jueves, 8 de septiembre de 2011

los 400 golpes - François Truffaut


Una senzilla reflexió al voltant de la pèrdua de perspectiva.
L'altra dia, veient la pel·lícula als Verdi, no m'ho podia treure del cap. El París de 1958 lluïa brut, ruïnós, magnificat pel blanc i negre de la cinta. El dolor se'm menjava el cor, no només per la història, sinó pel passat de guerres, estretors i carències que traslluïen els carrers, les parets esquerdades, fins i tot els francs antics, devaluats com la vida dels francesos després del seu singular alliberament. Es va tocar fons, la 2ª Guerra Mundial va encarar l'ésser humà amb uns quants dimonis particulars. La por va forçar promeses mentre el món s'enlairava amb cartes noves. Els "400 cops" narra amb un naturalisme esparverant el naixement de la llibertat que arribaria just després de la reconstrucció, un cop netejat Paris. De moment, la llibertat del 59 (o millor parlar d'innocència) es duria uns quants mastegots i la pertinent injustícia sense la qual no tindríem història.
D'aquell blanc i negre al 3D actual. Dels polls i la brutícia a les operacions d'estètica. De demanar línia a l'operadora a la telefonia mòbil i Internet. Les innovacions fan la seva feina, els conceptes de sempre persisteixen, els que, un cop alliberats dels artificis, acaben enquadrant l'ésser humà com en un dels fotogrames dels "400 cops". Seguim practicant els mateixos trucs de mans de fa ja un temps. Seguim forçant al pobre llevataps que tantes i tantes gresques ens ha adobat amb el seu plop. I encara li demanem raons. ¡Pobre estri!

No hay comentarios: