Hi ha moments en la vida que resulta necessària la píndola aquesta. Ja m'enteneu. Que sí, que està molt bé això de xapar la barraca a les set amb el cap com grup electrogen, com gel líquid. Amb el sol convertit en un gong reverberant.
En un moment donat resulta gairebé vital una altra mena de longitud d'onda.
Ni que sigui per l'esforç, ni que sigui per amor a la música, pel pessigolleig, el pinçament de neurones, els dits creuats fent força, els ulls enteranyinats per alguna cosa semblant a l'emoció. La temperatura corporal convertida en escala que bellugarem a base de glissandos.
L'invent aquest del pianista Orris Evans al capdavant de la seva Captain Black Big Band és un homenatge, un auto-homenatge fet de coure, fusta, tripa i ivori. De veus de Déu i harmonies, de suors multicolors, d'espais tancats de sostres baixos, de fums i perfums. Mirades, d'una taula a una altra. Plaer i talent, com una torrentada puntual dins un vestit creuat amb armilla i corbata. Com manen les normes de la casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario