domingo, 22 de abril de 2012

De sobte

Un estossec el desperta de matinada. Extremadament proper. Com a tocar de la paret veïna. Llavors és el típic xiscle d'un moble quan l'arrosseguen per terra. Adormit, obre els ulls, damunt seu, sostre i penombra. I un embull de veus borratxes en alguna banda, a prop. ¿Al terrat? Impossible. Creixen en paral·lel la cridòria i una invasiva cremor d'estómac: la festa, perquè és una festa amb totes les lletres, i el malestar, per culpa d'unes indigestes mongetes, de les de morro, orella i botifarra negra, semblen guardar una relació de causa i efecte. Així, un canvi de posició sota l'edredó augmenta la gatzara i el malestar. Talment com si li apugessin el volum a cau d'orella, talment com unes pedres rodolant per la panxa. Set, cremor i veus. Un crit, algú demana que on para el lavabo. Algú respon que al fons a la dreta. Les passes del subjecte li arriben clares, properes, acostant-se-li, com si en qualsevol moment anés a obrir la porta del dormitori per a plantar-se-li al peu del llit. Angoixa, suor, ganes de vomitar. Les mongetes del morro, l'orella i la botifarra negra, que demanen per sortir. Voldria aixecar-se, agafar-se a la tassa i deixar-ho anar tot. Però un pes terrible l'enfonsa en el matalàs. Les passes del subjecte, com si el tingués al damunt, semblen repassar-li l'interior del cos. Llavors, algú crida, algú altre comença a picar de mans, el volum de la música esdevé terrible, com el dolor que li recargola els budells. En un gest mecànic es palpa el ventre, les mans li perceben una violenta vibració interna. I aquelles passes terribles que.... que semblen remuntar-li... tallant-li la respiració....
No podrà concretar el pensament, aquella sospita que, segon a segon, ha anat prenent cos i forma, acabarà per llevar-li la vida. Aquella noció terrible de que algú per sorpresa ha decidit muntar una festa dins del seu ventre, acabara essent certa. Fins el final. Acabades les begudes, esgotat el tabac, ballada la darrera cançó, allà el deixaran, dins del llit sense vida. Un mandrós diumenge d'abril. El trobarà la dona de la neteja dilluns al mati, amb aquella darrere ganyota gravada pel dolor a la cara.

L'informe mèdic, un cop explorada la panxa, parlarà d'una barreja mortal d'alcohol, èxtasi i cocaïna. Flotant entre unes mongetes casolanes, amb el seu morro, la seva orella i la botifarra negra, encara per digerir.  

 





Little Red Robin Hood Hits The Road - Robert Wyatt

4 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Quan sempre s'havia dit que la mala combinació era l'alcohol i els estupefaents !!

Márquez de la Nogal dijo...

Merci pel comentari, Francesc.
I bona diada de sant Jordi!

Francesc Bon dijo...

Passeig sense compra !! que em mirin com si fós un sociòpata amb aversió a la lectura. Camorra a una terrassa de la Rambla Catalunya, per retreure a una senyora que compri a la Isabel Allende. Declaració als Mossos de Plaça Espanya, sanció de 30 euros passats uns mesos.
Una manera com altra de fer temps fins el partit de demà.

Márquez de la Nogal dijo...

Uauuuuuuuuuuuu
Quina diada.
Això és una diada com Déu mana i no la fotuda tradició... ja ho deien que calia ser creatiu...