Ya-zu-Z

L'ombra de Franco és allargada. Segueix dominant les nostres alçades com les solitaris toros d'Osborne.

En aquells temps érem un país i no la província d'ara. No parlo d'independència, parlo de Roig i Rodoreda, d'Espriu i Pedrolo. Tàpies, Ponç, Miró. De televisions en blanc i negre. Destino y Por Favor. Del Zeleste, el rock laietà i Edigsa, d'un multifuncional Motllor y un digne Gato Pérez. De pintors i vedettes.

L'ombre de Franco és allargada, encara. No parlo d'independència. Bé, sí.  

Pujol i les majories absolutes

L'aritmètica del poder suma 23. I una província, anomenem-la Marca Catalana, com una cantonada. Un quist, que s'ha anat engrossint a còpia de fregar-lo. Parlo d'actitud, de vells vicis adquirits. La cançó de l'epicentre, des de petit que la sento, s'ha gastat de tant fer-la sonar. Ni solc, queda, i l'agulla patina. Les maduixes de Huelva creixen tot l'any. Les del Maresme són de temporada. Per això sempre tenim la sagrada excusa: la de les sagrades factures impagades.


60's 70's. El pare treballava en la indústria tèxtil. Amb la democràcia tot ha volat cap a la Xina, el Marroc i Romania per la llei de la globalització. Dels jerseis, les mitges i les camises n'hem fet totxos i turisme. És el negoci a mitges entre banquers i partits polítics. Mentrestant, han sotmès la societat civil a cop de de favor i de subvenció. Per la llei de qui paga mana, una llarga davallada, de país a la província. Un parell d'estossecs, ens escurem la gola i empassem.

Entre putes i ramonetes, s'han repartit el territori. Sentiment patriòtic per interès propi igual a peix al cove. Travessar l'Ebre i a veure què cau o què donen. De cara a la galeria, la comèdia de Catalunya, en quan giren l'esquena, de l'habitació d'un hotel, en treuen una aliança contra - natura. De barrar-los els pas a la cohabitació. És l'art de la mentida versus el gust per empassar que vam aprendre de petit de les nostres mares. Del qui no arrisca, no pisca al qui plora, no mama. Altament català.

Catalunya 2012. Els nous adeptes continuen amb la mateixa cantarella, més quan més cuixa tinguin a l'abast. Mentrestant, als nostres els passegen emmanillats pel centre, encara que els hagi denunciat un dels seus. Se segueix parlant de l'atac extern. Però ningú no aporta cap solució definitiva. Podria optar-se per una solució irlandesa a base de fam i patates. Però, No. Per les hipoteques, les pensions alimentàries, els cotxes de gamma alta i les escoles de pagament, per les i els amants, els xòfers i escoltes, el menjar tots els dies fora de casa, els estius en vaixell, els hiverns a esquiar, les aventures en creuers, per tot això i més, resulta més senzill tirar de reclamacions històriques. Aclucant els ulls i estossegant, Oi? I qui dia passa, any empeny. Al país, pel tobogan, de país al Camp Nou i més enllà. 

Resultat:

Carretero: la gent vol ser espanyola

"Efectivament, els nostres ridículs es deuen en gran part a algun sentiment noble, a virtuts o facultats dutes al seu extrem. El sentiment de dignitat, no modificat pel tracte amb el gran món, es converteix en encarcarament perquè s'exerceix en petiteses, en lloc d'eixamplar-se en un cercle de sentiments elevats. L'exaltació, aquesta virtut de virtuts que engendra santes, que inspira sacrificis amagats i poesies esclatants, esdevé exageració quan topa amb futilitats provincianes. Lluny del centre on brillen els grans esperits, on l'aire va carregat de pensaments, on tot es renova, la instrucció envelleix o el gust es vicia com aigua estancada. Mancades d'exercici, les passions s'encongeixen de tant engrandir minúcies. Aquí rau l'avarícia i les xafarderies de què fa tuf la vida a províncies. Ben aviat, la imitació d'idees estretes i maneres mesquines s'apodera de la persona més distingida". 
Honoré de Balzac "Les Il·lusions perdudes" (1843)