jueves, 15 de noviembre de 2012

Paissatge després d'una vaga

1.- What keeps Mankind Alive - William S. Burroughs - September Songs (1997)

Llavors fas una ullada al pendent del passeig de Gràcia, els caps bullint en la sopa revolucionaria. Ja saps què passarà, com anirà tot. Fins i tot coneixes les ferums, el pàtxuli, la pudor de suor, les espècies de la revolta. Els versicles de Brecht també fan baixada sota els llums morts de nadal. Sota Pal·li. Allò de la missió de fer-nos purgar els set pecats capitals. Allò que la humanitat sobreviu a base d'actes brutals. Només cal mirar, ja ni fa falta enfrontar-se als fets.




2.- “The old man’s back again – Scott Walker – IV (1969) 

Les ombres i les llàgrimes seran una constant, llargues vetllades, tancats en uns menjador, parlant sense parlar. Ahir vaig veure ulls que sonaven com campanes, però la voluntat no esta encara del costat dels valents. Pena. Potser manca d'ira. Somnis trencats. El moviment per inèrcia. I quina diferència quan els moviments són teledirigits des de la gran tele. Sis-cents mil espectadors en horari de prime-time per dos mesos de feina igual al milió i mig de l'onze de setembre. Els polítics actuals i les seves maquinàries de propaganda han convertit Goebbels en un nen clenxinat i amb sabates cares.




3.-“Les Joyeux Bouchers – Boris Vian, - “Chansons possibles et impossibles” (1956)
Potser si caldria uns 60's, més que res per l'esperit crític, per la força de l'ideal comunista que els posi la por al cos. Vaig veure l'economista Vicenç Navarro camuflat, donant voltes en la gentada. Exemplificava com ningú la desorientació global que ens domina. No és això. Ni tampoc la monja Forcada. No. Ni tampoc és l'assumpte de la independència. Aquest és el pot de fum que ens ha llançat el búnquer nacional per entretenir-nos una estona. Així, ells poden seguir jugant a Prenafetes i Millets tant com vulguin. Com diu Vian, això que ballem és el tango famós dels enterramorts. Era el que sonava ahir al vespre a Passeig de Gràcia amb Diagonal.



4.- “Blind Lemon Jefferson” – Nick Cave and The Bad Seeds – “The firstborn is dead” (1985)

Tot va acabar com va començar. Els del passamuntanyes a hòsties i la gent corrent cap a casa a mirar la tele o a parlar pel facebook. A fer uns Tuits del que han vist. Mentrestant com diu Nick Cave, les rases dels camins de la justícia s'omplen de fang i de pluja. Avui parlaran de si eren tants, els altres rebaixaran les xifres, els sindicats, satisfets, pensaran que han fet la feina. I sant-tornem-hi amb el vodevil electoral que acosta un dia més CiU a la majoria absoluta del no-res. A una colla de barbuts, tots menjant en silenci de la mateixa taula. El sant sopar modern. Mentre, nosaltres ens mengem el camí fosc i solitari, eludint els sots com podem. I no, no conduïm cap Cadillac.

2 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Per raons òbvies que no et resultarán noves tinc la tendència a bavejar i genoflexionar davant de qualsevol cosa que inclogui en Walker.

Potser trobis deu minutets per tastar l'últim deliri d'aquest tronat

http://www.playgroundmag.net/musica/multimedia/videos-musicales/delirio-audiovisual-de-scott-walker

Sí: jo també el prefereixo quan està més aprop de les melodies, però un respecte per la seva inquietut malaltissa.
Salut i força.

Tuli Márquez dijo...

Bones
Conegut l'assumpte
Ara mateix m'estic fotent en vena el "Tilt"
Sí, tio, WalkerMalatia!

Per cert...
http://www.nervi.cat/soul-coughing-ruby-vroom-1994/?fb_source=pubv1
Ens parlem
Merci pel comentari