miércoles, 16 de mayo de 2012

La informació

Divendres, a l'Ara, un d'aquest tiuts enginyós que es porten ara El tuitaire periodista Xavier Bosch recordava que quan el Barça de basquet va guanyar la final four de París, el jugador Roger Grimau estava llegint el seu premi Sant Jordi "Se sabrà tot". Llavors el periodista gosava pronosticar: com sabia que el Víctor Sada s'estava llegint la seva nova novel·la, "Homes d'honor", potser, per coincidencia, el Barça repetiria títol a Istanbul. Doncs, no. 

La informació. M'he inflat a sentir que no fa falta estudis per practicar periodisme. Fins i tot els primers espases de la professió ho afirmen. Llavors, que faig amb els meus cinc anys d'universitat? Dissabte llegia la entrevista a la Mayte Carranza de La Contra de La Vanguardia: tota una corresponsal de guerra pagant-se els taxis per anar al front i després, baralla't els tiquets amb el comptable. No. 
Ara escriu tothom, tothom es creu amb opinió, quan, per opinar cal tenir seny i mètode, coneixement, recursos, saviesa, tècnica i estil, precisió, ètica, ànima. Moltes lectures periodístiques, per exemple, lectures sobre història, filosofia i geografia, per exemple, sobre geopolítica i estratègia. Perseverança, capacitat de concreció i anàlisi, vergonya, humilitat, a palades d'això, modèstia i límits i unes fronteres clares del com, del perquè, del quan, del per a QUI i del QUÈ. 
I, sobretot, tenir clar el concepte llibertat. El tema servei, el de la comunicació, més enllà de que se't posi morcillona o xopis les calces quan veus la teva signatura en la columna diària o t'escoltis a la ràdio. Tots acabem al clot. I pocs ens recordaran. Ni que sigui, per dignitat. 

Només cal un ràpid cop d'ull als mitjans per adonar-se que la professió fa aigües per tota arreu, que tothom tira d'agència, que las noticies es repeteixen, que es calquen els titulars i a cagar a la via. Que varien les signatures i l'emplaçament de determinats blocs de noticies. Que les editorials escanyen el màrqueting com si fos la gallina dels ous d'or. Que collons fa l'Ara de diumenge dedicant sis pàgines als afers del rei? No vam quedar que era un diari catalanista? Que no tenim per això ja al Godo? Impressionant... 

Dissabte el dit de Gregorio Morán s'instal·lava de nou en la nafra amb una senzilla explicació tècnica sobre l'art d'informar que no té res a veure amb l'assumpte de les filtracions, dedicació actual de molts periodistes (principalment, despenjar i escriure). Ho exemplificava amb una notícia sobre un lladre de joies quei havia posat una botiga a la mare perquè li netegés els estalvis. L'autor de les Sabatines trinxava l'escrit buscant-hi els tres peus periodístics del gat. La manca de rigor, l'ús de tòpics per omplir forat o estirar el text, la detecció d'interessos de la part filtradora (la policia), etc... Un fet periodístic que, amb investigació i esperit professional, podia haver donat molt de suc. Sigui com sigui, la noticia ha mort en acte de servei per acabar exposada en forma de breu a la vitrina dels ecos de societat. I aquí s'acaba el bròquil. 
I tal. 
Evidentment que és un problema dels editors. També del periodistes que baixen el cap i cedeixen. Com del comprador que no demana més, que ja li està bé. 
Ens queixem. La premsa podria mossegar, marcar territori, endinsar-se i explicar. Atemorir una mica. No interessa. No hi han diners. Això s'enfonsa. Què farem de les noves fornades d'estudiants de periodisme? NS/NC
Avui he sentit una mica la ràdio. Com sempre hi eren els opinadors que tots coneixem. Molts, no són periodistes.,Com sempre engolaven la veu, fent-se els saberuts i els interessants. Segur que després penjaran a Twitter alguna sentencia enginyosa. Com deia algú no fa molt, els periodistes d'avui són el número de seguidors que tenen al seu compte. Així de trista és la cosa.

2 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Em deixas força pensatiu. Primer perquè el tema del univers relacionat amb els Godó ja fa temps que em tenen amb la mosca darrera de la orella. Servilisme, clientelisme, i em comença a fer una fortíssima catifa de que sempre estàn ben "arrimaos al sol que mas calienta". I que no s'abaixan del cavall guanyador: mira els fastigosos articles de la Maria Angeles Alcázar. Per un altre, Tuli, tinc un blog, com tú, i me n'adono del senzill que es esparramar quatre grans sentències tendencioses sobre pràcticament qualsevol cosa. Tot just em retreia la meva dona: m'ha proposat un tema per un post i li he ensenyat un article on he posat a parir a la Mercedes Milà pedrò he acabat reconeguent que ha montat una llibreria amb un cert criteri de qualitat. Aleshores jo, escrivint, perquè no se aturar-me, no pretenc ben poca cosa més que parlar de les coses que em cridan l'atenció. Les poques reaccions de vegades em fan suavitzar-me i matissar-me, però no gosaria anar mes enllà. Un ja no sap que fer: poder llegir tots els diaris, des de els fanzines del PCC fins a La Razón, i treure un promig??
Salut. Per cert, has passat pel Gustau amb la teva filla deu minuts abans que passés a arreplegar un Carver i un Kapuscinski. Ens anem apropant.

Tuli Márquez dijo...

Jejejje
Gràcies pel comentari
Tu pots escriure el que vulguis. No és un comentari pel món blogaire. Faltaria!
No. És per tots aquests impresentables que, dia a dia, ajuden a crear tendències, que treballen a sou d'uns quants, els que es dediquen a dissenyar mons alternatius.
Fixa't el canvi d'opinió del 15-M de l'any passat a enguany.
Manca de professionalitat, diríem