domingo, 9 de septiembre de 2012

Benzina - Quim Monzó (1983)

Hi va haver una època que es vivia més enllà del típic "bo" i "dolent" de les nostres vides. Inclús més enllà dels simplistes "m'agrada" i "no m'agrada". Els 80's van obrir les ments a cop de descobriment i d'accident. A base d'or i morralla, vivíem com si la llibertat fos en risc d'extinció, com si fos l'últim dia de les nostres vides. I tampoc passava res.
Veníem d'una època molt dura en tots els sentits, creativament, difícil de superar. La necessitat havia esmolat uns criteris i uns talents fets de fred i de foscor. Suposo que va haver-hi un empatx de cares llargues i lamentacions perquè el calendari va dur-nos un canvi de normes i criteris que va tenir el vistiplau de la majoria il·lustrada. Al blanc i negre li calia color, a determinades expressions els faltava menys tibantor, la roba baldera estava bé però podia ajustar-se.
A partir dels 80's, la gent del carrer no es qüestionava els gustos, volia acció. Tothom en tenia per donar i per vendre. No hi havien tantes manies.


La relectura de Benzina, una de les primeres obres de Quim Monzó, resulta un llibre d'instruccions sobre el fet dels 80's. D'una banda, l'estil es presenta net de lligams i apriorismes (tret de la flaire a realisme brut nord-americà que s'ensuma en el text). L'autor busca el límit de l'absurd des de la gelor mentre experimenta amb la història i els límits narratius. Com un orfebre dels fins, Monzó va calibrant els pesos de la història fins deixar-los en el seu punt exacte d'el·laboració.
Per contra, amb el temps, l'obra mostra defectes, el temps verbal en podria ser un, o el ritme narratiu. El ganxo del sexe, atrevit en el seu moment, es presenta força caduc.Tot i això, el llibre respon a una època amb totes les lletres, expressa aquest sentiment de llibertat i de cremar la vida que tan bé ens aniria ara. Un mètode de com fer-ho anar, justament.
Recordo aquells temps i quan me'l trobava. Amb el professor Ramón Barnils, recolzat a la barra del Bodeguin del carrer Herzegovina, apurant la nit dins un abric llarg de color gris. Gran i gros, la mirada brillant i sacsejat pels tics, com si agités la coctelera de les històries que duia al cap. Agitant-la de forma metòdica fins fer-ne aparèixer una.

2 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Molts anys a dalt de tot, el Monzó. Respect is due, faci el que faci. Impagable la seva activitat al Twitter, ara mateix, per exemple.

Márquez de la Nogal dijo...

De tant en tant me'ls vaig rellegint els seus llibres i contes. En el seu moment, recordo, va ser un esclat.
Un respecte forever.
M'haurè de fer un compte a TwT per seguir-lo.
Merci pel comentari