lunes, 23 de mayo de 2011

l'endemà



Potser la reacció ha arribat massa tard. Encara que tard no sigui el terme. D'acord. El paradigma de viure bé, d'anar tirant a empentes i rodolons, acceptant el dia a dia per arribar sa i estalvi a la següent jornada. Però sí. La reacció ha arribat tard. Per, suposo, aixecar-se, espolsar-se els genolls i tornar-hi. Perquè, per aquests triomfs inapel·lables, per aquestes majories absolutes, l'estratègia passa per pensar en l'endemà de la victòria, quan s'hagin restablert determinades coses i haguem tret tota la brossa al carrer, pintat la casa i espavilat l'ambient. Del 15 al 22 de maig han estat dies d'emoció que ens han deixat la marca del somni. A dia 23, les coses són on són, i on han de ser. Cadascú al seu lloc. Necessitàvem un mapa que aclarís quins eren o havien de ser els nostres propòsits. La victòria de la dreta (de la més civilitzada a la més troglodita) marca una frontera entre dues maneres de fer. De la tecnocràcia al benestar es dibuixa una escletxa que dia a dia s'ha anat fent més gran. Farcida d'excuses que van del "sempre s'han pagat comissions en qualsevol mena de negocis" al clàssic "si no li fots tu (al parent de torn), li fotrà un altre". O el millor de tots: "com són humans, són subornables". De totes formes, tampoc parlo de justícia social, ni del benestar, ni de corrupció o nepotisme. Parlo d'acció.
Parlo d'aquest abisme que ens va separant entre els qui vivim a terra i els qui ho veuen tota a la distància de núvol. Els opinadors separen Tahrir de Reikiavik com qui separa el gra de la palla. I parlen de dictadures i democràcies. Però surt Islàndia al debat i tothom calla. O com li van dir a un conegut des de TV3, per aquesta mena de silenci que acompanya a la revolta islandesa: "és que a informatius se'ls acumulen els assumptes i no els poden donar tots".





No és Tahrir, és Islàndia. Això és el que els espanta. El volcà...



Disculpeu per la intro del vídeo:
Inside Job (Oscar al millor documental 2011)
Recomanable per a tots els públics.

1 comentario:

Francesc Bon dijo...

Ja he vist Inside Job, Tuli, i és tota una bofetada, però em fa por, és una bofetada al aire. Qui és atacat pel documental tant se li en fot. Qui ataca, amb prou feines es pot organitzar més que per denunciar-ho. M'he passat per les acampades, he escrit al blog, no és un crit, jo no crido, però tant és.