miércoles, 23 de noviembre de 2011

Joan M. Oleaque - En èxtasi ((2004)


Que com hi arribes?:

el tancament de la discoteca "Puzzle" segons La Vanguardia


A partir d'aquí:
"La modalitat de passar el cap de setmana d'una discoteca a l'altra es va passar a anomenar, en argot festiu iniciàtic, 'anar de ruta'"

Rhythim is Rhythim - String of Life:



"Destacaven, d'una llarga sèrie, Puzzle, al Perelló, que era amb diferència el club més obert i heterogeni; NOD, a Riba-roja; Zona, a Pobla de Vallbona; Heaven, també al Perelló; Espiral, que continuava destacant a l'Eliana, i ACTV i Coliseum, a la platja de la Malva-rosa, a València ciutat. Barraca es va convertir en un fora d'hores que obria de diumenge a la tarda fins al matí de dilluns, i Chocolate en una catedral de culte bàrbar a la música màquina per al públic realment dur, una mutació que també va dur a terme Spook Factory...."


Suburban Knights - The Worlds:


"Efectivament, s'adonaven que alguna cosa empenyia legions de discotequers a mutar d'horaris i de comportaments durant el cap de setmana. Però els faltava encara la visió de conjunt, i l'ordre establert de cada ciutat entenia la manifestació local del fenomen bacalao com una particularitat pròpia, senzillament com una variant en la manera local de sortir de festa, no com un passatge cap a altre dimensió d'una generació de generacions que trobava en la droga aplicada a les pistes de ball tot allò que la vida -dura o còmoda, era indiferent- no li donava....
... Tot tenia lloc en locals que reflectien els excessos d'una societat de nous rics en l'inici dels noranta"

Trancesetters - Neurodisco:


"La màquina és l'única música de ball realment pròpia, l'únic que no respon a la importació estricta de gèneres estrangers; va arribar a ser un gènere tan català com la sardana", assegurava Nando (Dixcontrol), d'una manera provocadora i assumint una versió d'un gènere i d'un fenomen que, realment, ja no tenia ni pare ni mare; des de València ja s'havia diluït a les mans de totes els que volgueren fer-lo servir en els seus múltiples vessants com a fugida assequible, com a culte a l'autodestrucció controlada, com a experiment comercial o com a versió apocalíptica de l'antiga revetlla de barri.


"Quant a públic, hi havia de tot, molta gent típica de la nit, treballadors d'altres bars, tios ja entradets en anys que hi anaven a veure què queia, ties en pla de buscar rotllo, joventut maquinera, i també, es clar, desfasats de pastilles i speed, amb les dents apretades i els ulls fora d'òrbita".

"Vist amb distància i fredor, l'espectacle resultava terrible: enmig del pàrquing de NOD, a ple sol de diumenge, escoltant una música que sonava com un motor accelerat, fins a 6.000 persones ballaven sense cap tipus de ritme ni sentit. Les seues cares no enganyaven ningú, anaven completament col·locats, massa cecs per poder dissimular-ho davant la càmera. A la pregunta del periodista sobre quina substància havia pres, un dels que ballaven amb cara de no haver dormit en un més, responia, com podia: 'Cola-Cao'"

Kevin Saunderson - The Groove That Won't Stop:

2 comentarios:

Francesc Bon dijo...

Llegit lo del Martí-Gómez, tota la raó, ara bé que trist que gent amb tant de seny es faci gran, i ja sabem el que passa quan un es fa massa gran. Perdona la brusquetat : Strings of life està cosit a la meva memòria amb detalls antagònics als de quatre eixelebrats cridant marxa desde un cotxe amb alerons modificats. Grandíssim el teu blog, que em serveix d'inspiració per moltes coses, si bé el tema de la dedicatòria a la meva filla no es el cas: em va sortir de l'ànima. Gran tio el Mix que ens ha presentat virtualment, i que a casa seva segut amb els nens de vegades es alié a les que lia, com aquesta.

Márquez de la Nogal dijo...

Estas a casa teva
Ara sóc jo qui demana disculpa per no haver escollit correctament la música. D'altra banda, m'ho va suggerir la lectura d'aquest llibre que no fa més que desmitificar la ruta del bakalao d'una manera molt professional. Molt periodística.
La música ha estat una llicencia.
Salutacions afectuoses