domingo, 20 de mayo de 2012

Gabriel Ferrater: 90 anys i 1 dia




Avui, 20 de maig, fa noranta anys del naixement del poeta Gabriel Ferrater.
El passat 27 d'abril, en va fer quaranta de la seva mort.
Matemàtic enamorat de la llengua i de la física poètica.
Narrador d'una vida de metàfora, col·leccionista d'experiències clarividents, pinso ja pels cucs de les biblioteques.
La mirada fumada i l'ànima en aquell punt de risc entre el cinisme i la descripció.

EL LECTOR

Entre els objectes del món, entre els pocs
objectes que he agafat, hi ha un tallapapers:
una fulla curta de marfil,
nua per als meus dits, que se'm torna rossa o pàl·lida
segons al llum dels dies i dels llocs.
Fa vint anys que me'l retrobo dins al butxaca,
i no recordo qui me'l va donar.
Oscat: moltes vegades l'he collit de terra
dins una cambra meva, o bé d'entremig dels peus
després de pagar la nit d'un bar.
M'ha obert milers de pàgines: records, mentides
d'un altres homes (i ben poques dones).
I no recordo qui me'l va donar.
No sé mentir-me un record més, alguna mà.

Enlllaç: veuxbaixes


Bob Marley & The Wailers: 400 Years 

miércoles, 16 de mayo de 2012

La informació

Divendres, a l'Ara, un d'aquest tiuts enginyós que es porten ara El tuitaire periodista Xavier Bosch recordava que quan el Barça de basquet va guanyar la final four de París, el jugador Roger Grimau estava llegint el seu premi Sant Jordi "Se sabrà tot". Llavors el periodista gosava pronosticar: com sabia que el Víctor Sada s'estava llegint la seva nova novel·la, "Homes d'honor", potser, per coincidencia, el Barça repetiria títol a Istanbul. Doncs, no. 

La informació. M'he inflat a sentir que no fa falta estudis per practicar periodisme. Fins i tot els primers espases de la professió ho afirmen. Llavors, que faig amb els meus cinc anys d'universitat? Dissabte llegia la entrevista a la Mayte Carranza de La Contra de La Vanguardia: tota una corresponsal de guerra pagant-se els taxis per anar al front i després, baralla't els tiquets amb el comptable. No. 
Ara escriu tothom, tothom es creu amb opinió, quan, per opinar cal tenir seny i mètode, coneixement, recursos, saviesa, tècnica i estil, precisió, ètica, ànima. Moltes lectures periodístiques, per exemple, lectures sobre història, filosofia i geografia, per exemple, sobre geopolítica i estratègia. Perseverança, capacitat de concreció i anàlisi, vergonya, humilitat, a palades d'això, modèstia i límits i unes fronteres clares del com, del perquè, del quan, del per a QUI i del QUÈ. 
I, sobretot, tenir clar el concepte llibertat. El tema servei, el de la comunicació, més enllà de que se't posi morcillona o xopis les calces quan veus la teva signatura en la columna diària o t'escoltis a la ràdio. Tots acabem al clot. I pocs ens recordaran. Ni que sigui, per dignitat. 

Només cal un ràpid cop d'ull als mitjans per adonar-se que la professió fa aigües per tota arreu, que tothom tira d'agència, que las noticies es repeteixen, que es calquen els titulars i a cagar a la via. Que varien les signatures i l'emplaçament de determinats blocs de noticies. Que les editorials escanyen el màrqueting com si fos la gallina dels ous d'or. Que collons fa l'Ara de diumenge dedicant sis pàgines als afers del rei? No vam quedar que era un diari catalanista? Que no tenim per això ja al Godo? Impressionant... 

Dissabte el dit de Gregorio Morán s'instal·lava de nou en la nafra amb una senzilla explicació tècnica sobre l'art d'informar que no té res a veure amb l'assumpte de les filtracions, dedicació actual de molts periodistes (principalment, despenjar i escriure). Ho exemplificava amb una notícia sobre un lladre de joies quei havia posat una botiga a la mare perquè li netegés els estalvis. L'autor de les Sabatines trinxava l'escrit buscant-hi els tres peus periodístics del gat. La manca de rigor, l'ús de tòpics per omplir forat o estirar el text, la detecció d'interessos de la part filtradora (la policia), etc... Un fet periodístic que, amb investigació i esperit professional, podia haver donat molt de suc. Sigui com sigui, la noticia ha mort en acte de servei per acabar exposada en forma de breu a la vitrina dels ecos de societat. I aquí s'acaba el bròquil. 
I tal. 
Evidentment que és un problema dels editors. També del periodistes que baixen el cap i cedeixen. Com del comprador que no demana més, que ja li està bé. 
Ens queixem. La premsa podria mossegar, marcar territori, endinsar-se i explicar. Atemorir una mica. No interessa. No hi han diners. Això s'enfonsa. Què farem de les noves fornades d'estudiants de periodisme? NS/NC
Avui he sentit una mica la ràdio. Com sempre hi eren els opinadors que tots coneixem. Molts, no són periodistes.,Com sempre engolaven la veu, fent-se els saberuts i els interessants. Segur que després penjaran a Twitter alguna sentencia enginyosa. Com deia algú no fa molt, els periodistes d'avui són el número de seguidors que tenen al seu compte. Així de trista és la cosa.

martes, 8 de mayo de 2012

Gilles Villeneuve (18-01-1950 8-05-1982)

30 anys de la mort d'un dels millors pilots de Formula 1. Un campió sense corona, especialista en trinxar Ferraris que no rendien, un lluitador incansable, un kamikaze. On no arribava la mecànica, hi arribava el pilot.

Un dels molts regals que ens va deixar...
Dijon 1979. La lluita pel segon i el tercer lloc.


 Un segon lloc per Villeneuve que és com un primer

domingo, 6 de mayo de 2012

Sunday Morning

Un disco:
The Flaming Stars - Bring me the rest of Alfred Garcia (Singles 1995 - 1996)
Dice la leyenda que Peckinpah rodó "Quiero la cabeza de Alfredo García" para sacarse el estrés de encima. Terapia de shock con su buen amigo Warren Oates después de "Pat Garret y Billy the Kid" y "La Huida". Nada, un pim pam: una mujer embarazada y mancillada, un padre fiero y un encargo. A partir de ahí, las peripecias del amigo Oates con la cabeza de pichón en el salpicadero del coche. Para cuando el encargo se refiera a los restos de Alfredo García, se puede suponer de qué irá el asunto. Botas sucias, salpicaduras de sangre y cerveza, espuelas, manos y almas nerviosas, una larga barra y unos ojos mirándose de un extremo al otro. Los gaznates resecos del miedo que suplican ser remojados, las nueces del cuello que bailan arriba y abajo, los pulgares sujetos al cinto. Más que palabras, un silencio del está todo dicho. Instrumental de iglesia de madera con su órgano desafinado. Western polvoriento como divisa, borracho de violencia, el malo y el bueno compartiendo retrato encima de la cifra de la recompensa. El sheriff que viene a por todo, la chica que se entregará al ganador del duelo, la puta que se enamorará del perverso, el sacerdote que repartirá cruces y números para el cementerio más cercano. En un momento, una nota nos hace abrir los ojos, una armónica desafinada, por ejemplo. Volvemos al presente, con este disco relleno de himnos garajeros que pretenden un salto al vacío, un viaje al pueblo fantasma que todos conservamos en la mente, donde acostumbramos a perdernos cuando ya no nos entra nada.

  Bandit Country:
 

 Un Libro:
 Stephen King - Mientras Escribo
 
Un consejo: "A mi modo de ver, todos los relatos y novelas constan de tres partes: la narración, que hace que se mueva la historia de A a B y por último hasta Z, la descripción, que genera una realidad sensorial para el lector, y el diálogo, que da la vida a los personajes a través de sus voces. Te preguntarás dónde queda la trama. La respuesta (al menos la mía) es que en ninguna parte. No pretendo convencerte de que nunca haya preparado una sinopsis previa, porque seria como sostener que nunca he dicho mentiras, pero hago ambas cosas lo menos posible. Desconfío de los argumentos por dos razones: la primera, que nuestras vidas apenas tienen argumento, aunque se sumen todas las precauciones sensatas y los escrupulosos planes de futuro; la segunda, que considero incompatibles el argumento y la espontaneidad de la creación auténtica".

viernes, 4 de mayo de 2012

martes, 1 de mayo de 2012

U de Maig

"En un nuevo mundo de ocio ilimitado, cada individuo podría construirse una vida, al igual que en el viejo mundo unos pocos artistas habían construido sus representaciones de lo que podía ser la vida. Se trataba de un sueño real, el sueño del joven Karl Marx -¡que cada hombre sea su propio artista!-, pero aquellos que poseían el presente veían el futuro con mucha más claridad que cualquiera de las sectas saturadas de izquierdismo que reclamaba el legado de Marx. Aquellos que regían el mundo estaban reorganizando la vida social no sólo para conservar su control sobre él, sino para intensificarlo; las técnicas modernas eran una espada de dos filos, un medio para dominar el campo libre de la abundancia y el ocio que los revolucionarios habían imaginado durante quinientos años. Así, el aburrimiento. La miseria condujo al resentimiento, que tarde o temprano encontraría su objetivo legítimo: la clase dirigente. El aburrimiento era una nebulosa, una confusión, de perfeccionada alienación: una mala conciencia.
      En la sociedad moderna, el ocio (¿qué quiero hacer hoy?) era reemplazado por el entretenimiento (¿qué quiero ver hoy?). El hecho potencial de todas las posibles libertades era reemplazado por una ficción de falsa libertad: tengo suficiente tiempo y dinero para ver cualquier cosa que haya que ver, para ver cualquier cosa que hagan los demás. Puesto que esa libertad era falsa, resultaba insatisfactoria, aburrida
".

Greil Marcus - Rastros de Carmín