lunes, 28 de mayo de 2012

L'assumpte de la pobressa

De la borratxera de les paraules a la ressaca  de la consciencia, mare de tots els KO's tècnics i cops de puny finals. Quan despertem, al cap pesen les ximpleries d'uns quants, estrany al nostre quefer diari però amb una llengua com la catifa vermella de Cannes. Mentrestant a uns altres els han condecorat perquè tots siguem feliços avui i demà, i que el goig ens arribi, si pot ser, fins el cap de setmana. Fum, fumbol i samarretes esportives. I, sobre tot, discursos, paraules grosses, estomacants.
Ara ja ha passat. Les xiulades i les beneiteries. Les reivindicacions casolanes.
Ahir era dia de reflexió. Ahir l'aprenent de mossèn, el menja-ciris oficial de regne, expressament vingut de terres foranes, va venir a oficiar. Ahir era el dia de la reflexió global. 
La meva terapeuta dels anys imperfectes, la Marcela, les anomenava "las caquitas". Això. La societat benpensant, de nàutiques als peus i jersei Lacoste lligat al coll, dels texans de dissabte i diumenge i manoletinas per a elles amb un perfum lleugerament afruitat darrere les orelles, va treure a passeig el seu candor i la seva solidaritat. "Un dia al año no hace daño". Oficiat pel nostre escolanet favorit, l'estimat nebot de totes les iaies del país, ahir vàrem donar el do de pit, la cartera i el donatiu per mostrar la nostra cara més favorable a ajudar. Patrocinat per la televisió pública, tot queda dat i beneït, planxat i perfecte, amb la quantitat justa de plors i riures, amb les polseres vermelles i la comèdia per a tots els públics dels jugadors del Barça...
Las caquitas...
Dissabte, aquest altre periodista de gran volada que és l'Albert Om dedicava la contra de l'Ara a demanar-li al mestres de mestres, l'inimitable Joaquim TdP Puyal, que donés el pas endavant que aquesta societat necessita. Que, com a català de l'any, insistís amb el nom del porc i tornes a meravellar-nos. Ets tu, potser Quim", escrivia el periodista amb veu gruixuda de la plana de Vic.

Aquest món actual nostre que va escardant-se i tota aquesta colla pessigolla que no para de saltar damunt de les nostres closques


3 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Extraordinari: Tuli. Mira que volia escurar una estoneta per escriure un post però em sembla més important comentar el teu. Mira que lo de la marató per la pobresa em semblava ja de vomitera per indigestió de sucre, i l'has clavat. De fet, diria que m'has tret paraules de la boca, fins i tot. Fa molt de temps que només encenc la tele per veure partits del Barça. Tot el demès m'ho baixo o veig incidentalment el que té posat la família. Per tant he de dir-te que tinc dubtes

l'escolanet es el Basses
l'Om et toca els nassos (a mi ni que fos pel que treia al Rubianes i per algun capítol del convidat, no em cau malament)
i el Puyal ja es una relíquia

Jo no sé que fer: segueixo sentint el Basté encara que em treu de pollaguera la seva fal-lera en opinar de temes que no coneix (economia, p.e.) i com per compensar ha creat aquest subgénere dels economistes estrella (Sala i Martin, Torrecilla, tots dos repugnants), o d'altres, com dient, l'important no es saber sino liderar a uns quants que saben.
L'altre dia vaig fer un post sobre dos grans herois catalans i tenis curiositat per la teva opinió.

Caquitas: sí. La teva terapeuta era conscient d'aquest fàstic de temperament corromput per la religió, consistent en el mínim esforç como expiació, sempre comparant-nos amb qui no fa res, per fer una miqueta, una merda, i sortir amb les mans enlaire.

Una almoïna televisada.
Una menjada de polla a la clase política. Dient: que en son de bons, que ens deixen una TV pública per treure això.

Brillantíssim, Tuli, i em dones ganes de demanar-te traduïr-ho per penjar-ho a tots llocs.

el sofà taronja dijo...

http://www.youtube.com/watch?v=u4hyHHLtjf4
No sé si ja ho heu vist, està corrent ràpid com el foc per la xarxa! A mi m'ha encantat!

Márquez de la Nogal dijo...

Mercès als dos pels comentaris...

Francesc: He traduït el text al castellà i ja està penjat.

Fins ara