domingo, 5 de febrero de 2012

Sam Rivers: 1923 - 2011

Als 60's, voler ser músic de jazz (o fer-te'n) era una de les sortides plausibles per a la gent de color. Una manera de viure, de pagar factures, lloguers, bolquers, habitacions d'hotel, els capricis d'ella o els seus vicis. Però no era arribar i moldre, que també ho sembla. La competència devia ser duríssima entre ells per una nit mes en aquell o aquell altre escenari. Per quedar-se amb els millors preus. Qui era més comercial i excitava, qui era el més tècnic sense avorrir el personal, qui tenia la sang més calenta i desendreçada sense que això provoqués migranyes, qui era el més dúctil sense ser fastigosament fàcil, qui podia allargar més les notes sense ofegar-se ni engegar-nos a un altre club.


1964: l'any de "A love supreme" de John Coltrane i "Out to Lunch" d'Eric Dolphy. Un moment crucial pel jazz, perquè ambdós discs destaroten els estils del moment. Si el bebop dels cinquanta havia accelerat les pulsacions del swing y del dixieland, si el cool havia amansit la fera per tal de refredar-li l'instint, l'arribada d'aquest dos invents, no deixa una costura sencera. La lluita era al carrer, per la igualtat i per l'orgull pel color. La qüestió es resolia prement una mica més el pedal del gas i provar la resistència de tots aquests blanquets que anaven de moderns




Sam Rivers venia de tocar amb Miles Davis. Havia estat poc temps sota la seva batuta, menys temps que d'altres, i buscava espolsar-se les puces. Dos estils de tocar el tenor marcaven la disjuntiva: la comercial de Sonny Rollins o la salvatge de Coltrane y Dolphy. Va veure clar que per donar-se a conèixer havia d'optar per un estil més dolç, tot i que volgués trencar com era la pulsió i la necessitat de l'artista.



Després de l'excel·lent debut de "Contours", es comença a parlar d'ell en els cercles musicals de Nova York i Los Angeles, principalment. La competència, sempre recelosa per l'assumpte de feina. Rivers actua tal com manipula el tenor, amb suavitat però amb fermesa, no vol passar per tou, així que, de tant en tant, es deixa anar a la manera d'Ornette Coleman, barrejant color i disbauxa mentre corre a apagar focs pel pentagrama, tot traient sons impossibles. El resultat final són sis cançons i un títol: "Fuchsia swing song"

 



L'acompanyen el seu amic Jaki Byard al piano i els col·laboradors de Miles Davis, Ron Carter i Tony Williams, al baix i la bateria. Una vegada més, com en tots els grans discos de jazz, s'imposa aquesta alternança democràtica, en la que tots els instruments parlen, en la que es juga amb la melodia com a punt de partença, per després repartir-se les cartes.
Una mostra: "Ellipsis"


Gravat al desembre de 1964, a New Jersey, va ser el debut de Sam Rivers en la prestigiosa Blue Note. La porta de l'Olimp dels més grans...

Ara, ja dorm amb tots ells. Davis, Dolphy, Monk, Colatrane.

3 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Refrescant veure com descobreixo coses encara que sigui amb decades de tardança. Avui Bob Marley faria 67 anys.
Depriment veure com, lluny d'aprofitar la influéncia de'en Rivers, en Coltrane o el mateix Marley, els afroamericand d'avui en dia només estan pendents de semblar-se al Kanye West, si més no en les ties i el compte corrent. No suporto al Kanye West, ni el sample d'Aphex Twin el salva.
Salut.

Tuli Márquez dijo...

Merci pel comentari
Totalment d'acord amb l'assumpte Kanye West. Afortunadament, però, tenim a Mos Def, a Janelle Monae i a Georgia Anne Muldrow.
A veure quan duren.
Gran Bob Marley a qui vaig tenir la sort de veure a la Monumental!
Sempre ho recordaré
Merci!

Francesc Bon dijo...

M'apunto la Georgia Anne Muldrow, que no la coneixia. Pel que veig, lleugera onda Erykah Badu / Lauryn Hill. Qué bona està la Lauryn Hill, per cert.
Que et sembla aquest tema del Hernan Casciari i la revista Orsai ?'