Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més Bonica
i preciosa.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més Bonica
i preciosa.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.
2 comentarios:
La meva història amb els cantautors catalans em té un xic avergonyit. Quan vaig començar a descobrir la música, cap al 77 o així, hi havia el que hi havia : o la explosió disco o la explosió punk. A mi els cantautors em semblàven el colmo del ensopiment. No suportava els kumbaiàs ni les cançons de campament. A més els ficava tots dins el mateix sac, no hi apreciava diferències : Raimon, Llach, Rosell, Bonet, Montllor, Pí de la Serra, i mira que m'en deixo. Anys més tard coneixeria per mera coincidència a la Guillermina Motta. I recordo que em va regalar uns quants llibres que anava a tirar. Els vaig anar a recollir a casa seva a la Bonanova (es clar): Capote, Kennedy Toole, Waugh. En tot cas, la seva música no em deia res. Ni entenia encara el missatge polític (jo soc de les rares avis que es fa més d'esquerres com més gran), ni m'agradava la música (qui volia guitarres acústiques quan hi havien sintetitzadors), ni, detall estúpid però important, la posàven als llocs on anava. No servia per tirar-se el rotllo amb les noies que m'agradaven. Potser als catorze anys aquest era el meollo. Tot i que m'han acabat agradant força molts dels grans referents (Brel, Cohen, Dylan no tant), es una assignatura pendent.
Llegida la lletra de la cançó d'en Montllor, fascinant pensar qui és la Teresa (no sé perquè em recorda un personatge d'en Robertson Davies), però, ja em fotràs la bronca ja, ho veig com poesies o històries on l'important es la lletra i no la música.
Jo he passat pel mateix procés. I amb alguns cantautors catalans no puc. Però l'Ovidi és tota una altra pel·lícula perquè aquest si que realment beu de la chanson française i no com d'altres. Aquest es barrinava el cap per treure històries i després les pujava dalt de l'escenari per interpretar-les. I, evidentment, tenia molt més suc que d'altres cantautors.
Dóna-li una oportunitat. Un dia d'aquests en preparo una peça
I, mercès pel comentari.
Estàs al teu blog.
Publicar un comentario