desitjat, el desig de voler-ho ara mateix, sense tanques ni impediments. La traïció convertida en pillatge, vides fluctuant com el mercuri d'un termòmetre, fred i calor, dolor, violència, ignorància, egoisme. Egoisme com un enderroc controlat, l'enfonsament en forma d'implosió, la injustícia com l'esport nacional. La inacció. I, finalment, el martiri.

L'amor. Tres visions. Mai ningú podrà dir que la seva és la bona. Només que és la seva, més enllà de la raó. Com un testimoni, com una confessió. El paper de jutge una vegada més queda en mans del lector. Benvolguda tasca. 

 I spy - Pulp