jueves, 19 de julio de 2012

El Soroll i la Fúria - William Faulkner



La minyona dels Compson, la Dilsey, ho diu gairebé al final del llibre, que ha vist el principi i ara veu la fi. No queda espai ni forces, tot s'ha esmerçat com quan exhaurim la benzina i el motor s'atura. No són gaires pàgines, és un degoteig d'ànimes, un polsim en la llum del sol que és un "pàl·lid tros de drap". A casa només queden el Benji, la mare, la Quentin i el Jason. És diumenge i tothom va a missa.

"He vist el principi i ara veig la fi"

La història resulta un compte enrere, de una lucidesa casolana a una imbecil·litat legitima. El soroll i la fúria. El soroll arrenca amb el testimoni incomprensible del Benjamin Compton, amb les seves fixacions per les calces brutes de la Caddy (la seva germana favorita), pel foc de la cuina, per una sabatilla llardosa que li donen perquè deixi de remugar. El soroll persevera amb la veu del turmentat Quentin Compton, (germà del Benji i la Caddy) estudiant de Harvard i conforme amb endur-se totes les trompades del món. Principi i fi, com virtut i pecat, s'allarguen en una passejada sense rumb pels suburbis de la vida. Les reflexions sonen com un xerrac de la consciència, deixen pel camí un rastre de dissort, d'una hegemonia esgotada. L'estrella del sud ha perdut la brillantor màgica i salvadora.

"Divendres a la tarda, i d'aquí estant veig cinc quilòmetres de terra que mai no ha sentit la punta de l'arada, i tots els homes sans de la contrada són al poble a veure la funció. Podria ser un foraster mort de fam, i no trobaria un ànima per preguntar-li el camí del poble tan sols".

La fúria arriba després del soroll. Com la cua d'un tro. Amb el Jason Compton, l'altre germà de la família. Després de la fi, resta el principi. La casa que es cau a trossos com un rellotge que dóna l'hora sense busques. Jason, la mare, la Dilsey i la Quentin, la filla de Caddy, desapareguda darrere d'uns eterns pantalons, amb aquelles calces brutes de fang que apareixen quan ella grimpava arbre amunt. Carn i sang de la seva carn i sang. La lluna en una nit de desgràcia.

 "...el pare ens ensenyava que tots els homes no són més que una munió de ninots farcits de serradures separats dels munts d'escombraries on havien anat a parar tots els ninots precedents les serradures caient per qui sap quina ferida en qui sap quin costat que no per mi no va morir".

El soroll és com el soroll blanc d'ultrasons, les serradures d'un boig saltant per la pantalla blanca d'un cervell castrat, el soroll és una capsa de claus dringant per l'ànima adolorida pel pecat, el soroll acaba quan les calces brutes de fang llisquen fins els turmells, quan el pare mama fins a rebentar-se, quan demana una altra copa i un altre cigarret, el soroll és quan al món l'han girat com un mitjó. La fúria és un joc de nens, un càntic resignat durant la missa de diumenge, la raó quan descobreixes la seva cara d'infant perdut, una glopada de pols que s'ha aixecat del camí de carro que mena la vida cap el seu final.

"El pare deia que l'home és la summa de les seves dissorts. Un dia pensaràs que la dissort es cansarà, però aleshores el temps és la teva dissort deia el pare".

John Fahey: The Portland Cement Factory At Monolit:

2 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Vaja: i jo sense començar, o quasi, els dos Faulkners de la prestatgeria : Mentre agonitzo i Santuario. Quina vergonya. Perquè aquest post dona on fa mal.
Per cert: fa un hora amb en Gustau arreplegant Capote i Vian.

Márquez de la Nogal dijo...

Merces Francesc
Fot-li al vell amic Will. Gran entre els més grans. Un autor únic.
Un dia o un altre ens trobarem a cal Gustau
Segur!