La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d'aquell enriolament espontani de la vida, l'escometeren impulsos de besar: uns impulsos apresserats, frenétics, irresistibles, de besar quelcom... Involuntàriament, tota tremolosa, es torça vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia, a tret de llavi la volta del cervellet, mes... abans d'acabar l'acció, va estroncar-l'hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d'un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap, alarmats per guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim dels canons de l'Orgue, un grop oscur, un altre cap humà que planava en l'altura, sobre els seus, es féu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasibé, i malgrat això la dona i l'home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d'un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estamapada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d'unes dents de xacal.
Fleet Foxes: The Plains... Bitter Dancer
No hay comentarios:
Publicar un comentario